Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La construcció d’un mite

La transformació de Barcelona va ser una revolució agitada des dels barris però feta per la classe mitjana, que és la que aporta coneixement per superar la pancarta

Marc Andreu és un periodista que investiga la història dels barris i que amb la seva meticulosa tesi sobre la FAVB en els anys de la Transició va guanyar el premi Ciutat de Barcelona. Aquests premis, si es miren en conjunt, són bastant un manifest, no perquè l’Ajuntament suggereixi qui ha de guanyar, això no, sinó perquè selecciona un jurat que li garanteix una certa afinitat amb els productes premiats, alguns dels quals, no pas tots, tenen sentit polític. Aquests premis no admeten candidatures: el jurat hi compareix amb les seves preferències sota el braç. Amb escasses variants, ha estat sempre així: la ciutat que mana es complau a reconèixer els mèrits de qui la secunda, les coses que li produeixen un eco càlid i reconfortant. Que no significa que els premis no reuneixin mèrits, ans al contrari: solen ser treballs de gran qualitat. En el cas de Marc Andreu, que pertany obertament a l’entorn d’Ada Colau i ara mateix és conseller tècnic de Sant Andreu, el llibre és un prodigi de dades interpretades amb un biaix ideològic molt clar, molt diàfan. Cap problema: ningú li treu l’honor d’haver sistematitzat aquesta informació, que dormia en uns arxius que ell mateix va qualificar de “verges”.

Fa poc, l’autor va publicar un altre volum, Les ciutats invisibles, reportatges que prèviament havien sortit a L’Avenç –gran instrument per entendre qui som, aquesta revista—i que mereixien la recopilació. Barris perifèrics de Barcelona i de l’entorn metropolità i alguna excursió per les altres capitals catalanes i les seves perifèries. Estem parlant d’espais marginals que en alguns casos conserven amb prou feines el contacte amb el nivell social que els envolta i que al mateix temps els separa del nucli. Quan la perifèria es desconnecta, quan hi ha una bretxa entre els més pobres i els menys pobres, hi ha un grup humà condemnat a quedar-se enrere per sempre. La famosa cohesió social és exactament el contrari: una continuïtat entre els uns i els altres que afavoreix la mobilitat social. Marc Andreu va a veure aquesta realitat, a avaluar-la i a explicar-la. No és cert que estigui sistemàticament oblidada –en aquest espai hi han desfilat tots els barris que ell retrata, excepte els que s’allunyen de la geografia barcelonina—però sí que ho és que no són territoris integrats a l’imaginari convencional. “Ningú” no va a alguns d’aquests llocs; d’altres funcionen la mar de bé.

Com sol passar, Marc Andreu s’hi troba amb vells lluitadors que han abaixat els braços. Ja no hi ha pancartes, ara hi ha crisi a seques i els ritmes de la protesta es canalitzen d’una altra manera, no existeix aquella lluita franca d’altres temps. Hi ha una nostàlgia tènue que cobreix aquesta pèrdua. Pèrdua d’eficàcia. La política avui és una altra cosa. Les velles generacions encara creien en l’esforç personal i en els estudis, avui el mercat ha triturat les expectatives. Marc Andreu constata aquests canvis, però la seva intenció és recuperar la memòria de les lluites passades gairebé com un camí de redempció.

I aquí és on es veu l’operació de construir un mite: el de la classe obrera que, solidària i organitzada, canvia el món. Tot i que ell sap que la gran transformació urbana es va donar quan un seguit de quadres ben formats van recollir les peticions i les van fer realitat. Va ser una revolució agitada des dels barris però consagrada des de la classe mitjana que va passar a governar, perquè és la classe mitjana la que aporta coneixement, la que té la formació necessària per superar la pancarta. Per planificar globalment. A l’Arxiu Fotogràfic del convent de Sant Agustí hi ha una exposició sobre les pintades de la Transició: batalles perdudes. Totes es van quedar a mitges, excepte les que demanen per al barri: Barracas no, pisos si, escriuen a les parets del Carmel. Hi va haver pisos. Però la mà que pintava no hagués aconseguit collir la clau de la porta si no hagués estat per aquell pacte tàcit de transformació justiciera i bella que es va llaurar en despatxos il·lustrats. Tant costa reconèixer que va ser un procés col·lectiu?

La supressió de la classe mitjana en la història de la ciutat, i per tant en el seu present, és una ofrena a Ada Colau, que es nodreix d’aquest mite. Però encara i així és una subtil manipulació que no es correspon amb les “bones intencions” declarades dels qui precisament es proclamen restauradors de la memòria de tots.

Patricia Gabancho és escriptora.