Selecciona Edició
Connecta’t

“És l’acte més anti 18 de juliol des de la guerra!”

El ministre de Governació de Franco, Tomás Garicano Goñi, va acusar el Barça de deslleial per permetre que la megafonia del Camp Nou parlés en català

Tomás Garicano Goñi entre el llavors príncep Joan Carles i Franco. Ampliar foto
Tomás Garicano Goñi entre el llavors príncep Joan Carles i Franco.

Tomàs Garicano Goñi, el ministre de Governació d’un dels últims governs de Franco, no va amagar la seva indignació a la llotja del Camp Nou. En un moment del partit que encetava la Lliga 1972-1973 el 3 de setembre entre el Barça i el Deportivo, Manel Vich, la veu de la megafonia de l’estadi, va avisar: “S'ha perdut un nen. És a la porta de tribuna”. Mai abans el Camp Nou havia sentit parlar en català.

Garicano Goñi va dirigir-se escandalitzat al president del club, Agustí Montal, assegut al seu costat: “És l’acte més anti 18 de juliol des de la guerra!”. El directiu se’l va mirar i no va respondre. “I si segueixen així, ho diré a un altre lloc i d’una altra manera”, va afegir el ministre. L’alternativa de Garicano, exgovernador Civil de Barcelona, i que havia participat de forma activa en l’alçament militar del 18 de juliol del 1936 com enllaç dels generals Mola i Martín Alonso, era la comissaria.

“Què podia dir-li? No entenien que parléssim en català”, reflexiona Montal. El club havia aprovat en assemblea que les notificacions a l’estadi es fessin tant en català com en castellà, però les autoritats van deixar ben clar que en actes públics només es podia utilitzar l’espanyol. El català no va tornar a ressonar per la megafonia del Camp Nou fins tres anys més tard. “Estàvem lligats de mans i peus”, recorda el president.

Sobre la gespa, el blaugrana Ramon Alfonseda, actual president de l’Agrupació Barça Veterans, no es va adonar de l’acte de Vich. “Però després me’n vaig assabentar i va ser un impacte, un orgull. Semblava que havien d’enviar les tropes”, explica entre somriures. El vestidor, en canvi, no tenia problemes per relacionar-se en català. “Era la nostra llengua comuna”, confirma Alfonseda, “i els que venien de fora, s’integraven, com en Quique Costas, que fins i tot quan responia al telèfon del vestidor, ho feia en català”.

El gest de Vich, a les acaballes del franquisme, formava part de la regeneració social i política de l’època. El Barça no n’era aliè. “El club defensava i conservava la cultura i la llengua”, expressa Montal. I afegeix: “Nosaltres vam començar a editar el butlletí del club i el carnet de soci en català. Anàvem fent, fins que ens deien alguna cosa”. Res va ser tan greu, però, com els mots de la megafonia aquella tarda de setembre. L’acte més anti 18 de juliol des de la guerra.

 

MÉS INFORMACIÓ