_
_
_
_
_

“Un traductor ha de ser atrevit i aconseguir que un text soni bé”

Anna Casassas, la 'veu' en català de Balzac, Echenoz, Saint-Exupéry, Simenon, Baricco o Magris, guanya el premi Trajectòria de la Setmana del Llibre en Català

Carles Geli
La traductora literària Anna Casassas, divendres passat a Barcelona.
La traductora literària Anna Casassas, divendres passat a Barcelona.MASSIMILIANO MINOCRI

“La nostra tasca és ‘al servei de...’, de segona fila amb relació a l'autor, però després, a les portades del llibre o a les ressenyes sí que hi hauríem d'aparèixer, ni que sigui per justícia comercial: posem els ingredients d'un refresc i no fem visible en un llibre el nom del traductor?”. Lamenta aquesta llarga, lenta i sorda lluita del col·lectiu de traductors catalans la que potser avui és una de les seves paladins més reconegudes, Anna Casassas, que al setembre rebrà el premi Trajectòria que concedeix la Setmana del Llibre en Català, guardó que per primera vegada en 20 anys reconeix un traductor. Serà el seu tercer premi, després del Mots Passants de la UAB (2009) per Manuscrit trobat a Saragossa, de Jan Potocki, i el Vidal Alcover de l'Ajuntament de Tarragona (2010) per El sopar de cendra, de Giordano Bruno.

Ni la prestigiosa veu catalana de Balzac, Echenoz, Saint-Exupéry, Simenon, Baricco o Magris, per citar alguns autors que ha traduït a la llengua de Pompeu Fabra, pot fer d'aquesta una professió digna en el terreny econòmic. “Visc d'això, sí, però molt modestament”. Perquè li surtin els números, ha de fer “entre sis i deu hores diàries, dissabtes i diumenges inclosos,” la qual cosa, passat a llibres, són nou a l'any. “Com més temps dedico a un, menys a compte em surt”, lamenta, raó que justifica que en els gairebé 200 títols traduïts des que va debutar el 1996 amb Adéu a la publicitat, d'Oliverio Toscani, i Sobre la lectura, de Marcel Proust, per “als meus dos primers padrins”, els editors Xavier Folch i Jaume Vallcorba, la poesia és gairebé inexistent. “Cal tornar-hi una vegada i una altra. No puc, he de menjar”.

Les tarifes que ens paguen les grans editorials són vergonyants

Gairebé s'enfada Casassas (Barcelona, 1958) quan es porta a col·lació la llegenda que diu que tradueix només el que li agrada. “No és cert, no pots escollir, sóc autònoma i he de fer uns mínims, però sí que he rebutjat molts llibres per les condicions econòmiques: per dignitat a l'ofici, perquè per segons quin preu no fa falta ja ni treballar i per la professió: si és indigne per a tu ho és per a tots els teus companys”.

No vol donar tarifes “per evitar comparacions”, però creu que les que s'ofereixen a Catalunya i a Espanya “s'haurien de doblar; a França, el preu mínim que paguen la traducció per poder accedir a subvencions és el doble del que es paga aquí”. Les fusions editorials han agreujat la situació. “Acostumo a acceptar pocs treballs de les grans: les petites i mitjanes no paguen mai tan malament com les altres”. I posa un exemple no gaire llunyà: “Una editorial d'un gran grup m'oferia un llibre per tenir-lo en dos mesos; com que coneixia el traductor holandès, els vaig respondre que a ell n’hi havien donat quatre. La resposta va ser: ‘D’acord, no et preocupis, ja l'hi donarem a un traductor suïcida’ ... Les tarifes de les grans solen ser vergonyants”.

No és una ciència exacta; tres amics no aprecien el mateix d'ell, no?

En qualsevol cas, a Casassas li apassiona la traducció: un dels seus divertiments és comparar versions d'un mateix llibre. Només així s'explica que, després de cursar Dret i exercir set anys d'advocada a Figueres, ho deixés per fer correcció d'estil de llibres traduïts al francès i a l'italià, les llengües que domina; cansada de notar errors de traducció, va passar a fer-ho ella mateixa. El gust li ve de la seva família, amb un pare (Enric Casassas, expresident de l'IEC) que els recomanava una edició segons el traductor tant a ella com al seu germà, el poeta Enric (“tenim converses de paraules: ‘Mira què he posat avui; tu com ho veus’?”).

Avui està molt sol·licitada pels editors. Què tenen una versió amb el segell Casassas? “No ho sé; només puc dir que el repte més excitant és el de captar la veu narrativa, transmetre el gruix i la densitat de les emocions”, defensa, fins a l'extrem d'haver-se llegit abans una traducció ja existent en català de Daniel Pennac quan a ella li van encarregar un altre llibre posterior i així “assimilar l'estil, el to que li va donar”. No el marca l'autor? “Traduir no és una ciència exacta; si no, ho faria Google; tres amics no aprecien el mateix d'ell, no?; d'aquí la importància que un autor sempre tingui el mateix traductor i no com fan els editors, que el passen cada vegada a un de diferent,” denúncia.

És tant o més important dominar la llengua d'arribada que la d'origen

La recerca del to per traduir un autor és, segons Casassas, un enigma inquietant. “Cada llibre és un món... ‘Aquest no el sabré fer’, encara em dic sovint... Tot depèn, com la química entre les persones,” defensa, perquè traduir “és entrar a la vida privada de l'autor, al seu cap...". En qualsevol cas, un traductor “ha de ser atrevit: amb això no dic buscar la fórmula més atrevida sinó optar per respectar o no algunes coses i atrevir-te llavors a fer el que vulguis si pots defensar-ho; el que és important és que soni bé, al final.”

Aquest “que soni bé” és llei per a ella: “Si un text d'un clàssic et sona bé en una traducció i en una altra no, sens dubte el primer traductor ho ha fet millor”. És el paràmetre que utilitza per destacar l'històric Magí Morera, especialista en Shakespeare, com un dels traductors catalans més grans. Si se li'n demana un d'actual (“el moment i el nivell és bo; s'ha superat el sot dels setanta quan es feia el que es podia, pur voluntarisme)”, no ho dubte: Joan Sallent.

Casassas llegeix les seves traduccions en veu alta. “És indispensable, t'adones si està sincopat, si hi ha repeticions...”. També recomana acudir als diccionaris encara que se sàpiga el significat i tenir cura del domini i la qualitat de la llengua, “però tant o més que la d'origen, la d'arribada: si jo hagués traduït al castellà no hauria assolit aquest nivell; als meus editors els agrada el meu català”.

Ànima, de Wajdi Mouawad (“té un llenguatge molt poètic i ric: vaig trobar més de 70 noms de sons diferents i a cada pàgina hi havia un narrador diferent”), i el de Bruno (“està escrit abans de 1600, és un italià diferent i en un estil tirant a abstrús”) són els llibres dels que se sent més satisfeta Casassas, que viu al Pirineu francès i sent certa incomoditat en públic: “Un traductor està moltes hores sol; si no t'agrada estar sol, no pots ser traductor”.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Carles Geli
Es periodista de la sección de Cultura en Barcelona, especializado en el sector editorial. Coordina el suplemento ‘Quadern’ del diario. Es coautor de los libros ‘Las tres vidas de Destino’, ‘Mirador, la Catalunya impossible’ y ‘El mundo según Manuel Vázquez Montalbán’. Profesor de periodismo, trabajó en ‘Diari de Barcelona’ y ‘El Periódico’.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_