Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Emma a la Facultat

Emma Beltrán, després Cohen, va irrompre a les aules de Dret com una pedra en un estany. Tenia un air du temps que anava més enllà d’allò purament físic, només en veure-la ja t’adonaves que era una noia original, descarada i lliure

Emma Cohen va introduir a la Facultat de Dret de Barcelona un nou estil de dona. A mitjan anys seixanta, aquella Facultat era un club social en el qual, a més, s’ensenyava Dret. S’ha repetit mil vegades l’exageració que era l’únic bar de Barcelona que tenia Facultat. Exagerat però, en el fons, cert.

Els arquitectes que la van dissenyar —l’equip de Subías, Giráldez i López Iñigo, que per aquesta obra van obtenir merescudament el primer premi FAD— havien encertat de ple perquè en aquell edifici s’hi trobés tothom fàcilment, alumnes i professors, sense haver de fer cap esforç. Era el més semblant a una àgora grega: un lloc per parlar, comunicar-se, conèixer-se, fer amistats, fixar-se en els altres. Prendre un cafè a la barra del bar era una manera habitual de comunicar-se els professors amb els alumnes.

Després mai he vist un centre universitari tan ben distribuït des del punt de vista pedagògic: tres aules grans al costat d’un vestíbul ampli que conduïa, bé al bar, bé a la secretaria, a l’aula magna o a la sala de professors. A més, per una escala es pujava a les aules petites de quart i cinquè, per un ascensor a la biblioteca general i els seminaris de cada assignatura. A baix, al vestíbul i al bar, hi havia la bullícia; a dalt, a la biblioteca i als seminaris, el silenci i la pau. Es podia optar. Tot perfectament distribuït. Avui destruïda, d’aquella Facultat encara se’n poden visitar les ruïnes.

Emma Beltrán hi va irrompre com una pedra en un estany. Josep Pla deia de Vicens Vives —si no m’equivoco, oncle de l’Emma— que en acudir a una reunió no hi entrava, com feien els altres assistents, sinó que hi irrompia: tal era la seva personalitat aclaparadora. Doncs bé, de la mateixa forma l’Emma va irrompre a la Facultat i per la mateixa raó que Vicens: per la seva personalitat aclaparadora.

Arran de la seva defunció recent s’ha parlat de l’Emma d’aquells anys com d’una noia molt maca i així era. Però de noies maques n’hi havia moltes, la seva germana Núria, que ja cursava tercer, també era molt maca, encara més que l’Emma segons el cànons clàssics. El que era nou en l’Emma era que la seva bellesa era diferent a la de les altres, no responia a aquests vells cànons sinó als temps nous que havien d’arribar.

Efectivament, en això era una avançada a la seva època, tenia un air du temps que anava més enllà d’allò purament físic. Només de veure-la ja t’adonaves que es tractava d’una noia nova i original, descarada i lliure, a la recerca de la seva veritable personalitat. Era com un cervatell botant al seu aire per un prat. I tot això se li reflectia en el físic, com a Jean Seberg a À bout de souffle, de Godard. Aquesta bona nova va aportar Emma Beltrán quan encara no sabia que el seu cognom artístic seria el de Cohen. Nulle etica sine estetica.

En aquesta recerca de personalitat es va trobar amb un grup d’estudiants que havien format una companyia de teatre dirigida per un d’ells, Mario Gas, que ja llavors demostrava que era un geni de l’escenari, un tot terreny: com actor, director, adaptador, escenògraf, guionista. Era igual. Venia de família d’artistes, ho portava a la sang. Però aquest no era exactament el cas de l’Emma, encara que Lucas Beltrán, catedràtic d’Economia i un pensador liberal avui injustament oblidat, era el seu oncle.

Naturalment, l’Emma es va llançar al teatre. A més de Mario, allà va trobar companys molt interessants com Carlos Trías i Cristina Fernández-Cubas, Carles Velat, Marta Izoard, Gustavo Hernández, Carles Canut, Santiago Sans. Alguns seguirien en la faràndula, altres passarien al món literari. Excepte Carles Velat, els altres eren més aviat actors mediocres, inclosa l’Emma. Però com a conjunt eren el grup cultural més trencador de la Facultat i, des del punt de vista del teatre, la immensa capacitat seductora de Mario Gas ho salvava tot.

En aquests anys de Facultat es va forjar el principal tret del caràcter de l’Emma: la seva rebel·lia. Per això va entroncar amb el maig del 68 francès, tan famós com superficial i efímer. A Madrid va tenir la fortuna de formar parella amb Fernando Fernán Gómez. Segur que s’ho van passar molt bé: la fascinant Emma sempre a la recerca de la seva personalitat pels camins de la llibertat.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.