Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

La devaluació del vot català

Si hi ha un cansament espanyol de les urnes, hi ha també un cansament específicament català referit a les eleccions generals

Mesa electoral a les últimes eleccions.
Mesa electoral a les últimes eleccions.

Les urnes cansen, però encara cansa més el vot inútil. Cansa anar nou vegades a les urnes en sis anys, com hem fet els catalans, a la velocitat mitjana d'una convocatòria i mitja per any, però encara cansa més quan el ciutadà té la sensació que serveix per a molt poc o per a res.

És discutible, certament, el rendiment de les convocatòries electorals. Per a alguns, res més inútil que les dues astutes dissolucions parlamentàries anticipades amb què Artur Mas va buscar una majoria independentista al Parlament o la convocatòria a les urnes del 9-N en el procés participatiu sobre la independència declarat il·legal pel Tribunal Constitucional. Per a d’altres, en canvi, tot el camí que ens ha portat fins aquí, incloent-hi les convocatòries electorals, el 9-N i la coalició de Junts pel Sí, constitueix un èxit sense retrocés que haurà de culminar l’any que ve amb una altra convocatòria a les urnes en unes eleccions anticipades i de caràcter diguem-ne que definitiu.

Si respecte a l'àmbit autonòmic el cansament està dividit, no ho està respecte als altres dos, el municipal i el general. Les dues eleccions municipals amb prou feines han contribuït a la sensació de fatiga i, fins i tot, ha passat el contrari, d'acord amb la vitalitat i proximitat de la democràcia local. Aquí és on s'han produït els canvis més notables: el 2011 la Convergència ara extinta va aconseguir per primera i última vegada l'alcaldia de Barcelona, i el 2015 va arribar Colau a la plaça de Sant Jaume, altra cop l'esquerra, encara que una altra esquerra.

La tres eleccions generals celebrades des del 2010, en canvi, són les que més han contribuït al cansament, gràcies a la repetició i a l'amenaça d'una tercera convocatòria. Si l'independentisme repeteix eleccions per aconseguir el seu canvi sobiranista, el conservadorisme rajoyista ho fa per evitar qualsevol canvi.

Si hi ha un cansament espanyol de les urnes, hi ha també un cansament específicament català referit a les eleccions generals. Per als independentistes, és part del cansament d'Espanya i del seu infatigable optimisme respecte a la possibilitat de tocar el dos, tal com expressen de manera eloqüent els diputats d'Esquerra. Però per al comú dels catalans, incloent-hi votants independentistes, aquest cansament de les urnes espanyoles es deu a una novetat que continua produint estranyesa: votes a Catalunya i no passa res a Madrid, com ha anat passant al llarg de tota la història de la nostra democràcia.

El tipus de vot amb efecte més visible era el que solia obtenir Convergència i Unió, que va servir per sostenir governs de Felipe González i José María Aznar, i assegurar polítiques econòmiques i europees amb tots, fins i tot amb José Luis Rodríguez Zapatero. Però no era l'únic. Totes les majories del PSOE, sobretot les dues absolutes del 1980 i del 1986, no s'expliquen sense el vot català socialista. Fins i tot el vot al PP va aportar la seva quota a les dues majories absolutes d'Aznar i Rajoy. El fet és que el vot català està ara devaluat o, si es vol, ha tornat al seu valor de canvi normal després d'una llarga època de puixança.

La qüestió central en aquesta devaluació és el suïcidi de CiU, primer pel divorci entre Convergència i Unió, després per la desaparició d'aquest últim partit de la vida parlamentària i, finalment, per la transformació dels convergents en un doble d'Esquerra Republicana, encara que un miqueta més burgès i una miqueta més conservador. El nou Partit Democràtic de Catalunya és independentista i republicà i, fins i tot, lleugerament rupturista, però sobretot ha decidit que de Madrid només li pot interessar la consulta sobre la independència, sota pena de veure’s assenyalat i, fins i tot, superat per Esquerra.

La idea d'influir, modernitzar i fins i tot governar a Espanya, inscrita en el pòrtic centenari del catalanisme moderat, ha quedat superada. I, com a contrapartida, l'exigència d'un referèndum sobre Catalunya com a exigència prèvia a qualsevol negociació s'ha convertit en un estigma que inhabilita els partits independentistes per entrar en el joc dels pactes parlamentaris. No és només pel tabú antiseparatista, sinó també pel manteniment dels terminis peremptoris per culminar el procés, els 18 mesos que vencen el 2017, considerats com un xantatge que inhabilita l'independentisme.

Certament, tot és producte de la fragmentació parlamentària espanyola, que és alhora catalana. El vell catalanisme possibilista ja no existeix, però l'independentisme que l’ha substituït no té majoria suficient per governar a Barcelona i culminar el seu full de ruta, i no sap com fer valer els seus vots a la Carrera de San Jerónimo: ni per fer governs a Madrid, com estàvem acostumats a l'època de CiU, ni tan sols per fer fora Jorge Fernández Díaz del Ministeri de l'Interior.