Selecciona Edició
Connecta’t

“Si pensem tal com ens diu la gent dels negocis, perdrem definitivament el periodisme”

Joaquim Maria Puyal celebrarà el proper 5 de setembre 40 anys de retransmissions de futbol en català

El periodista Joaquim Maria Puyal.
El periodista Joaquim Maria Puyal.

Repassa la taula amb un tovalló de paper sense esperar el cambrer, tot vestit amb una aparentment senzilla i elegant camisa d’un blanc de neu. Totes dues coses defineixen Joaquim Maria Puyal (Barcelona, 1949): tot ha d’estar perfecte, impecable, executat perquè funcioni com un rellotge suís sense semblar suís, amb aquella naturalitat tan ben estudiada que fa que la camisa escollida sigui avui la blanca i no cap altra perquè al fotògraf li reboti més bé la llum. Amb aquest afany ha pilotat la seva vida i la trajectòria com a periodista aquest doctor en Lingüística, que el proper 5 de setembre celebrarà 40 anys de retransmissions de futbol en català, 30 dels quals a Catalunya Ràdio (La TdP, La Transmissió d’en Puyal), amb l’horitzó d’una retirada com a comentarista esportiu. Però ben pensada, és clar.

Pregunta. Mirat amb perspectiva, l’esperit amb què es va abordar la gènesi de Futbol en català, tant el de vostè en proposar-ho com llavors el dels seus caps a la SER, que li van donar suport aquí i el van deixar fer a Madrid si no costava diners, no sé si avui periodísticament ni sociopolíticament seria possible.

Resposta. Jo tampoc ho sé. El 1975 havíem niat la idea que seriem capaços de superar tota herència negativa del franquisme, que la recuperació de la llengua i la cultura del país aniria amb una recuperació social i política... Era un gran paquet d’il·lusions. El realisme actual diu una altra cosa; és un moment poc coratjós, i és inevitable un punt de decepció.

P. Decepció també empresarial?

R. Els processos, en tot ordre de la vida, es feien més lentament; encara imperava una estructura de comunicació clàssica... I a les empreses coneixies l’amo, de cert tarannà paternalista, i podies dialogar amb ell. La societat ha canviat, tot passa més de pressa, i referents i objectius han canviat també molt. I en aquesta bugada, els mitjans hem perdut molts llençols. I en televisió, la bugada sencera.

P. També ha canviat molt el llenguatge que feia servir, llavors amb més anglicismes i molt més barroc que ara.

“Em sembla una evidència que a Catalunya el català està encara avui discriminat”

R. Aquell barroquisme era fruit de la meva voluntat de partir d’un model poc arriscat. Jo estava avesat a transmetre en castellà, havia fet ja uns 500 esdeveniments, tenia les estructures consolidades en castellà i per fer front als reptes comunicatius en català no volia improvisar. Jo era hereu de Miguel Ángel Valdivieso, que deia: “Sagarra se zafa del acoso de Ruiz Sosa” o “Deseamos una pronta recuperación a nuestro bravo delantero centro”. Al meu assessor lingüístic, Jordi Mir, li vaig dir: “Com ho hauríem de dir això en català?”. Jo volia tenir assimilats aquests recursos, perquè quan un noi de 19 anys comença, el que fa es imitar els bons.

P. A qui seguia?

R. Jo imitava els Manuel Martín Ferrand, Jesús Hermida, Valdivieso... Mirava quan feien les pauses, els seus recursos: un allargassava les vocals per guanyar temps i saber què dir després; en Joaquín Soler Serrano repetia adjectius; l’Hermida tenia aquelles inflexions, en Valdivieso feia el que volia amb la veu... La retòrica de cadascú em servia.

P. S’entrenava?

R. Jo feia gimnàstica radiofònica, com un pianista fa dits. Sempre m’ha sorprès que tinguem la comunicació tan menystinguda. La feina nostra té un component artístic i cal analitzar-lo bé.

P. I l’evolució de l’estètica i del català?

R. Conseqüència dels meus mestres, vaig rebre una determinada estètica, que era la de la ràdio espanyola del franquisme, on, per exemple, no parlaven en singular sinó en plural: “Les saludamos desde el campo...”, fet que els allunyava del compromís individual; també es parlava de manera més impersonal, poc arriscada, perquè per boca teva parlava l’emissora... El català? Fa 40 anys es pensava que el català havia d’anar inexorablement associat a la norma, que castellanades com busón, césped o alfombra s’havien de corregir des dels mitjans, que havien de ser prescriptors de la norma... Això ara s’ha perdut. I també hi ha hagut cert relaxament social sobre això.

P. Per què acceptà el 2009 d’entrar a la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans?

R. Des del primer dia que em vaig dedicar a això vaig observar que els professionals de la comunicació, la norma de l’acadèmia i l’ús social de la llengua estaven ubicats en distàncies que jo volia aproximar, volia fer sentir la veu dels professionals a l’acadèmia per evitar que el català dels mitjans no s’allunyés de la norma, però que tampoc s’encarcarés... I tot en un context d’una situació discriminatòria avui, encara, del català.

P. El català és una llengua discriminada el 2016?

“No voldria exhaurir el temps periodístic que em quedi fent futbol. Potser dos anys més”

R. No voldria fer teoria de les llengües en contacte, però quan n’hi ha, una està discriminada; em sembla una evidència que a Catalunya és el català.

P. També ha apostat per no voler ser amic dels jugadors.

R. Per narrar no em fa falta conèixer aspectes interns del club. La meva tasca és elaborar un discurs i que aquest vagi evolucionant, tot experimentant i donant oportunitats a noves veus per anar rejovenint la transmissió i que no imperi la senectut que dóna un paio com jo, que ja és un home gran.

P. El to no és més un tema d’actitud que dels anys?

R. No, també dels anys. Les metàfores meves no són les que fan els nanos d’avui. Jo ja no puc dir que un partit es fa més llarg que un dia sense pa perquè els joves ja no ho entenen. Cal escoltar com parla aquesta gent i les metàfores que fan... Una altra cosa és que decideixi no fer-les servir. Però no puc mantenir-me en el món de quan jo tenia 25 anys.

P. Ha deixat entreveure que en un parell d’anys deixarà les retransmissions. Què el neguiteja?

R. Ho tinc clar: no vull passar del camp del Barça al geriàtric. Tinc inquietuds, vull projectar curiositats que encara em roseguen. Les retransmissions, a més, demanen un gran esforç que acaba cansant. Voldria fer alguna cosa més en el terreny de l’expressió periodística-barra-artística, amb certa ambició, abans de perdre facultats. No voldria exhaurir el temps que em pugui quedar fent futbol. I si he parlat de dos anys és perquè el 2018 en farà 50 de la meva primera retransmissió. Però no passa res: la retransmissió avui ja no pivota tant sobre mi, és més col·lectiva. Ricard Torquemada parla molt més ara que fa 10 anys, i la xarxa social té molt de pes; jo parlo molt menys... Ja no depèn d’un, és un format amb molta personalitat. Hi ha un ritme de circulació de la paraula. Som una orquestra amb un ritme i una música.

P. Com veu l’ecosistema comunicatiu català, on potser pot tornar a entrar?

R. Només puc entrar al sistema comunicatiu català? Tinc pretensions més enllà de fer pura informació esportiva. Sempre m’ha interessat molt la imatge, m’agrada la comunicació en un sentit ampli: el teatre, el cinema, la novel·la... Quan dic “barra-artística” vull dir tot terreny no limitat per la llengua, ni pel futbol ni pel mitjà.

P. Vostè va optar a adquirir les emissores de Cadena 13 i poc desprès, amb el Grupo Z, a unes freqüències, però no se’n va sortir. Què va passar?

R. A començaments dels noranta volia promoure un grup que pogués treballar des de l’àmbit privat idees clares que jo tenia tant en el camp de la professió com de la llengua i que havia calibrat des de la meva experiència a la SER i TV-3 i Catalunya Ràdio. Pensava que els industrials del sector no ho farien i jo em veia amb cor d’aplegar inversors per assolir aquest objectiu, però no m’ho van vendre. Van passar uns anys i vaig fer un segon intent, més estructurat i amb un grup de comunicació al darrere, no un professional sol... Però se’ns van concedir unes freqüències tan menors que no permetien tirar-ho endavant.

P. Per què la Generalitat no va confiar en vostè?

R. S’hauria de preguntar quin van ser els criteris per concedir aquelles freqüències a qui ho va fer. Ara, 20 anys després, es pot veure què ha passat amb aquelles concessions, quines produccions han fet, quin espai ocupen avui...

P. S’hi presentarà un tercer cop?

R. Complicat. Avui ja no es pot parlar de freqüències sinó de multiplataformes, amb hàbits de consum diferents i canviants molt de pressa i amb comportaments que ja no et permeten pensar en audiències sinó en followers. A més, a les empreses avui ja no coneixes l’amo.

P. O sigui, que l’ecosistema comunicatiu està fotut...

“Ara potser hauríem de restituir el Barça al lloc que li pertoca, que és només l’esportiu”

R. El panorama és bastant decebedor. També pel que ha passat des de la Transició cap aquí. Aquesta idea que els comportaments ens vénen descrits per unes dinàmiques bastant inevitables del govern central em resulta preocupant. Ser un lliurepensador cada vegada és més arriscat, difícil i inútil.

P. Una emissora privada catalana ha depassat la ràdio pública de Catalunya. També hauria de passar en televisió?

R. M’interessen poc aquests debats sobre la indústria perquè analitzar-ho vol dir abordar també les circumstàncies de per què van així les coses, i això vessa l’àmbit de com ha de ser l’ofici. Tinc més la visió del professional que troba a faltar maneres de treballar que la de l’empresari que no sóc.

P. Però bé ha dit que amb la televisió hem perdut tota la bugada.

R. Perquè crec que el que és propi de la televisió, el que li és exigible, inherent, com podien ser aquells programes del circuit català de TVE que feia la Montserrat Roig, el Giravolt o el Vostè pregunta, si se’m permet, tenien molt més sentit que la televisió que es fa ara.

P. Deixà de fer programes per a TV-3 perquè és impossible assolir èxits en temps d’audiències tan fragmentades?

R. L’única raó va ser perquè em vaig adonar que la indústria de la televisió estava fent evolucionar el mitjà cap a uns territoris que l’allunyaven del meu interès. A mi m’interessava que la tele servís per difondre idees, per divulgar diversitat, per explicar vides de persones, conèixer opinions de gent interessant... Per això feia La vida en un xip i Un tomb per la vida... Volia que la tele donés criteris a la gent per fer les coses. És clar que m’amoïnava l’audiència, però amb l’audiència no n’hi ha prou. La tele hauria de ser una eina al servei de la gent. Quan el mitjà començà a exhibir coses més que a proposar...

P. Ha afirmat algun cop que hauria fet un grup de comunicació guanyador.

R. Si per fer una transmissió de futbol he tingut la sort de poder arreplegar gent jove amb talent que després ha excel·lit en l’exercici professional, aquesta mateixa gent, integrada en un grup professional industrial, hauria pogut fer una producció molt interessant, no creu?

P. Falta un grup de comunicació en català potent, doncs?

R. Sí, però el tema que sigui en català m’interessa relativament. Ens falta un grup potent que expliqui bé el món, ens falten claus per tenir criteris sobre el món... Sobre el tema català: és una evidència que hem perdut moltes oportunitats per consolidar en aquests anys allò que Josep Gifreu en deia un sistema comunicatiu. També és evident que la quantitat de cadenes que es veuen en llengua espanyola és incomparablement més alta, en proporció al català, que fa 15 anys. La digitalització ens ha portat una invasió lingüística altíssima i la nostra capacitat d’expansió no s’ha vist per enlloc. La nostra ambició de conquerir territoris i sumar espectadors o oients és molt limitada.

P. Però la qualitat periodística ven? No l’hem canviada per immediatesa?

R. La quantificació ha anat contra la qualificació, paràmetre que també ha envaït la cultura. Però si el meu programa no té molts oient, no puc convèncer els anunciants, i si no els tinc, no disposo dels ingressos per pagar bé els professionals... El cercle virtuós passa per la quantificació.

P. Doncs ja és tot dit.

R. No, perquè en el conjunt de l’oferta comunicativa caldria valorar que hi ha d’haver segments per sota la mitjana d’audiència que igualment han de conformar el missatge, perquè el missatge no el podem empobrir limitant-lo només amb la quantificació. I dit això, cal distingir entre ràdio, premsa i televisió. I digital i paper. I entre hàbits de consum. I què passa quan grans agents socials tenen ja els seus mitjans de comunicació... Quan vaig començar, el Barça et trucava o feia unes “gacetillas con ruego de publicación”. Avui té tele i plataformes digitals: no et necessiten. Potser podríem pensar en gran.

P. Pensar en gran?

R. Si pensem tal com ens diu la gent dels negocis, perdrem definitivament el periodisme. Si només pensem en criteris de quantificació i tractem l’empresa periodística com la de les begudes... La comunicació ha de respectar el seu substrat de conformació d’opinió pública, el seu compromís d’honradesa subjectiva, si es vol. Això és a la base de l’opinió pública i el principi bàsic sobre el qual es construeix la democràcia: si no hi ha instruments que articulin idees, que permetin debats, que expliquin la pluralitat, li neguem a la gent l’aspiració democràtica de tenir criteris madurs.

P. Sabem poca cosa del Puyal polític...

R. No, el que no se sap és res del Puyal amb relació a una posició política de partit.

“Amb la digitalització, l’espai comunicatiu nostre no s’ha vist; gran oportunitat perduda”

P. Per exemple, la relació Catalunya-Espanya: sembla haver anat cada cop pitjor des del primer Futbol en català...

R. Durant anys vaig pensar que podíem arribar a entendre’ns. I viatjant amb el Barça he vist que a les Espanyes hi ha molta gent que ens veu amb respecte i simpatia, més del que es pot desprendre de les manifestacions dels polítics i del que evidencien les sentències judicials... Però mirant les coses amb perspectiva històrica, sempre ensopeguem amb la mateixa pedra: tantes evidències reiterades m’han fet caure de la figuera i adonar-me que les estructures, les inèrcies, la història i la superioritat de les estructures polítiques fan que Catalunya continuï tenint una llosa al damunt, de la qual serà molt difícil que es pugui desprendre... llevat que els catalans reaccionin amb una vitalitat que ara no percebo en grau suficient.

P. Parlant del Barça, ha oblidat el club la seva representativitat simbòlica de Catalunya?

R. Segurament entre tots li hem atribuït més responsabilitats del que se li hauria d’atribuir. En no tenir institucions, aparadors i palanques, durant el franquisme el Barça ho havia de fer; ara que ja ho tenim potser seria lògic restituir-lo a un territori més propi, l’esportiu. El Barça ha de fer front avui a objectius i rivals que ja són multinacionals. Potser té raó qui defensa només la gestió des del camp esportiu. Quan Manuel Vázquez Montalbán deia que el Barça era l’exèrcit simbòlic de Catalunya tots ens enteníem, igual que quan dèiem que el català és la llengua pròpia de Catalunya. Però quan es deia tot això era una època. No sé si tothom diria avui que el Barça és l’exèrcit simbòlic de Catalunya i que la llengua pròpia de Catalunya és el català, sinó que el castellà també ho és.

MÉS INFORMACIÓ