Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Jo sóc la víctima

Un ministre de l'Interior que no és capaç d'assegurar la confidencialitat de les seves pròpies converses és l'encarregat d'assegurar la seguretat de tots els espanyols

Jorge Fernández Díaz és, juntament amb Francesc Homs, l'estrella més rutilant i desconcertant de la galàxia de polítics catalans pertanyents als antigament anomenats partits d'ordre. Tant Fernández Díaz com Homs tenen entre el seu electorat un prestigi i una imatge d'astúcia la fonamentació de la qual és tan misteriosa i opaca com la seva persistència en el temps.

En les últimes setmanes ha estat Fernández Díaz qui més glòria ha afegit a la seva llegenda arran que es fessin públiques les seves converses amb Daniel de Alfonso, el director de l'Oficina Antifrau de Catalunya. L'episodi, fins i tot des de la perspectiva que donen les setmanes transcorregudes des que va veure la llum, segueix produint la mateixa vergonya aliena. O fins i tot més.

Entre totes les coses extravagants, la més sòrdida és l'afirmació que fa el tal De Alfonso sobre una suposada filla il·legítima d'Artur Mas a Madrid. No se sap molt bé si va destinar recursos de l'Oficina Antifrau per recaptar aquesta informació. Però si l'hagués obtingut a través de l'Oficina Antifrau hauria estat justificat: és fonamental per als catalans saber si Artur Mas és un frau com a fecundador.

No sabem si complia o no amb les seves obligacions tributàries (tot sembla indicar que sí, per cert), però ara sabem que Artur Mas sí que complia amb altres santes obligacions, fins i tot que suposadament hauria complert massa amb elles, amb excés, amb entusiasme, amb voracitat. Ah, la filla il·legítima, quin gran tema. I a més, capritxos d'un atzar perfecte, l'hauria tingut a Madrid! Si Philip Roth fos espanyol o català no hauria novel·lat l'ambient moral que va envoltar el cas Lewinski a The Human Stain; hauria novel·lat com un servidor de l'Opus Dei conspirava per saber si un dels seus enemics, l'alliberador de la pàtria oprimida, tenia, com diuen a Mèxic, casa petita. Quina cosa més castissa i provinciana. No es podria tenir pitjor gust a l'hora d'armar una trama. Potser per això Philip Roth, encara que hagués nascut a Vilafranca del Penedès o a Còrdova, mai hauria pogut escriure aquesta novel·la.

Però siguem caritatius i pensem que això de la filla il·legítima no va ser iniciativa del ministre, sinó de De Alfonso. No és la primera vegada que a un li assalta la impressió que Fernández Díaz no fa cap esforç per no dir la primera cosa que li passa pel cap. Com quan, sense aportar evidència alguna, va afirmar l'existència d'una relació entre independentisme i gihadisme. Ara, en fer-se públiques les converses, i en rebre l'acusació que la seva conducta no només era impròpia d'un creient sinó d'un ministre, va replicar que la víctima era ell. “Jo sóc la víctima”.

Era ell qui hauria rebut una ofensa. Com s'atreveixen a gravar i difondre converses d'un ministre en les quals aquest construeix casos penals ad hoc usant el seu lloc institucional privilegiat. Quina insolència inacceptable. I quan li pregunten si dimitirà, ell, amb fatxenderia, respon que no donarà aquest gust als independentistes. Si no fos perquè ni el meu plaer mental ni erogen depenen d'allò sobre el que Fernández Díaz estigui disposat a donar plaer, un desitjaria que almenys ens donés aquest gust als no independentistes. Descordi's, senyor ministre, i faci que aquest gust que vostè nega als independentistes ens sigui concedit als no independentistes.

En realitat tot això no té res a veure amb el gust ni amb l'independentisme. Té a veure amb l'Estat de dret, té a veure amb la irresponsabilitat com a càrrec públic, té a veure amb la indignitat política i qui sap si té a veure amb alguns tipus penals.

Però tot això no és el més ridícul d'aquesta història. Ho ha dit recentment Felipe González en una entrevista. Tota aquesta història demostra que Fernández Díaz no controla els seus subordinats. El màxim responsable de l'aparell policial no controla l'aparell policial, els membres del qual, com a mínim alguns, el respecten tan poc que s'atreveixen a gravar les seves converses i a filtrar-les a la premsa. Un ministre de l'Interior que no és capaç d'assegurar la confidencialitat de les seves pròpies converses és l'encarregat d'assegurar la seguretat de tots els espanyols. I quan això se sap, resulta que ell és la víctima. Un ximple cum laude. Aquesta és la subtil definició de Felipe González, no la meva, en aquesta entrevista.

Pau Luque és investigador de l'Institut d'Investigacions Filosòfiques de la Universitat Nacional Autònoma de Mèxic.