Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

El moment secessionista

El territori global dels diners escapa a l'abast dels poders públics, símptoma d'unes societats que es desteixeixen i, quan això passa, apareixen les temptacions autoritàries

1. Europa i els Estats Units (identificats ideològicament com a món Occidental) s'estan desenquadernant. Els fulls del llibre comencen a volar. Semblava que Occident havia aconseguit la narrativa universal, el final de la història com a triomf autoproclamat, i ara resulta que el relat triomfador esquerda la cohesió dels països on va sorgir. Vivim temps de secessions. Moment de fugides cap endavant. La Gran Bretanya se'n va. L'Amèrica blanca i reaccionària, de la mà de Donald Trump, trenca amb un país massa complex per al simplisme del Tea Party. França se'n va a la guerra. Les velles nacions europees s'escapen cap a l'interior de si mateixes. Les nacions que no van passar mai de potència a acte busquen la seva realització definitiva. Els rics instal·lats en la seva particular utopia global es desentenen dels seus països. Els funcionaris tax free de Brussel·les s'allunyen sense parar de la ciutadania, instal·lats en la ideologia corporativa dels experts, tancats a la seva bombolla. Els assassins vestits de terroristes busquen reconeixement en la mort, fugint de si mateixos i marcant a mata-degolla societats que no han sentit mai seves.

En un llibre que apareixerà a la tardor, els professors Antonio Ariño i Juan Romero, de la Universitat de València, donen categoria sociològica al concepte de secessió. Estableixen la genealogia d'aquest fenomen que, encara que esclata amb la crisi del 2008, té les arrels al final de la guerra freda, el nou desordre mundial i el triomf de la revolució neoconservadora. I descriuen l'experiència pionera: la secessió dels rics. Ells han estat els primers a anar-se'n. Els seus països se'ls van fer petits, els problemes dels seus conciutadans eren un destorb i les exigències dels Estats unes barreres que havien de vèncer. La globalització ha col·locat en òrbita al voltant del món un nombre mínim de ciutadans que creuen que tenen atributs divins com l'omnipotència (no tenen límits) i la ubiqüitat (els diners poden ser a tot arreu o enlloc, segons convingui).

2. El relat d'aquesta primera secessió postmoderna, la dels rics, dóna claus per entendre què passa ara. Diu la tradició marxista que la cultura dominant és la de la classe dominant. El secessionisme dels poderosos crea tendència. És símptoma, precedent i model. Símptoma d'un procés de globalització que no ha fet més que començar i que planteja seriosos problemes de governabilitat. La secessió dels rics rosega la credibilitat de la política i els dubtes sobre el poder dels Estats. El territori global dels diners escapa a l'abast dels poders públics. Símptoma d'unes societats que es desteixeixen i, quan això passa, apareixen les temptacions autoritàries. Es desteixeixen per dalt (ruptura del vincle dels rics, que neguen la seva responsabilitat amb el conjunt), es desteixeixen per baix (bosses creixents de marginalitat), es trenquen pel centre, per la fractura de les classes mitjanes i populars en risc de perdre la seva arma principal, la feina, i es desteixeixen en conflictes culturals, sovint magnificats per poders impotents que, incapaços de posar límits als diners, s'autoafirmen com a caps suprems de les ments i de la policia.

Precedent d'una onada d'intents de sortida de marcs nacionals o d'espais comunitaris, en un món en què la política ha deixat de subministrar expectatives. La corba econòmica ascendent des de la Segona Guerra Mundial s’ha col·lapsat i el creixement ja no serveix com a dopatge de les ànimes. Petites utopies, en forma de promesa de vida comunitària millor, fan fortuna. I hi ha el Brexit britànic i hi ha els intents separatistes escocès o català. Expressió de la voluntat de la ciutadania de recuperar la paraula, conscient de la veu que ha estat silenciada per aquestes elits que fugen.

Cap a quin model apunta la secessió dels rics? “El capitalisme extractiu proposa de resoldre la qüestió social com a l'edat mitjana, mitjançant el donatiu”, diuen Ariño i Romero. Retrocedirem d'un sistema de drets a un sistema de compassió espectacle? O el dilema serà entre autoritarisme i confrontació? Tan llarg i tempestuós viatge per tornar a la disciplina dels déus? Si creiem que la democràcia encara té sentit, hem d’aprendre de les fugues en curs per reenquadernar Europa des de baix.