Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Recuperar sobiranies

Per sota de la retòrica estatal, avui es necessiten formats nous i espais en els quals s’exerceixi certa capacitat de protecció i d’autonomia; la ciutat guanya protagonisme

Hi ha molta retòrica en la política. No és una cosa nova. Però en aquests moments, en què ens estan canviant el món com si giressin un mitjó, molts dirigents polítics, orfes de poder real, malden per treure pit parlant que manen molt i que unilateralment ho faran tot en un tres i no res. La dimensió del canvi i la intensitat i profunditat de les transformacions casen malament amb aquest tipus de declaracions somiadores. La gravetat de fets com l’atropellament assassí niçard, la crisi dels refugiats, el desastre de Turquia (en el qual defensar la democràcia comporta fer-la retrocedir) o l’efervescència de Trump encarant les presidencials, contrasten amb la levitat de la política espanyola, expressada aquesta setmana en les martingales que ha generat l’elecció de la Mesa del Congrés. Ningú ho ha fet bé, però el pitjor han estat les explicacions que volen justificar anades, vingudes i pactes poc honorables. Com més lluny estan els principis i valors que un diu defensar i el maniobrerisme polític amb el qual concretament els defenses, pitjor és la imatge final. I en aquest terreny, qui ha sobresortit ha estat Homs, que mereix un premi al cinisme polític.

El del Congrés (expressió institucional de la sobirania popular) és una mostra més del moment delicat pel qual travessa la política convencional. Les institucions polítiques estan perdent espais de poder en un món que supera i desborda els límits que l’arquitectura estatal havia anat treballosament construint al llarg dels segles XIX i XX: l’era dels estats, de les fàbriques, de l’estructura de classes, de la sobirania territorial. Ara, poders i plataformes digitals mouen dades, diners i interessos deixant obsoletes les fronteres, les normatives i les mesures de seguretat. Lliurem les nostres dades alegrement a aquestes plataformes a canvi d’informació, coneixement i diversió, sense cap cost per a nosaltres, perquè de fet nosaltres som el producte. Tot es mou amb fluïdesa, però anem quedant atrapats en l’embull de rastres que generem, sense que gaires institucions, empreses i entitats que abans atresoraven poder i capacitat d’acció sàpiguen gaire bé què fer quan el sòl en el qual s’assentaven tremola i s’esquerda. Estats, bancs, cadenes de distribució són alguns dels molts damnificats per Google, Amazon, Facebook i altres plataformes. Els legisladors d’antany són fitxats sense escrúpols pels nous operadors, per així moure’s millor en la teranyina reguladora encara existent.

És aquí, en aquest escenari, quan parlar de sobirania requereix abaixar el volum i buscar formats nous i espais en els quals s’exerceixi una certa capacitat de protecció i d’autonomia. No és casualitat que les ciutats i altres enclavaments territorials adquireixin més protagonisme, ja que la concentració d’activitat, la densitat social i l’acumulació de fluxos de tot tipus que comporta exigeix que l’arquitectura de la xarxa, oberta i amb nodes, encaixi en una estructura urbana i territorial pensada des d’altres paràmetres però igualment imprescindible per viure, acollir-se, desplaçar-se, alimentar-se o tocar-se. Tot això (encara) irremeiablement presencial. Són aquests espais en els quals es juguen el que podríem denominar les sobiranies de perfil baix. Quant costa l’aigua? Qui en controla la distribució? D’on ve i qui governa l’energia que necessitem perquè tot funcioni? Mantenim la direcció pública sobre les dades que els serveis municipals ofereixen a la ciutat? Disposem de plataformes controlades des de la comunitat en matèria de mobilitat, connexió a la xarxa o en l’oferta d’habitatge i allotjament de la ciutat? On i com ens eduquem i cuidem? Podem reforçar les xarxes de producció i distribució d’aliments des de la proximitat i la perspectiva ecològica? Hi ha capacitat per incentivar dinàmiques d’economia col·laborativa, social i solidària? Són simplement exemples de formes d’exercir microsoberanies i d’aquesta manera buscar el reforç de la llibertat social, les capacitats comunes i col·lectives en escenaris tendents a la individualització i mercantilització de trajectòries vitals i de control invisible sobre les nostres vides. Els estats segueixen sent importants, i no és el mateix ser en un que en un altre, disposar d’un o dependre d’un altre. Però, per sota de la retòrica estatal, el que segur que necessitem són sobiranies de proximitat.

Joan Subirats és catedràtic de Ciència Política de la UAB.