Selecciona Edició
Connecta’t
]MAYTE MARTÍN | Cantaora. Estrena al Grec ‘Tempo Rubato’

“El flamenc ha involucionat; des de Morente no hi ha res de nou”

La cantaora Mayte Martín.
La cantaora Mayte Martín.

El proper 22 de juliol el Teatre Grec de Montjuïc acollirà l’estrena de Tempo Rubato, nou espectacle de Mayte Martín. En l’allau d’ofertes estiuenques, dues particularitats haurien de destacar-la: Martín (Barcelona, 1965) no sol presentar propostes noves amb gaire freqüència i, a més, aquesta fa vint anys que s’està gestant.

A Tempo Rubato, la bolerista i cantaora recupera una de les seves facetes amagades, la de cantautora, i ho fa acompanyada per un quintet de corda amb arranjaments del mestre Joan Albert Amargós. La proposta és prometedora, perquè fa 20 anys una primera degustació en un parell de locals barcelonins (només quatre cançons) va despertar un interès que ha trigat dues dècades a materialitzar-se.

Després del Grec, Tempo Rubato es podrà veure a Madrid (1 d’agost) i Ciutadella (3 d’agost) abans d’una gira més àmplia a la tardor. “Tempo Rubato és un enregistrament sonor de tota la meva vida sentimental. Cançons que he anat component des dels 19 anys a mesura que m’han anat passant coses i he sentit el desig d’expressar-les. Fa 20 anys vaig passar quatre cançons a Amargós perquè les arrangés amb acompanyament de corda. Com que ens va agradar, li he anat passant més cançons fins que he cregut que havia arribat el moment de mostrar-les”.

Pregunta. En el seu currículum trobem flamenc i bolero. De què parlem ara?

"No lluitaré mai contra les descàrregues il·legals perquè a mi m’han afavorit"

Resposta. És un còctel de tot el que sóc musicalment parlant, de tot el que m’ha commogut.

P. A quin dels seus dos públics va destinat: al de flamenc o al bolerista?

R. Cada cop més són el mateix públic. Tenim moltes entrades venudes per al Grec i no saben el que sentiran. M’agrada, perquè significa haver aconseguit el que realment desitjava: que vinguin a veure com ho faig, no el que faig.

P. Es gravarà en disc?

"L’art existeix per poder despullar-te i convidar el món que es despulli"

R. Primer vull fer concerts, que es faci sòlid, fort i bell; i quan estigui al punt, el gravaré. A l’inrevés de com es fa ara, que els discos es publiquen per vendre concerts. Sempre he preferit que les coses quallin abans d’entrar a l’estudi, per a mi és l’única manera lògica de fer-ho.

P. Gravar un disc requereix una inversió d’energia, treball, il·lusió i, és clar, diners. No és trist pensar que després la gent acabarà descarregant-se gratis les cançons a internet?

R. M’agrada la idea de fer alguna cosa que et sobrevisqui. I m’agrada que hi hagi un suport físic, que també té la seva part artística: cuido molt les fotos, els textos... En aquest sentit, em fa pena que hagin desaparegut els elapés. La gent es descarrega les coses, però encara quedem molts als quals ens agrada tenir els discos que ens agraden. Jo faig servir moltíssim l’Spotify. Quan el vaig descobrir em vaig tornar boja: tenir a l’abast de la mà pràcticament tota la música que existeix! Gràcies a Spotify he deixat de comprar discos que després no tornava a escoltar. Comprar un disc ja no és obrir un meló, pots saber perfectament el que conté abans de comprar-lo. Spotify serveix per a això, i a mi m’agrada pensar que la gent que compra els meus discos és perquè els agrada el que tenen a dins.

P. Com valora l’evolució de la música a internet?

R. Les discogràfiques no han estat mai per la tasca de mostrar l’obra d’un artista si no és comercial, com és el meu cas. I un artista el que vol és arribar al màxim nombre possible de gent. A la Xina saben que jo existeixo gràcies a internet, sense internet a la Xina ningú sabria qui sóc. No he lluitat mai, ni mai lluitaré, contra les descàrregues il·legals, perquè a mi m’han afavorit. Segur que no afavoreixen Alejandro Sanz, però a Mayte Martín l’han afavorit, i molt. A més, tal com estan les coses, tampoc es guanya diners amb els discos. Sobrevius amb els concerts tant en el pla econòmic com en l’emocional.

P. Com afecta aquest canvi de model la parcel·la artística?

Art només per a dos

La tardor vinent, Tempo Rubato, de Mayte Martín, es convertirà en un disc autoeditat i finançat per crowdfunding. “Serà d’autoedició, per descomptat, però cediré la distribució a una discogràfica. L’obra serà meva i els drets també”. La cantautora ho té molt clar: “És fonamental no deixar la teva feina en mans de ningú per molt que sigui una persona de confiança perquè pot desaparèixer i la teva obra quedar en mans d’un altre que no té ni idea del teu treball. És important que cada un posseeixi el que l’ha de sobreviure”. En aquesta línia, diu: “Tornaré a finançar-lo per crowdfunding amb Verkami; és el futur, perquè crec que és molt bonic que la gent participi fins a l’últim pas. Finalment, a qui li interessa l’art és al qui el crea i al qui el rep; a tots els d’enmig no els interessa l’art: només el negoci. Som aquestes dues parts, doncs, les que hem d’intervenir i defensar-lo”.

R. Tot va canviant. El que no hauria de canviar és l’actitud de l’artista, i també està canviant cap al drama. Els artistes es dediquen més a calcular que a crear, a pensar com fer les coses perquè el mercat els afavoreixi, i amb aquesta actitud l’art se n’està anant en orris. Els artistes hauríem de conservar la dignitat artística i no prestar-nos al joc dels que només volen guanyar diners. Afortunadament, em guanyo la vida amb això, però no és un negoci. Aquí hi ha alguna cosa que està funcionant a l’inrevés: si l’art es posa al servei d’altres interessos deixa de ser art, ja és una cosa diferent.

P. Ha canviat el món dels concerts en aquesta època de crisi discogràfica?

R. Molt. Ara són els programadors els que pretenen dir a l’artista el que ha de fer. Et truquen per proposar-te que treballis amb altres artistes que no tenen res a veure amb tu. I els artistes s’hi presten i s’ajunten, tot i que no tenen cap interès l’un per l’altre. Tota aquesta fusió em sembla impostada, ortopèdica.

P. Com pinta el futur?

R. Hi ha gent jove amb potencial, amb bones veus, que poden ser bons músics, però comencen a pensar massa aviat en alguna cosa en què no s’hauria de pensar mai: “Què he de fer per...”. Tot està funcionant a l’inrevés. Això cada dia és més supertrist. Em fa molta pena, perquè a més de dedicar-me a la música m’agrada escoltar-la, i ara, en coses de flamenc per exemple, he d’anar a buscar discos d’Enrique Morente cap enrere. No hi ha res nou que em motivi.

P. Des de la desaparició de Morente no ha sorgit res d’interessant?

R. Podria ser-hi, però no hi és. Res que m’interessi. A més, ara tots diuen que són trencadors i revolucionaris i el que fan són coses que ja estava fent Morente fa 20 anys. Això és una falta de respecte cap a l’art, cap a Morente i cap al públic. Se’m mengen els dimonis. El flamenc no ha evolucionat, directament ha involucionat. Sóc pessimista i parlo de flamenc, però crec que el desastre musical és general. Cantar a la dutxa és molt terapèutic, però tothom que ho fa sobre un escenari hauria de deixar de banda l’ego i l’ambició i pensar si el que fa afavoreix en alguna cosa la música i l’art. Els artistes han començat a oblidar el principi bàsic de l’art.

P. Quin és aquest principi?

R. L’art existeix per poder despullar-te i convidar el món que es despulli. Obrir comportes que estan tancades.

P. Els terratrèmols socials que vivim avui han influït en aquest canvi de mentalitat?

R. El que respires et converteix en una cosa o en una altra. L’art és un reflex de la societat i si la societat navega a la deriva, l’art també. La cultura és una de les coses que més mal parada n’està sortint, i seguirà així en els propers anys. Van contra la cultura perquè la cultura et fa conèixer-te i reconèixer-te, estar en el món d’una determinada manera i no permetre que ningú sigui el teu amo. La llibertat passa per la cultura.

P. En una època es va significar políticament al costat de Pasqual Maragall...

R. Era molt ignorant. Jo em vaig posicionar per un ésser humà, no per un partit polític. Per algú que sempre m’ha semblat una persona profunda i intel·ligent. Jo creia en ell, sentia confiança i admiració. Hi ha persones amb moltes possibilitats, però que estan envoltades d’altres que els delimiten.

P. Cantaria en un altre Onze de Setembre com el del 2005, tot i que hi va haver algun xiulet per fer-ho en castellà?

R. Sí. Ho recordo com una experiència molt bonica.