Selecciona Edició
Connecta’t
VIOLÈNCIA DE GÈNERE

Aquí es reparen vides maltractades

En els centres de víctimes de violència de gènere, les dones es reconstrueixen. EL PAÍS passa una setmana en un d’aquests centres

Una dona en un centre de dones maltractades. Ampliar foto
Una dona en un centre de dones maltractades.

Una excampiona d'Europa en arts marcials, una empresària, una mare que ho ha estat aquí i una altra que va venir de l'hospital amb el seu nadó en braços. Una gerent, una administrativa, una jove gitana... Tenen entre 21 i 69 anys. En són una vintena, acompanyades per uns quants nens més. Comparteixen una vida trencada per allò que milers de dones pateixen sense entendre, sense denunciar: l'agressió de l'home que deia que les estimava. “Trigues molt a adonar-te que ets una maltractada”, diuen elles. “És molt dur deixar la teva vida i amagar-te”. La violència de gènere és molt més que un ull de vellut. Trenca la vida. Aquí es reconstrueix puntada a puntada. Un taller d'ànimes lluny del perill dels agressors. És el Centre d'Atenció, Recuperació i Reinserció de Dones Maltractades.

Més de mig centenar de morts l'any

Una de cada vuit dones residents a Espanya (el 12,5%) ha patit violència (física, sexual o ambdues) causada per les seves parelles o exparelles, segons la Macroenquesta de Violència contra la Dona del 2015 (Ministeri de Sanitat).

Cada any, més de mig centenar de dones perd la vida per agressions dels seus companys o excompanys (57 el 2015). En el que va del 2015, n'han mort 25.

Més de 120.000 ciutadanes denuncien haver estat víctimes d'agressions cada any (123.275 el 2015), segons l'Observatori contra la Violència Domèstica i de Gènere del Consell General del Poder Judicial, que assegura que només el 0,4% són falses. El 2015 es van dictar 24.679 ordres de protecció (59,1% de les sol·licitades).

34.695 víctimes perceben la renda activa d'inserció.

El dia comença com tots. Esmorzar de 8 h a 8.45 h —abans per a qui tingui una feina, només dues d'elles, o vagi a un curs. Bullici d'hora punta al menjador vidrat, amb vista al pati vedat als nens. Com a casa, cal esbandir els estris, preparar els fills, portar els grans a l'escola. El rellotge apunta les onze, l'hora H.

Avui en ve “una de nova”. Dori Montoro, l'empleada que porta la furgoneta, ha anat a buscar-la a la seu de la Federació d'Associacions de Dones Separades i Divorciades, propietària del centre. La reixa s'obre i entra l'ensurt. Torna buida! La nova resident ha vingut amb el seu cotxe, una cosa poc freqüent. És una dona jove. Ha recollit els nens de l'escola abans de l'hora i ha conduït centenars de quilòmetres per posar-se fora de perill.

— “Benvinguda. Ets molt valenta”.

— “Gràcies”. Li salten les llàgrimes. Les recull ràpid per somriure mentre torna al cotxe. “Baixeu, nens. Ja hem arribat”. En treu les tres criatures, molt formaletes. Un parell de maletes i bosses són les seves pertinences, juntament amb diners que va treure del banc. Disposar d'algun recurs no és pas el més habitual. De 20 residents, 7 no tenen ingressos. Quatre cobren la renda activa d'inserció com a víctimes de la violència domèstica: 425 euros al mes. “El maltractament també pot portar a la pobresa”, explica la treballadora social, Juani Aguilar. La de les dones i la dels seus fills: 14 estan amb els seus nens i només un dels pares paga la pensió amb regularitat.

—“Vull anar a la piscina”, diu el mitjà de la nouvinguda. Però la destinació són dues habitacions lluminoses, quatre llits i bany. És la nova llar per als mesos que vénen, potser l'any i mig habitual, perquè d'aquí s'ha de sortir amb habitatge i feina. Adéu a la casa de classe mitjana. Benvinguts a l'“habita”, pel número del qual s’avisarà la dona per megafonia. “La nova” serà la “306” i, com les seves companyes, acabarà per penjar-se al coll la clau de l'“habita”. Una veterana assessora la 306. Recorren l'edifici. “Aquí la teràpia psicològica. Allà, l'assessoria jurídica. Aquesta és la biblioteca. La guarderia...”. A les 13.30 h comença el menjar de menú únic tret quan hi ha porc —de les nou estrangeres, quatre són musulmanes.

Una dona en un centre de dones maltractades. ampliar foto
Una dona en un centre de dones maltractades.

Les dones que prenen el cafè de mig matí al pati fan càbales. Una altra. Una altra com elles, tot i que potser és de les poques sense les postres de trankimazin, de lorazepam... La Conchi Villamediana, la governanta, els ho dóna. També fa petons i abraçades: “Són molt importants aquí”. De tant en tant una dona s'ensorra. El consol i la til·la són moneda corrent. No és fàcil enfrontar-se a la pròpia història i aquest és el primer pas per recuperar-se de la violència que ha arrasat la vida i l'autoestima. La teràpia psicològica individual i en grup és la pedra angular de la recuperació. I és obligatòria. “L'eix de la teràpia és identificar que has patit maltractaments”, explica una de les tres psicòlogues, Itziar Uruñuela. Quan expliquen la seva història, a poc a poc, les dones deixen de sentir-se culpables de comprendre que no mereixien ser denigrades, ni colpejades; ni elles, ni els seus fills. “Cal entendre també per què va passar, saber que vivim en una societat patriarcal. L'objectiu és que no torni a passar i que saltin les alarmes. Això implica recuperar l'autoestima. Se senten responsables d'haver aguantat”, prossegueix Uruñuela. No sempre ho aconsegueixen: tres de cada deu residents abandonen el centre abans que passin els quatre primers mesos. De les que segueixen el programa complet, el 70% considera que s’ha recuperat; passa de víctima a supervivent.

“És imprescindible domesticar el mal record de la violència. Queda amagat, però reviu a la mínima”, puntualitza una altra de les psicòlogues, Susana Enciso.

— “Jo tinc les ales tallades. Si sortís hauria de tornar amb el maltractador. No tinc ningú”, s'esfondra entre llàgrimes la 214. Després, s'enroca en el silenci. Té 37 anys i un fill.

És imprescindible domesticar el mal record

És imprescindible domesticar el mal record.

“Hi ha diferències entre els petits que han viscut la violència a casa i els que no. Aquí es reprodueix l'agressivitat. Hi ha nois i noies amb pors atroces, de vegades amb depressió o ansietat”, explica l'educadora Eneida Mercado. Alguns reben atenció psicològica fora del centre. “Hi ha nens que et diuen ‘el meu pare agafava un ganivet’, o ‘quan el meu pare pagava la meva mare, jugàvem a callar’”.

—“309, passi pel despatx de l'advocada,” diu la megafonia.

— “Ell. Una altra vegada!”, respon alterada la dona. Deixa a mitges la manualitat i surt corrents.

Ho ha encertat. L'excompany, amb ordre d'allunyament, ha demanat de passar un dia amb la filla comuna. La justícia li ha concedit règim de visites, amb l'escola com a punt de trobada. “La nena es tornarà a fer pipí”, calibra desencaixada la 309. Les trucades de la jurista sempre sobresalten. Sis dones tenen judicis pendents pel maltractament. De les deu residents que van demanar mesures de protecció, només quatre van obtenir l'allunyament, detalla l'advocada, Marian Aranda. És un percentatge encara més baix que la mitjana nacional, que s'ha reduït fins al 60%. Per això surten al carrer amb cent ulls, encara que la ubicació del centre sigui secreta.

Cau el dia i la 306 té aspecte esgotat. “M'estan buscant. El meu marit ha denunciat la desaparició dels nens”, mussita. Hores després explica a la policia què ha passat i el denuncia per maltractament. Al llarg de la setmana la jutgessa denegarà l'ordre de protecció a la 306 ja que entendrà que no hi ha proves, però ella recorrerà. A més, ha demanat el divorci. La de la 306 és una entre milers de denúncies —123.725 dones van anar a la justícia l'any passat pel maltractament dels seus companys o excompanys. És el pas, també, cap a una nova vida. “El passat no desapareix, però perd el valor i quan surts d'aquí només compta el futur. Aquesta és una escola de valents”, conclou la creadora del centre, Ana María Pérez del Campo. “Estic ferida, però no vençuda”, resumeix amb orgull la 311, una dona menuda i eixerida.