_
_
_
_
_
Crítica
Género de opinión que describe, elogia o censura, en todo o en parte, una obra cultural o de entretenimiento. Siempre debe escribirla un experto en la materia

Santana va mirar Carlos Santana

El guitarrista anglomexicà va recuperar les seves essències a Cap Roig

Carlos Santana, dissabte a Cap Roig.
Carlos Santana, dissabte a Cap Roig.JOSÉ IRÚN

Una mirada enrere, quan en lloc de barrets hi havia una mata de cabell que creixia desordenadament donant lloc a la iconografia explotada en portades com la del directe amb Buddy Milers, disc que, per cert, va recuperar Evil Ways. Ja llavors el guitarrista mestís anglomexicà mirava cap al cel, cap a la llum, cap a l'ésser superior com esperant una guia, orientació, en aquest món de foscor. Aquest Carlos Santana, l'anyenc, va ser el que va protagonitzar el concert de Cap Roig la nit del dissabte, en el qual la seva falta de mesura –nombre de solos, esments espirituals propis de manual d'autoajuda, picades d'ullet constants a la música popular mitjançant innecessaris i recurrents fragments de peces en la memòria de tots, durada mateixa del concert, dues hores i mitja– va ser l'únic contrapès al seu imperible domini de la guitarra, un instrument que, donada la seva propensió a menjar xiclet a l'escenari, li impedeix cantar, abocant-lo a les sis cordes. Va ser el Santana de sempre, però amb un repertori molt més endreçat en el qual l'impuls afrollatí es va imposar a les posteriors vel·leïtats melòdiques de la seva dilatada carrera. I el públic, ja grandet, va gaudir. No hi havia per menys.

Les gemmes de la corona van ser, a més del citat Evil Ways –podia haver tocat també Marbles, Lava o Them Changes per incendiar Cap Roig–, Samba pa tu, Jingo, Black Magic Woman i la seva estupenda apropiació del Oye cómo va, interpretades, per a major adhesió del fan veterà, en versions que no es van allunyar massa del que la memòria guarda d'aquells discos dels setanta. I si no va haver-hi peces del Love Devotion & Surrender, on hi ha una versió del Naima de Coltrane, sí va repescar un A Love Supreme per a trombó que, per contingut, quadra més amb aquest artista que creu que la música, l'amor i la llum poden canviar el món. Va dir esperar veure-ho abans d'anar-se amb Marley i Paco de Lucía, la qual cosa als seus 69 anys li augura tremenda longevitat. Ah, un artista de versions com ell hauria d'anar amb més tempto en tractar amb autors com Curtis Mayfield, del qual va adormir en clau de reggae fláccid la seva meravellosa Gypsy Woman.

Però el substancial, per fi i fet i fet, va ser el redescobriment del so afrollatí propi del millor Santana, que amb les esquenes cobertes per tres percussionistes –la seva dona a la bateria– va projectar didàcticament a la pantalla de l'escenari imatges d'africans ballant al seu poblat, per si quedaven dubtes. Tot ben mascadet, per favor, com la gestualitat d'un dels seus dos vocalistes, que en cantar A Love Supreme es tocava el cor i després enviava la mà al cel, "L'enxampen? Amor suprem", semblava dir. Però així és Santana, obvietat i pura desmesura, amb la seva guitarra prolixa, els seus dos solos, dos, de bateria, amb un altre de baix per recrear a cops Imagine, o aquesta última Roxette cantada pel seu guitarrista només perquè té una veu sorprenentment semblant a la de Sting. És el Carlos Santana de sempre, amb el so d'òrgan de sempre. Que no ens el canviïn, per favor, tot aniria a pitjor.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_