Selecciona Edició
Connecta’t

La demolició de la personalitat

Perelló farceix 'Veus del ras' de memorables frases per a goig dels lectors més exigents

L'antiheroi davant de la casa on havia viscut.
L'antiheroi davant de la casa on havia viscut.

El lector de Veus al ras, la segona novel·la de Sebastià Perelló (Costitx, 1963) després de Pèls i senyals, té la sensació d’enfrontar-se a un argument que es podria haver pouat en l’obra de Marguerite Duras, amb la peculiaritat que podria haver sigut escrit per un Samuel Beckett que hagués passat per l’esplendor verbal de Blai Bonet i Biel Mesquida. Resumit amb fredor, l’argument podria semblar una mica gasós i asèptic, excessivament somnolent: un home que fa deu anys que va sortir de casa seva per no entrar-hi mai més, abandonant la dona i perdent el seny i la paraula, s’hi presenta cada setmana, se situa sota una finestra i pronuncia una salmòdia inintel·ligible. Des de dins de la llar, la dona el mira, escriu sobre el passat en comú i intenta entendre el present estrany que li toca viure. A Veus al ras, Perelló prescindeix de les anàlisis i les interpretacions psicològiques, de les descripcions explicatives, de l’ordre argumental i fins i tot, gairebé, de la racionalitat, però el lector, des de la primera frase, no pot evitar capbussar-se amb delit en un torrent narratiu on tots els motius temàtics i ambientals, on totes les peces aparentment inconnexes, es combinen amb una sàvia majestuositat per atorgar al conjunt una música impecable de misèria moral, soledat tenebrosa i excés luxós.

Com si fos un dels antiherois sense nom que poblen la narrativa de Beckett, l’home que s’està dret davant de la casa on havia viscut i, “desbridat d’ell mateix”, parla entre dents “un balbuceig que li grinyola, una xerradissa eixorca, mots que queden sense dir, un mormol entretallat, que s’esguerra”, s’entossudeix a viatjar cap a un estadi d’extrema reducció física. Com els personatges de Beckett, també se sap algú imperfecte i deforme, que sempre ha dubtat sobre ell mateix, sobre el seu passat i el seu present, com si la seva memòria i la seva experiència estiguessin carregades de trampes i paranys, trampes i paranys que també va començar a localitzar en cada una de les paraules que pronunciava davant de la dona i les amistats, desmentint-se i contradient-se cada dos per tres, destruint qualsevol ordre possible de les aparences: a Veus al ras, el que fa el lector és llegir la descripció rigorosa d’un procés de demolició de la personalitat, i, encara que aquí no passi el que pateixen els personatges de Beckett (que l’aniquilació física sigui tan insuportable que caiguin a terra i ja no puguin aixecar-se mai més), encara que sempre estigui dempeus, l’home que pronuncia lletanies incomprensibles també sembla que estigui immòbil enmig de la foscor, presoner de la seva veu malalta, a l’espera amarga d’un gest atroç que acabi de consolidar del tot el procés de desverbalització abans que s’esdevingui l’últim i definitiu pas cap a la mort. Potser tot va començar el dia que va deixar de llegir i “cercava missatges encriptats en forma d’imatges en els textos, línies que feien els blancs entre els mots, hi veia perfils, figures delirants”.

La dona que mira des de la finestra i escolta sense entendre el discurs que li arriba des de l’exterior és la cara oculta d’una altra mena de soledat: és la soledat irreprimible de la gent que escriu amb obsessió sobre el que no s’entén i es vol entendre, com si l’únic esforç viable fos dotar de sentit les rectes i les corbes i els colors de les arts abstractes del cor i dels sentiments. Al cap i a la fi, Veus al ras també es pot llegir com un tractat sobre una manera molt ambiciosa de concebre la literatura, la literatura considerada com el camí més escaient per penetrar dins de l’inexplicable, dins de les temptacions de l’inefable. I Perelló, en fi, sembla dir que no hi ha res tan inexplicable i inefable —i tan literàriament suggestiu— com el relat d’una crisi: Veus al ras també és una de les indagacions més radicals que s’han pogut llegir en els últims temps sobre l’aïllament, l’alienació moral i la falta d’identitat que pot destruir la convivència d’una parella, sobre la llista caòtica de fets que impulsa dos individus a allunyar-se tant l’un de l’altre fins a ser dos desconeguts absoluts. Entre l’home mut i la dona que ja no veu a ningú i viu enclaustrada en ella mateixa, escrivint i interpretant la seva realitat, però, hi ha la veu de Perelló, escandint frases i paràgrafs memorables per a goig dels lectors més exigents.

VEUS AL RAS

Sebastià Perelló

Club Editor

224 pàgines. 16 euros