Selecciona Edició
Connecta’t
CRÒNICA

‘Futbolització’

La futbolització ha estat promoguda pels poders fàctics que aspiren al control de l'opinió i abonen una informació innòcua i, amb l'excusa de la diversió, sectària

Rivera celebra un gol de la selecció espanyola a l'Eurocopa.
Rivera celebra un gol de la selecció espanyola a l'Eurocopa.

Malgrat que continuo extraviat, i em convindria trobar aviat el meu lloc al món, carn de canó com sóc, igual que tants periodistes amortitzats, he decidit no rendir-me, tenir cura de la cadira i la taula de la redacció igual que de la signatura —ara que hem quedat reduïts a un número d'identificació fiscal—, i lluitar per causes que afecten l'ofici, gens grandiloqüents però assumptes que m'interessen, com per exemple la victòria del PP. No és que vulgui parlar de política sinó de la compareixença de Rajoy a la balconada de la seu del partit al carrer Gènova després del 26J quan va començar a donar saltirons després que la militància saludés la seva sortida a l'escenari amb aquella cantarella suada de “jo sóc espanyol, espanyol, espanyol”, un ritual que em va semblar més propi d'un president campió de Lliga, d'Europa o del món, que del segurament futur president del Govern d'Espanya.

Assisteixo preocupat a la futbolització de la política després de la futbolització de l'esport, un ritual ja analitzat per comentaristes irònics i brillants (Iu Forn) o filosòfics i entesos (Josep Ramoneda) i també per especialistes com el professor universitari José Luis Rojas, clarivident quan escriu sobre “la rellevància social adquirida en els últims anys per la informació esportiva com el producte periodístic més popular, de major abast social i més consumida a molts països europeus”, sobretot els mediterranis. El futbol s'ha convertit en el motor de la indústria de l'entreteniment i també en el focus mediàtic per desenvolupar moltes tesis sobre la situació del país i les relacions Espanya-Catalunya. Hi ha dues fotografies molt relacionades que certifiquen aquesta sensació: la llotja del Bernabéu i la condemna de Messi.

No sé si Florentino Pérez té major o menor incidència sobre les coses que li passen a l'argentí i a Neymar. Igualment desconec si el currículum de Marta Silva, advocada general de l'Estat, vinculada al Madrid, el PP i les empreses del president blanc, és suficientment rellevant com per sospitar sobre la seva actuació en les causes obertes al Barça. La majoria d'afeccionats coincideixen de tota manera en la sensació de poder que transmet la zona noble de Chamartín enfront del divertiment de la balconada del carrer Gènova. N'hi ha prou amb observar que els constructors van deixar pas als polítics perquè després entressin els magistrats com a convidats a casa de Pérez. El president del Madrid sempre va estar més interessat a fer els diaris que a llegir-los, com fa Rajoy, ja que d'omplir-los ja s'ocupa el Barça amb campanyes tan absurdes com la de Messi.

La lògica futbolística afavoreix la simplificació de les qüestions més complexes, també les referents a la política, com es va apreciar a casa del PP. Las consignes dels partits en campanya electoral s'assemblen cada vegada més als càntics dels estadis i a partir d'icones com la de Messi és més senzill pontificar sobre la vida, la nació, l'Estat i Hisenda. Els arguments es tornen sovint populistes, interessats i estimulen el gas sentimental, per a desesper també dels companys que es dediquen al Tour, la NBA o els Jocs Olímpics.

Hi ha certament una banalització també del discurs esportiu per culpa del futbol i el seu efecte contaminant, rei de l'espectacle, lliurat al culte al vedell d'or, és igual que es digui Leo o Cristiano, o si es vol Pogba.

No em sembla casual. La futbolització ha estat promoguda pels poders fàctics que aspiren al control de l'opinió i abonen una informació innòcua i, amb l'excusa de la diversió, sectària; indulgent amb el seu equip i implacable amb el contrari, lliurats tots al periodisme de club —i per extensió de partit—-, allunyats del que ens van ensenyar els clàssics, que enlloc de futbolitzar la política van culturitzar el futbol. Als que es dediquen a evolucionar el discurs sobre el joc, avui els anomenen analistes, potser per diferenciar-los dels periodistes.

Hi ha lloc per a tots en la indústria de l'entreteniment que agrada a Rajoy. Al capdavall, ni l'efecte de la futbolització és per definició pervers i nociu ni la influència del poliesportiu i la dimensió social i política de l'esport és sempre recomanable i necessària. Hi ha un punt de trobada: el respecte.

Que cadascú es guanyi la vida com pugui, extraviat o no, amb el valor de la seva firma o el ganxo del seu personatge, perquè no es tracta de donar lliçons de moral enlloc de consignes, però ara mateix sento que als periodistes de futbol ens han tret la pilota amb la qual jugàvem tranquil·lament —de vegades fins i tot de forma anònima o marginal a les redaccions — i només ens la tornaran quan els amos del circ l'hagin rebentat, que serà segurament després de buidar el tinter sobre Messi i el Barça. Als comentaristes els ve més de gust parlar de futbol que de política i del ministre Jorge Fernández Díaz.