Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El (mal) Pla Serra Húnter

La Generalitat fixa la via prioritària per consolidar el professorat universitari a través d’un colossal nyap normatiu; un pla intervencionista que perllonga la precarització dels docents

Aquests dies se celebren a les universitats públiques catalanes concursos per a la provisió de professorat agregat (contractats permanents) en el marc del Pla Serra Húnter, impulsat per la Generalitat. El programa té com a objectiu “promoure la contractació de professorat de vàlua contrastada, amb mèrits homologables als estàndards internacionals”, així com “facilitar a les universitats públiques la renovació generacional del seu professorat, fomentar la internacionalització i millorar la seva producció acadèmica”. Pura retòrica política per justificar un programa molt criticat per la comunitat educativa, ja que vulnera el principi d’autonomia universitària, desconfia de les universitats, menysprea el professorat en formació i genera inseguretat jurídica.

Quan l’exconseller Mas-Colell, creador de l’esguerro, va explicar per primera vegada a les universitats el seu Pla Serra Húnter, totes van advertir la seriosa amenaça a l’autonomia universitària que suposava el seu projecte. I així ha estat: la ingerència de l’Administració catalana en la capacitat de les universitats per contractar el seu personal docent i investigador és màxima i no té precedents. El govern de la Generalitat determina el nombre de contractacions, nomena part dels membres dels tribunals, fixa el nombre i les característiques de les proves, marca el calendari i estableix els criteris generals de valoració dels candidats (fins i tot distribueix un manual d’instruccions per als comitès de selecció). Tot això acompanyat de procediments desmanegats, del pagament de taxes, de retards en les convocatòries i d’una burocràcia caòtica més pròpia de l’administració vuitcentista del segell, la pòlissa i el vuelva usted mañana, que del supermodel que imaginen que estan creant des de la Generalitat.

El secretari d’Universitats i Recerca, Arcadi Navarro, mostrant una profunda desconfiança cap a les universitats, afirma que el pla té com a principal missió evitar l’endogàmia. Resulta paradoxal que des del feu de Demòcrates de Catalunya a l’Administració catalana es tracti de donar lliçons de com establir sistemes objectius i rigorosos de contractació de personal, quan són precisament els centres universitaris els que sí que passen tot tipus de fiscalitzacions, inspeccions, intervencions, validacions, acreditacions i certificacions, que no depenen en absolut de cap fidelitat política o personal. I a més de ser una de les administracions públiques més controlades, cal no oblidar que els professors en formació han d’obtenir les acreditacions necessàries d’agències oficials externes (com ANECA o AQU) per poder estabilitzar-se.

El Pla Serra Húnter traspua una profunda desconsideració cap al professorat universitari en formació. En realitat, les places convocades pel programa Serra Húnter les generen aquells professors que ja han obtingut les acreditacions que garanteixen la seva qualitat curricular, han certificat un mínim de dos anys de desvinculació acadèmica respecte de la universitat contractant, pertanyen a grups d’investigació, exerceixen correctament la docència i després d’uns quants lustres de formació, quan ja ronden o superen la quarantena, intenten estabilitzar la seva situació laboral. La inversió econòmica realitzada per l’Administració i el cost personal de preparació són massa elevats perquè després el programa Serra Húnter prioritzi altres candidats en nom d’una suposada internacionalització i, després de titllar els nostres professors d’endogàmics i provincians, els facin fora a puntades de peu del sistema universitari català.

Navarro també es vana que la Generalitat implanta la seva recepta màgica d’estabilització del professorat fent un exercici de contorsionisme jurídic per saltar-se i bloquejar el règim estatal de contractació. En realitat, està generant una greu inseguretat jurídica amb un model paral·lel al legislat, formalitzat a través d’un simple conveni amb les universitats i inventant-se, per sortir del pas, figures professorals com la de l’agregat interí, un oxímoron jurídic. En definitiva, la Generalitat fixa la via prioritària per consolidar el professorat universitari a través d’un colossal nyap normatiu, impròpia de la rigorositat de la qual presumeix el programa Serra Húnter, exposant-la a tot tipus de recursos i impugnacions.

Aquest sistema irracional creat per la Generalitat, que amenaça de seguir funcionant fins al 2020, ha comportat allargar la precarització dels professors universitaris, cobrir els dèficits de personal incrementant a l’excés el nombre de professors associats amb contractes indignes i la incapacitat de planificar mínimament el relleu generacional i l’estabilització dels joves (o no tan joves) investigadors.

Jordi Matas Dalmases és catedràtic de Ciència Política de la UB.