El vell món persegueix el PDC
No n'hi ha prou amb proclamar-se republicans i independentistes per deixar de ser la vella Convergència
La dació en paga de les sigles Convergència Democràtica de Catalunya no és suficient. La hipoteca del passat truca a la porta del nou Partit Demòcrata Català com si es tractés de la de CDC. Els independentistes republicans de nou encuny hauran de córrer i aprofundir molt més en la seva renovació per evitar -seguint els consells (oh paradoxes!) del Maig francès- que el vell món els atrapi.
No n'hi ha prou amb passar pàgina i exhibir una síntesi de velles i noves cares i que segueixin manant les més vistes. No n'hi ha prou amb anomenar assemblea el que fins ara era un congrés, en aquest intent desesperat per trobar el mar sota les llambordes. Cal vèncer el temor reverencial a desafiar l'autoritat que el pujolisme va entronitzar i que perdura. S'ha de buscar un referent ideològic clar. S'han acabat els temps d'amalgames tacticistes des de la socialdemocràcia sueca teòrica als paradisos fiscals pràctics.
És cert que durant les sessions congressuals del nou partit va aflorar un conat de rebel·lió amb la qüestió del nom. El fet que les bases triessin una denominació diferent a la que proposava el líder es va interpretar com un acte de desacatament. També es va llegir com un paradigma del lliure albir l'etèria limitació de poders que es va imposar al tiquet presidencial compost per Artur Mas i Neus Munté. La resta del que va passar no encoratja precisament el triomf de la raó sobre la fe. Una sola candidatura concorrerà a la presidència -la de Mas i Munté-. Ningú presenta cap alternativa. Aquest mateix temor reverencial és el que ha impedit que la candidatura de Marta Pascal i David Bonvehí a l'executiva es materialitzés des d'un primer moment. Ningú es va moure fins que l'ungit per Mas, Jordi Turull, va decidir no concórrer al càrrec de coordinador general, una mena de secretari general que lidera una executiva d'onze membres més. Turull, diputat brillant a l'hora de desvetllar els informes fantasma realitzats durant el Govern tripartit, va tractar amb exquisidesa de súbdit la família Pujol davant la comissió parlamentària contra el frau fiscal, instància que va considerar "un parc mediàtic per desgastar el president". Ara Mas ha assenyalat els pacients renovadors Pascal i Bonvehí com a successors autoritzats. Només un nucli de militants, procedents del Reagrupament de Joan Carretero, que es va associar a CDC, s'ha atrevit a desafiar la llei de la gravetat i ha mantingut una candidatura -la d'Ignasi Planas- a liderar l'executiva del PDC.
El nou Partit Demòcrata Català -veurem si el Ministeri d'Interior no acaba amb aquesta lliure expressió de la militància- ha deixat en mans d'un històric convergent, Jacint Borràs, les sigles CDC. Cal desvincular del nou el vell negociat quan hi ha tants casos judicials -família Pujol, Palau, tres per cent, Lloret…- pendents de liquidació. El nou PDC ha de néixer sense màcula.
Però hi ha massa vell món -vella política?- en el nou PDC. El terme "renovació" és tan polisèmic que fins i tot es va presentar una candidatura retirada a l'últim minut i encapçalada per Germà Gordó, exconseller de Justícia, exgerent de Convergència en l'època de vaques grosses de les donacions al partit i home que es postulava com a relleu a l'inestable Artur Mas -asseguren- en els seus esmorzars amb empresaris. Hi ha enemics, enemics mortals i companys de partit, va sentenciar el democristià alemany Konrad Adenauer.
En el dilatat full de serveis de Gordó figura, quan era conseller de Justícia, el fitxatge de Xavier Martorell com a responsable de presons. Martorell va dimitir del seu càrrec el maig de 2013. El va fer caure l'escàndol de la famosa firma de detectius Método 3, que "li va regalar" -segons la versió de l'imputat i de l'agència- informes confidencials de seguiment de, entre altres, dirigents de la seva pròpia formació política, una passió que Martorell va desenvolupar en altres encarnacions anteriors: quan va ser director general de Seguretat Ciutadana de la Generalitat (1996-2004) o cap de seguretat del Barça de Joan Laporta (2008-2011).
I parlant de renovació, l'última gesta coneguda de Gordó, com ha publicat aquesta setmana EL PAÍS, ha estat informar favorablement -amb arguments falsos- per cedir un hospital a una empresa privada que prèviament va fer un donatiu de 80.000 euros al partit. Tot va succeir durant el mandat del vell Artur Mas. Però el nou Carles Puigdemont no hi veu cap irregularitat. Tot és legal.
Definitivament, el Partit Demòcrata Català haurà de crear urgentment una comissió d'ètica. No n'hi ha prou amb proclamar-se republicans i independentistes per deixar de ser la vella Convergència.
