Selecciona Edició
Connecta’t

Un poble derrotat per la història

Vilanova de Sixena espera el retorn del patrimoni del seu monestir per ressuscitar una població en declivi

El monestir de Sixena.
El monestir de Sixena.

Jesús Saba, nascut el 1925 a Vilanova de Sixena, enumera els primers afusellats de la guerra civil. Saba s'asseu amb nosaltres entorn una taula de La Bodega, l'únic restaurant del poble, propietat dels seus fills. A la memòria té el capellà que els avançats de la columna Durruti va deixar ferit i suplicant que el rematessin; aquell veí que van fer pujar en un camió a cop de culata i que ell, un nen d'11 anys, recorda sobretot perquè vestia una armilla i lluïa un rellotge de butxaca. També té present la foguera que van fer amb tota la fusta i talles de l'església. Saba no va veure com van cremar la verge romànica de fusta de Nostra Senyora de Sixena, icona del monestir. “Utilitzada per les milícies catalanes per encendre una estufa”, diu el plafó informatiu del Govern d'Aragó situat a l'entrada del temple.

Sixena és una lloc derrotat per la història, encara avui ho és. Té 442 habitants, un 16% menys que fa deu anys, la meitat que fa un segle. Els joves marxen a treballar a Saragossa, Barbastre, Osca, Catalunya o la veïna Sarinyena, capital de la comarca dels Monegres. És un municipi agrícola i deprimit malgrat que va ser un dels centres catòlics més importants de la Corona d'Aragó. A Sixena va néixer el geni humanista del segle XVI Miguel Servet; hi ha una casa museu inaugurada el 2002. Avui és un nucli d'edificis de dues plantes que depèn d'una agricultura cada cop menys rendible. El punt d'inflexió per a la mentalitat dels sixenencs va ser l'incendi que va arrasar amb el monestir l'agost del 1936 per part de “les milícies catalanes”. Set veïns, entre ells l'avi i el besavi de l'alcalde de Sixena, Ildefondo Salillas, van salvar 800 lligalls i tots els objectes sagrats possibles. El besavi Salillas va caure en una depressió, va deixar de menjar i va morir poc després, segons el seu besnét. La família Salillas, picapedrers durant generacions, treballaven fent reformes per a les monges santjoanistes; esculpien les seves làpides i les enterraven.

“Els catalans” van tornar aquell 1936. Funcionaris de la Generalitat republicana capitanejats per Josep Gudiol es van endur les pintures murals que van salvar-se de l'incendi. Jesús Saba diu conservar al seu cap la imatge de tres homes hostatjats a la pensió del poble, que havien enganxat les pintures en llençols. Els catalans van tornar de nou, a principis dels 60, aquest cop liderats per Ainaud de Lasarte, per finalitzar el trasllat del patrimoni del monestir a Barcelona i Lleida, explica Salillas mentre cobreix la taula de plens de l'ajuntament de documents del cas. L'alcalde vesteix un polo de la selecció italiana de rugbi, parla accelerat. Són dues dècades reivindicant el patrimoni del monestir; per fi veu la llum al final del túnel. Entre els papers apareixen informes que li han servit per guanyar el judici: la carta del 1991 de la priora de les monges santjoanistes demanant a Jordi Pujol que torni les obres perquè no han rebut els diners acordats el 1983. Cartes de la Diòcesi de Lleida que exigeixen el control del patrimoni de Sixena; informes tècnics del MNAC que detallen fins a quatre trasllats dels murals entre el 1992 i el 1993; desperfectes causats per les defecacions dels coloms dins del museu; l'orella que Ramon Gudiol va pintar a una àguila romànica, un nyap que el MNAC va descobrir el 1994 advertits per un doctorant dels Estats Units.

Les Germanes de Betlem van ocupar el monestir el 1985. Les santjoanistes, poques i envellides, s'havien mudat a Valldoreix (Vallès Occidental). Les monges de Betlem només obren el monestir els dissabtes. Al poble lamenten la poca col·laboració de les noves inquilines per promocionar el turisme. L'alcalde creu que “a elles els dóna igual això de les obres d'art. No són d'aquí i no volen visitants”. Al poble asseguren que la majoria són franceses, tot i que la monja que ens guia pel monestir diu que la majoria són espanyoles. La comunitat no vol fer declaracions sobre el litigi. Ens mostra els pocs frescos que queden a l'església del monestir, les talles que elles han esculpit per guarnir el refectori. L'antic claustre, reconvertit durant la guerra en quadres per als cavalls de l'exèrcit, està inundat d'aigua. El monestir es va construir damunt d'una llacuna i a vegades cal drenar-ho perquè l'aigua reapareix. Els murs de l'església estan marcats per l'altura de les humitats. El monestir està en obres per reformes; la sala capitular, on s'han d'exposar els frescos del MNAC, és gairebé a punt per poder ser utilitzada.

María Jesús Saba, la filla de Jesús, recorda quan de petita acompanyava el seu pare als camps propers al monestir i s'hi refugiaven dins en cas de mal temps: “Les santjoanistes ens feien regals, cantàvem les novenes... Aquella relació s'ha perdut”. María Jesús relata que quan el monestir obria més dies, arribaven autocars, sobretot de Catalunya i l'Aragó. El seu pare, al seu costat, continua contant històries: aquella ocasió que el vigilant del monestir va descobrir un home arrencant retaules per fer llenya: “El senyor Benito va fregar les fustes amb uns alls i van reaparèixer els dibuixos. Aquell home no entenia que allò era art”.

A la pastisseria del poble, Inés i José volen que tornin les pintures perquè són seves. No han vist mai les peces d'art, “només faltaria que ens féssim pagar per veure una cosa que és nostra”. Mentre ens ofereixen per tastar magdalenes acabades de fornejar, expliquen que l'esdeveniment turístic més destacat a Sixena és un festival hippy que aplega 2.000 persones a la serra de Jubierre. “Els catalans ho volen tot i no donen res”, diu Inés quan s'acomiada. Julio, manobre, amb un fill que estudia Dret a Lleida, és l'únic que consumeix el migdia de dimecres al bar del Club Sigenense. Dues noies colombianes darrere de la barra esperen l'arribada dels socis. A l'entrada hi ha un panell del Sindicat de Regants de Lasesa amb una oferta de treball penjada el 2013. “Volem que Sixena tingui les mateixes opcions que el monestir de Poblet, res més”, reflexiona Julio: “Abans compartíem la Corona d'Aragó amb aragonesos, catalans, valencians, balears. Ara a Catalunya parlen de la Corona de Catalunya i Aragó i volen ser independents. Doncs res, que cadascú es quedi allò que es seu”. Julio sí que ha visitat el MNAC i el museu diocesà de Lleida. De les obres de Sixena al MNAC, el que més li agrada és el retaule de la verge que el govern d'Aragó no ha inclòs en la restitució perquè va ser adquirit abans de la llei de patrimoni nacional del 1923.

Jesús Saba continua amb anècdotes de com el patrimoni de Sixena s'ha difuminat com la pedra arenisca del monestir: “El bisbe de Lleida va venir amb una quadrilla i va arrencar una porta de la residència de les monges, i se la va endur, sense més. Però se la va endur el bisbe, no els catalans”. Salillas lamenta l'ús identitari del conflicte: “Jo vaig estudiar a Lleida, el 80% de la meva família viu a Catalunya. Jo no tinc res contra Catalunya. Si aquestes pintures fossin a un altre museu, hauria fet el mateix”.

 

MÉS INFORMACIÓ