Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Unilateral o res

La sobirania arriba sempre al mateix punt, la unilateralitat, que és el que provoca el vertigen dels seus promotors perquè és el punt a partir des del qual cal saltar al buit

Ja sigui per a un referèndum, per a una declaració de sobirania o per al que eufemísticament una comissió del Parlament va definir ahir com un “mecanisme d'exercici democràtic”, la qüestió és que en el recorregut cap a la independència, la majoria parlamentària catalana actual arriba sempre al mateix punt, la unilateralitat, que és el que provoca el vertigen dels seus promotors. És el punt a partir del qual cal saltar al buit.

Unilateral, en els assumptes relacionats amb la sobirania política, és sinònim de ruptura. Ruptura sol ser, al seu torn, sinònim de revolució, ja que ningú dubta que la creació unilateral d'un Estat català sobirà seria un esdeveniment revolucionari a Espanya. Consumaria i portaria al seu punt de paroxisme la crisi constitucional i de règim amb prou feines larvada des de la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 sobre l'Estatut de Catalunya.

Les revolucions són per definició il·legals, com tothom sap. I n'hi ha de molts tipus, fins i tot es pot dir que al llarg de la història no hi ha hagut dues revolucions iguals. Però, a grans trets, es poden dividir en dos grups: les que triomfen i les que fracassen. En quin grup quedaria una declaració unilateral d'independència de Catalunya protagonitzada pel Parlament? S'admeten apostes.

Que una revolució triomfi o fracassi no és, en principi, una simple qüestió de legalitat o il·legalitat, sinó de relació de forces entre els antagonistes. Si totes són per definició il·legals, les revolucions que fracassen solen comportar el càstig per als seus promotors. Si triomfen, els impulsors legalitzen a posteriori el nou marc polític i la comunitat internacional beneeix la nova situació. A Europa, el suport i el reconeixement internacionals han estat decisius per a les nombroses declaracions de sobirania triomfants que s’han produït a finals del segle XX. Però si els promotors fracassen, se'ls aplica a ells la legislació punitiva que preveuen totes les ordenacions jurídiques per als qui gosen desafiar-ho. S’anomeni prevaricació, sedició o com es vulgui, alguna cosa d'això comença a conèixer Artur Mas i alguns dels seus col·laboradors, que ja han estat portats davant la Justícia per desatendre l'ordre del Constitucional i persistir en el seu intent unilateral de dur a terme una temptativa de referèndum sobre la independència.

Evitar el recurs a la unilateralitat és la proposta que la coalició de Junts Podem ha portat en el seu programa per a les eleccions legislatives del 20-D i del 16-J i, sens dubte, alguna contribució deu haver tingut que fos la força més votada en les dues convocatòries. Es tracta d'una proposta de consulta a l'electorat o de referèndum sobre la forma constitucional de pertinença de Catalunya a l'Estat espanyol. Una via que implica negociació, pacte. Aquesta posició havia estat defensada pel PSC, però la va abandonar mesos abans de les legislatives del 2015 per la pressió del PSOE. Tanmateix, fa unes setmanes, el PSC l'ha reprès, en part per a un supòsit teòric no se sap si poc, molt o bastant improbable: el fet que l'electorat català rebutgés en el seu dia la reforma constitucional federalista que proposen els socialistes. La nova idea del PSC no ha superat de moment la fase de les bones intencions, ja que el mateix PSOE s'ha encarregat de rebutjar-la.

El cas català presenta una particularitat bastant vistosa. El més petit dels partits que persegueixen la independència és una coalició de grups locals i de diversos partits alguns dels quals procedeixen del llibertarisme i de l'esquerranisme marxista i es proclamen revolucionaris. Però els altres dos, Esquerra Republicana i el PDC, abans Convergència, són formacions moderades, partits d'ordre, dels quals no es pot esperar que es llancin al buit ni pretenguin imposar-se per la força.

Els independentistes no van aconseguir la majoria de vots a les eleccions autonòmiques del 2014, que van plantejar com un plebiscit sobre la seva proposta, ni a les municipals del 2015, ni a les legislatives del 2015 i 2016. L'electorat està alineat sobre aquesta qüestió en dos blocs relativament iguals, que oscil·len en percentatges petits. És una situació bloquejada, un empat, i és ingenu pensar que sortirà mitjançant accions unilaterals. Ara, tanmateix, el bloc independentista camina, empès per la CUP, cap a un esquema que diu: o unilateral o res. Però totes les parts saben que porta a una repetició, més llastimosa si és possible, de la declaració de sobirania del Parlament del gener del 2013, que va quedar en res.