Selecciona Edició
Connecta’t

“No vaig deixar el ciclisme de miracle”

Helena Casas, la velocista de Vila-seca, competirà a Rio després de no haver pogut acudir a Londres 2012 per culpa d’un complicat procés de quotes

Helena Casas, a la zona financera Quatre Torres de Madrid. Ampliar foto
Helena Casas, a la zona financera Quatre Torres de Madrid.

Helena Casas és una bala a pedals. Hi ha qui diu que qui fa molta pressa fa poca endreça, però a Casas la diverteix fer un esprint. Competeix en proves on te la jugues a tot o res en a penes uns minuts. Adrenalina en vena. Mou com un molinet desenrotllaments que encallarien les cames de més d’un cicloturista que presumeix de marques a l’Strava d’Internet i domina el cop de ronyó com si es digués Cavendish o Sagan. Aquesta ciclista de 27 anys, estudiant de psicologia, va créixer entre els peralts dels velòdroms sentint les indicacions, i els crits, que el seu pare, històric preparador de ciclisme de base, proferia als seus deixebles. Ni els xiscles ni les testarrades, freqüents quan un es posa a fer carreres en un velòdrom, no la van espantar mai. Al contrari, Casas es va acabar convertint en una especialista de les proves de velocitat. Esprem el pinyó fix tan bé com l’art de marcar colze quan les rivals progressen per la corda exterior.

La ciclista catalana es va guanyar sobre la botzina el bitllet per competir en els Jocs Olímpics de Rio de Janeiro. Ho va aconseguir juntament amb la seva companya Tania Calvo en els Mundials celebrats a Londres el març passat. “No havien de fallar i no han fallat”, va celebrar llavors el seleccionador, Salvador Meliá. El passaport olímpic assolit precisament en terres angleses va ser una revenja vestida de “tremenda satisfacció”, recorda la velocista. Compensa les quantitats d’àcid làctic vessat sobre les taules de la pista en tantes, i tan dures, sessions d’entrenament però, a més, va ser un alleujament perquè suposa un suport econòmic fonamental per a la carrera d’aquesta esportista que va estar temptada de penjar la bicicleta. “A mi el ciclisme m’encanta però hi ha hagut èpoques que s’ha fet molt difícil poder tirar endavant”, confessa.

Disciplina espartana

La noia que es cansava pujant

Si hi ha esportistes que neixen amb el talent i les facultats sota el braç, la raó de l’èxit d’Helena Casas potser té més a veure amb la tossuderia i la constància. Amb un físic menut, poc més de 160 centímetres, els seus hàbitats naturals serien més els ports de muntanya que els esprints, territori històricament reservat per a gent d’esquena amples i corpulència robusta. Però ella es cansava pujant i va decidir apostar pel velòdrom. No ho fa gens malament.

El potent tren inferior de la velocista catalana l’habilita per moure pesos propis d’un culturista quan realitza sessions d’esquat al gimnàs i, ja posada sobre els pedals, els seus portentosos quàdriceps la propulsen fins a aconseguir velocitats superiors als 70 km/h. Les seves proves predilectes són les de velocitat pura i keirin, encara que també competeix en les de contrarellotge i persecució.

Casas, natural de Vila-seca (Tarragona), no ho diu tant per l’aclaparament que pot suposar, als vint-i-pocs, acatar la disciplina espartana que han de respectar els atletes d’elit, com per les dificultats econòmiques que li ha comportat desenvolupar el seu esport. Acumula més de mitja dotzena de títols de campiona d’Espanya però, més enllà de donar lluentor a les golfes, els trofeus no condeixen. “M’he passat gairebé tres anys sense cobrar ni un duro”, explica. “Si no arriba a ser per l’ajuda dels meus pares i del meu xicot, això hagués estat insuportable”.

El 2012, el peculiar sistema de repartiment de places olímpiques, que marca un topall d’equips per continent, va evitar que les dones d’Espanya poguessin acudir als Jocs de Londres. Europa havia omplert el contingent i elles van haver de veure’ls per la tele, en benefici de Veneçuela. “No ens havien guanyat mai, però a Sud-amèrica li corresponia portar selecció”, explica la ciclista. La frustració olímpica va representar, de rebot, més de dues temporades de sequera econòmica. “Sense Jocs em vaig quedar sense beca”, explica. “No ha deixat el ciclisme de miracle”, reconeix Josep Antoni, pare de l’Helena i l’home que la va entrenar fins a arribar a la categoria júnior.

La Federació Espanyola es fa càrrec dels viatges a les competicions oficials, això és Europeu i Mundial, però, en canvi, no abona les despeses de desplaçament als critèriums internacionals, unes proves que Helena Casas titlla d’“imprescindibles”. I és que dels resultats que s’obtinguin en aquestes competicions depèn la classificació per participar en les proves de la Copa del Món. A més, diu la ciclista, són una prova valuosa de cara a les grans cites de l’any. “A Espanya no hi ha nivell”, assegura. De fet, fa un parell de mesos Casas va competir en categoria masculina en una prova de velòdrom que es disputava a Catalunya. “Em va bé córrer al costat dels nois”, diu. Va acabar segona, només superada per la seva parella, Itmar Esteban. “Hem de sortir a fora perquè és allà on de debò ens posem a prova enfront de les nostres rivals”, indica.

Però preparar-se no surt barat. Als costos dels viatges i de l’estada cal sumar els ports per ficar la bicicleta a l’avió i els quilos de material. Després hi ha les despeses per fisioteràpia i tractaments mèdics. Casas va arribar fins i tot a obrir un compte de micromecenatge per poder finançar la seva carrera esportiva.

Equip Genesis

El fitxatge pel Genesis Cycling Team, un equip inclusiu que té ciclistes discapacitats en les seves files, ha suposat una altra dosi d’alè per a la ciclista tarragonina. Casas finalment veu complet el puzle per centrar-se a pedalar. Veu “complicat” poder aconseguir medalla en la cita olímpica però adverteix que, una vegada ha arribat allà no hi ha topall que valgui.

El velòdrom de Rio de Janeiro va ser inaugurat fa menys d’un mes però els qui hi han rodat asseguren que la pista és ràpida i suau i que la fusta és fabulosa. Casas tindrà temps per posar-la a prova. La cursa keirin, la velocitat individual i la modalitat per equips l’estan esperant.