Selecciona Edició
Connecta’t

Precedents d’empatia hispànica

Els silencis de la intel·lectualitat espanyola sobre el català contrasten amb el suport d’èpoques anteriors

Acadèmics de la RAE defensen que el valencià és una variant del català en un document del 1975.
Acadèmics de la RAE defensen que el valencià és una variant del català en un document del 1975.

No ho trobaria a faltar si abans, en d’altres episodis de la història, no hagués passat. Hi ha hagut moments en què la més rellevant intel·lectualitat hispànica ha fet costat a la llengua catalana i a aquells que la defensaven, en uns pronunciaments corals que ens obliguen a veure aquesta postura amb una barreja de sana enveja i sorprenent perplexitat. Sembla mentida, podríem arribar a dir veient la manera com les lletres espanyoles menystenen, avui, la importància d’articular un discurs mínimament empàtic envers les altres llengües de l’estat.

El primer cop és el 1924, quan un grup notabilíssim d’intel·lectuals i escriptors (amb José Ortega y Gasset, Ramón Menéndez Pidal, Manuel Azaña o Federico García Lorca) va adreçar-se ni més ni menys que al president del Directori Militar, Miguel Primo de Rivera, per fer-li saber “su sentir con ocasión de las medidas de gobierno que por razones políticas se han tomado acerca del uso de la lengua catalana”. El text era tota una defensa de la importància i el valor de les llengües, i en particular la catalana, en un moment en què la intervenció de la Mancomunitat ja havia proscrit la llengua de l’administració i l’ensenyament. No va trigar gens la resposta catalana, amb plomes com Santiago Rusiñol, Àngel Guimerà, Narcís Oller o Prudenci Bertrana, que ultra agrair el gest dels homòlegs espanyols no es van estar de demanar per al català “la mateixa llibertat que teniu vosaltres per emprar la vostra llengua”.

L’any 1964, i enmig d’una altra dictadura, es van fer esforços en la mateixa línia, inspirats precisament en el precedent de 1924. Els anomenats Coloquios Cataluña-Castilla —en què, discretament, figures destacades d’ambdues intel·lectualitats es trobaven per discutir sobre la futura organització territorial d’Espanya— van propiciar un clima d’entesa que va desembocar en un text de defensa del català que, tanmateix, no veuria la llum. Tal com ha explicat l’assagista Jordi Amat, sota l’impuls de Fèlix Millet i Maristany i Josep Benet es va redactar un document d’unes característiques semblants que, a banda de defensar la categoria de la llengua i la cultura catalanes, anava directament al moll de les reivindicacions futures: “En una palabra, es preciso normalizar la situación de la lengua catalana”. Explica Amat que Francesc Vallverdú i Jordi Carbonell van desplaçar-se a Madrid per iniciar una recollida de signatures que de seguida va resultar difícil: després del suport reticent de Ramón Menéndez Pidal, sembla que el text va ser extraviat, segons algunes veus de manera no fortuïta.

I l’any 1975, amb el règim encara dempeus, els inicis de les tesis secessionistes valencianes van trobar en el més granat de la Real Academia de la Lengua un formidable dic de contenció. Sota el títol “La lengua de los valencianos”, fins a dinou acadèmics van despatxar amb una contundència insultant les pretensions de fer creure que el català i el valencià eren llengües diferents. Vegeu si no un fragment com aquest: “Es culturalmente aberrante todo intento de desmembrar el País Valenciano [m’aturo un moment per destacar l’ús del terme País Valenciano] de la comunidad idiomática y cultural catalana por la que no tenemos sino respeto y admiración”. I convé dir que els signants (Dámaso Alonso, Vicente Alexandre, Camilo José Cela, Miguel Delibes, Antonio Buero Vallejo, etc.) no eren exactament els becaris de l’Academia. Es tracta potser de la declaració més contundent en favor de la unitat de la llengua catalana, fins i tot respecte de les escrites des d’aquí.

¿Heu vist, avui dia, que un grup d’intel·lectuals, acadèmics o escriptors hagi fet un pronunciament semblant a favor del català? O potser és necessari que hi hagi una dictadura perquè passi? Ha lamentat algú les sistemàtiques mostres de menyspreu a l’ús públic de la llengua catalana? Alguna opinió sobre la ignomínia intel·lectual que suposava el lapao? I sobre els intents de folkloritzar la llengua sota els governs autonòmics del PP? Malauradament, sembla que les lletres hispàniques no hi són, i el que és pitjor: ja no se les espera.