Selecciona Edició
Connecta’t
54è FESTIVAL DE LA PORTA FERRADA

Màgia arran de mar

El guitarrista Pat Metheny i el contrabaixista Ron Carter van oferir un concert íntim i proper en la inauguració de Porta Ferrada

Pat Metheny & Ron Carter a la Porta Ferrada.
Pat Metheny & Ron Carter a la Porta Ferrada.

Concert de gala per inaugurar el degà dels nostres festivals estiuencs, el Festival de la Porta Ferrada. El guitarrista Pat Metheny i el contrabaixista Ron Carter van oferir un concert íntim i proper, alguna cosa així com una entranyable xerrada entre dos amics, parlant de les seves coses, que podria haver tingut lloc a la sala d'estar de qualsevol dels dos. Una vetllada d'autèntic luxe sota la llum de la lluna, acompanyada per una suau brisa marina i l'olor saludable i penetrant del Mediterrani.

Després d'un record per a les víctimes de Niça va ser una melodia tan captivadora com Manhâ de Carnaval la que ja va deixar clar que no es tractava d'un concert de jazz normal i corrent. Metheny, jaqueta clara i camisa fosca (enrere va quedar la samarreta de ratlles, fins als costums més arrelats acaben per perdre's), Carter, amb la seva elegància habitual, corbata i mocador lila inclosos, drets un davant de l'altre, mirant-se als ulls i no prescindint del públic però comportant-se com si estiguessin en un altre món, un de molt personal en el qual ningú més hi cabia. Fins i tot feia angunia aplaudir per allò de no interrompre, de no colar-te en una conversa aliena.

No va haver-hi paraules, només música. Amb la guitarra elèctrica i un so transparent Metheny va dominar la primera meitat. Les seves melodies enrevessades i juganeres volaven sobre el toc segur d'un Carter contingut. Metheny va imposar la seva llei sobre un grapat d'estàndards amb Milers en el punt de mira (superb Freddie Freeloader) i alguna composició pròpia que va ser reconeguda immediatament per un públic fidel.

Marcant un inexistent intermedi Metheny va treure la seva guitarra acústica picassiana de 42 cordes per a un llarg i colorista solo, el mateix (o gairebé) que ha repetit en totes les seves visites però que sempre sona fresc. Carter l'observava amb un somriure paternal i en arribar el seu torn en solitari, i quan tothom esperava un estàndard d'aquests de tota la vida, va tocar una alegre melodia country que va deixar el personal bocabadat. Ovació de gala i l'equilibri va començar a decantar-se de la part del veterà contrabaixista (79 anys acabats de fer).

A partir d'aquí va canviar el to amb un implacable Carter en pla gran senyor fins a desembocar en un efervescent St Thomas de Sonny Rollins que va valer per si sol per a tot el concert. Amb aires de calipso va acabar la vetllada però encara tenien a la butxaca un record per Herbie Hancock (Maiden voyage) com a colofó idoni.

La reunió de Carter i Metheny, diferents generacions, estils dispars, havia suscitat entre la comunitat jazzística molta curiositat i bastants més recels. En concloure la seva presentació a Sant Feliu de Guíxols qualsevol podria pensar que feia tota la vida que tocaven junts, comunió total, sense edats, estils o procedències. Una vetllada màgica il·luminada per la lluna arran de mar.