Selecciona Edició
Connecta’t
sempre robant

Nadia

Comaneci era una dona tancada en una peixera, vigilada les 24 hores, un trofeu per exhibir a la vitrina

Nadia Comaneci Ampliar foto
Nadia Comaneci, en asimètriques. E.P.

A Lapequeña comunista que no sonreía nunca (Anagrama, 2015), Lola Lafon transforma en novel·la una de les vides més extraordinàries del segle XX: la de Nadia Comaneci, el primer 10 dels Jocs. Va ser a Mont-real, quan tenia 14 anys. Era el primer dia de la competició i Nadia Comaneci va posar-se a volar. Dos mortals, un altre. Amb una bellesa tan perfecta que un enginyer va exclamar: “La nena ha fet petar l'ordinador”. Era veritat; el COI havia dit a Omega, fabricant del marcador, que no es preocupés si no podien sortir quatre dígits a la pantalla: “El 10 no existeix”. Comaneci el va inventar i en aterrar, mentre el públic es tornava boig, va poder veure la seva nota: “1.00”. Un dels jutges es va dirigir a Nadia Comaneci des de la distància i va obrir les dues mans: deu.

Tretze anys després, una nit de novembre del 1989, la nena que havia acaparat les portades del món estava sola i plena de merda al mig d'un bosc, seguint un mercenari per un trajecte “gelat, salvatge i pantanós”, com va escriure Jordi Soler. Van esquivar filats i es van equivocar de camins. En un d’aquests, caminant a bon ritme després de sis hores, Nadia es va trobar sola. La van veure una patrulla d'agents fronterers, que li van demanar els papers. Nadia Kemenes, deia el seu document. Aquella noia hongaresa s'havia desorientat i estava buscant els seus amics. Els policies, sense adonar-se de qui tenien davant, van dir a la llegenda nacional de Romania com podia sortir del país.

Tenia 28 anys i el seu cos, exigit fins a la perfecció en la infància, ja no podia volar de la mateixa manera. El seu nom seguia commovent i per al règim de Ceacescu era el millor exemple del que representaven les tiranies a l'altra banda del Mur: un deu, el món perfecte en què tots els homes són germans. Per tant, Nadia Comaneci era una dona tancada en una peixera, vigilada les 24 hores. Un trofeu per exhibir a la vitrina.

Aquella nit de novembre Nadia Comaneci va sortir a peu per arribar a Hongria. Un mes després, el dia de Nadal, Ceacescu i la seva dona van ser executats per la revolució que va posar fi al seu règim. “M’hauria quedat si ho hagués sabut? Esclar”, va dir la gimnasta. La seva llibertat la va tornar a portar a les portades de The New York Times i del Post. Avui fa 40 anys d'una nota que es creia que era impossible d’assolir. “Era massa jove per adonar-me del que havia fet”, va dir temps després a EL PAÍS. Ni tan sols ara, veient el vídeo del seu exercici, ningú sap com ho va fer.

 

MÉS INFORMACIÓ