Selecciona Edició
Connecta’t

Rihanna triomfa amb desmesura sonora

Rihanna va apostar per un concert vast i sense matisos, l'únic a Espanya de la gira 'Anti'

Rihanna, en un concert el 4 de juliol.

Era un espectacle, potser per la senzillesa. Al centre de la pista va aparèixer un escenari que va brollar de terra per art de màgia. Era blanc, com les llums dels telèfons mòbils que gravaven una figura que també vestia de blanc. Tot era blanc davant la massa negra del públic. Era Rihanna i cantava, tot potència, gest contingut, una balada, Stay, amb la qual començava el concert al Palau Sant Jordi de Barcelona, únic a Espanya de la gira Anti. Portava el cap cobert amb una caputxa que velava la seva bellesa mestissa, i només en acabar la peça es va retirar la caputxa, va mostrar la cabellera, fosca, i es va deixar aplaudir, amb gest pausat de diva agraïda, per la multitud. Els mòbils no paraven de gravar, tacant la foscor amb les llums blanques. La reina començava a regnar. Els vassalls cridaven.

Tot indicava en aquests primers compassos el que s'acabaria confirmant al llarg de l'actuació: allà només hi era ella. Va cantar Woo i sense arribar a l'escenari principal, emportant-se tots els focus, es va mantenir com una individualitat. Llavors estava enfilada en una espècie de pont amb els laterals translúcids, que van permetre veure les cuixes de la diva, emmarcades per uns pantalons amb generosos esvorancs laterals, mentre les bases dures i fosques de Sex With Me ressonaven al recinte. Es movia lasciva, segura de la seva sensualitat. Per fi el pont la va dipositar a l'escenari, net, diàfan, i uns ballarins la van envoltar perquè Birthay Cake ja la mostrés com a cap d'alguna cosa: d'una banda que tocava per sota del nivell de l'escenari, no fos que hi hagués confusions de jerarquia. Els músics semblaven esclaus castigats a només mostrar el cap, però ells es venjaven mitjançant uns greus que doblegarien una planxa d'acer.

A tot això, la dinàmica del concert no deixava respirar. Els temes sonaven encadenats sense deixar gairebé gens d'espai perquè el públic, unes 18.000 persones que van omplir el recinte, es manifestés. Per fi, els músics van sortir de la trinxera impulsats per uns elevadors que els van deixar al nivell de l'escenari. Sonava, més fort que en les anteriors peces, Bitch Better Have My Money i tot seguia blanc, Rihanna, els ballarins, els telons de fons i les llums. El so, que seguia despentinant, potent i sense definició, brillava per la seva absència tant com la puntualitat de Rihanna, que havia començat amb una hora de retard. De fet ja ho va fer en la seva anterior visita, i va demostrar que abans cantaria un bolero que ajustar-se a un horari. Però al tercer minut d'un concert, una hora d'espera s'ha oblidat.

Escales al cel

Els mortals van pagar entre 45 i 107 euros. Els que volen més alt tenien tres escales al Nirvana. Per 249 euros un lloc privilegiat, pica-pica, còctel, aparcament a prop del recinte, sessió de fotos davant un plafó i sentir-se algú. Al costat de sant Pere.

Una mica per sota, als núvols alts, 232 euros per un passi especial i un regal indeterminat. Una mica més avall, 204 euros permetien rebre alguna bagatel·la i entrar al recinte abans que els comuns per poder veure de prop el maquillatge de la diva. Els temps d'entrades a un o dos preus ja són història. Pagant ens deixen significar-nos.

La primera part del recital de Rihanna va tenir un marcat accent ballable, entre el hip-hop i el rhythm and blues, amb ella fent lliscar la veu a cavall entre el recitat i el cantat. No és que les cançons sonessin totes iguals, però el so les laminava de manera que els detalls desapareixien. Era llavors quan la imatge de Rihanna es convertia, encara més, en el principal reclam de l'espectacle. De fet, l'espectacle era ella, dominant, mimetitzada amb els colors de l'escenari, tons en blanc cru en els quals contrastaven la seva pell torrada i la seva imatge de vestal tropical. I si no contrastava prou, els focus il·luminaven, encara en blanc, tota l'escena, amb el públic inclòs per ficar-lo més en el xou. Les cançons anaven caient com campanes estimbades per un penya-segat, Consideration, Live Your Life, Run This Town, però el públic, ensordit, superat i lliurat, només podia cridar quan algun silenci entre tema i tema permetia que el seu esforç pulmonar valgués la pena.

El concert va mantenir aquesta tònica durant tot el desenvolupament, mostrant una Rihanna carismàtica i felina però amb un so desmesurat. Era una reina repartint trompades, capaç de ficar un solo de guitarra rocker a Desperado, marcar-se un mig temps, Diamonds, i més tard llançar-se a un tema dance com We Found Love, però incapaç de seduir amb un so que faci justícia a les produccions dels seus discos. Va triomfar, per descomptat, el volum és com la cocaïna, puja i transmet eufòria, però va deixar la sensació que allò va ser un gaspatxo d'estils en el qual l'emulsió no va funcionar.