Selecciona Edició
Connecta’t

Ignasi Aballí a la recerca del temps perdut

La mostra del primer artista català guardonat amb el premi Miró inaugura les renovades sales de la fundació

'Temps com a inactivitat', set videoproduccions que formen part de la mostra d'Aballí a la Miró.
'Temps com a inactivitat', set videoproduccions que formen part de la mostra d'Aballí a la Miró.

Immerses en la foscor, set pantalles marquen el flux continu i il·limitat del temps, que mesuren set clepsidres que van des d’un minut a dues hores. Quan cal, una mà gira el rellotge de sorra i el temps continua passant. Es tracta del Temps com a inactivitat, una de les 15 obres que Ignasi Aballí ha creat per a la mostra Seqüència infinita, que acullen les renovades sales d’exposicions temporals de la Fundació Miró, en l’espai on durant 28 anys es va exposar la col·lecció permanent.

Oberta fins al 2 d’octubre, la mostra és una coproducció entre la Fundació Miró i La Caixa, derivada de la concessió del premi Miró a Aballí (Barcelona, 1958), primer artista català que el rep. Per aquest motiu no és una retrospectiva, ni una antologia, sinó una proposta orgànica que enllaça obres de diferents èpoques a través dels grans temes de la seva trajectòria: el pas del temps, la manera de mesurar-lo i representar-lo; la relació entre imatge i text, i les problemàtiques vinculades a la creació pictòrica. És Aballí en essència, però també en esdevenir.

El conjunt de 35 obres, gairebé la meitat inèdites, revela el creixent interès de l’artista pel llenguatge audiovisual i el diàleg entre la imatge estàtica i en moviment, que es plasma en tres videoinstal·lacions. Destaca l’homenatge a Miró, realitzat amb el suport del col·leccionista Han Nefkens, que recull el procés de repintar de blanc, i després amb els seus colors originals, l’escultura mironiana Senyor, senyora, exposada a la terrassa de la fundació. “La pintura normalment serveix per fer visible, però també pot fer el contrari, fer desaparèixer”, assegura Aballí, que ha disposat del comissariat de Martina Millà.

Aquest no és l’únic desbordament en la col·lecció: també hi ha un llibre d’artista a la biblioteca, un índex de 20 paraules buidades des d’un vinil negre que recobreix la vidriera de l’escala i una sèrie fotogràfica, Interval, que immortalitza cada sala en el moment de transició d’un ús a un altre.

Artista conceptual, fidel als materials humils i quotidians, en aquest muntatge Aballí atorga especial protagonisme a la pols, material relacionat físicament i metafòricament amb el pas del temps, que amb el tippex, els miralls i les pinzellades de gel acrílic transparent, es converteix en material pictòric. “És la idea de pintar sense deixar una imatge i també una forma de qüestionar la percepció”, explica l’artista, que posa a prova la perspicàcia de l’espectador en diverses obres, com la foto d’un llibre penjada en una cantonada de manera que el text apareix a l’altre costat de la paret.

La novetat del color

No hi són les seves peces més conegudes, els llistats d’obres i retalls de diaris amb els quals va treballar durant 15 anys. No obstant això, la seva filosofia d’emprar la classificació com a eina per abordar la realitat roman en la recopilació de 760 artistes des del segle XIII al XX en una nova cronologia de la història de l’art i a El color en el diari, catàleg dels matisos cromàtics en la premsa, que revela colors ocults darrere del blanc i negre dominant.

La introducció del color és potser la major novetat formal d’aquest Aballí, nou però fidel a ell mateix i les seves investigacions, com demostra també Mil paraules, en què la dialèctica entre text i imatge i el tema de la traducció es plasmen en un encàrrec a l’escriptor Julià Guillamon, l’artista María Xacarella i el crític George Stolz, perquè descriguin una imatge en mil paraules, sense mostrar mai la imatge a l’espectador, convidat a completar el joc imaginant-la a partir de la informació continguda en els tres textos. De la mateixa forma, a Available (Disponible), la pel·lícula d’una sola imatge que conclou la mostra, ofereix a l’espectador un espai fílmic buit perquè l’ompli mentalment.