Selecciona Edició
Connecta’t
LLIBRES

El senyor Moritz, un gran artista

El ‘Sí’ de Bernhard és ple de perfeccions: mida exacta del monòleg i equilibri anècdota/sentit

Thomas Bernhard.
Thomas Bernhard.

La pentalogia autobiogràfica de l’austríac Thomas Bernhard (1931-1989) és una de les fites literàries del segle XX. Escrita en la cruïlla dels anys setanta i vuitanta del ja proppassat segle, la novel·la —breu com ho són els seus cinc llibres memorialístics— és també d’aquells anys, i fins i tot podríem pensar que pertany a l’autobiografia esmentada.

I fins i tot, a més a més, podríem pensar que el jo narratiu és el mateix autor, ja que algunes dades extretes de la biografia de Bernhard que va fer Miguel Sáenz el 1996 ens ho suggereixen, a pesar de la dèria de l’austríac de falsejar-ho gairebé tot, o només parcialment, fet que sovint embolica els fets encara més. No cal insistir aquí en el to personalíssim, ple de períodes hipotàctics, maelstroms verbals, estructures cícliques i un baix continu temàtic —a més d’una dicció tan neuròtica i digressiva com hilarant— que travessa el llibre.

Fixem-nos més aviat en la trama. El narrador ens porta un cop i un altre a dos llocs: l’un és la cambra de la demència, que és com anomena l’habitació on passa estones llegint Schopenhauer (El món com a voluntat i representació) i escoltant Robert Schumann (llegint-ne les partitures, de fet; per què necessitem reproductors de so?). I el segon espai és l’anodina casa —en un lloc isolat de la ruralia austríaca— del senyor Moritz, un adotzenat agent immobiliari que ha de vendre una casa a un brillant i enravenat enginyer suís, casat amb una dona persa. El jo es mofa i alhora elogia tothora Moritz i el suís, i no s’està de dir-nos sobretot que és la visita que una tarda va fer a casa del bon ciutadà Moritz, la visita en què va conèixer casualment el suís i la persa —el text torna un cop i un altre a descriure aquesta trobada indiciblement senzilla i quotidiana—, que és aquesta visita amable el que li ha fet poder tornar a dedicar-se —un cop passada una crisi tremenda, abismal— a les seves feines de ciències naturals i a llegir Schopenhauer i Schumann.

És clar que els soliloquis de Bernhard ens poden enervar, és clar que és marejadora la tirada a dir penjaments dels seus paisans austríacs, és clar que de vegades ens sembla que no ens parli d’una realitat gaire terrenal... i tot i així el llibre està ple de perfeccions. L’equilibri entre l’anècdota i el sentit profund; el fraseig que crea constants figures de pensament; l’extensió exacta, sense dilatacions, del monòleg; la tènue capacitat de contradicció del discurs a fi de crear versemblança; l’estètica del rebuig aliada amb una prosòdia musical, intraduïble; i el missatge de fons, el qual probablement ens diu que hi ha un vas comunicant inescapable entre l’art —i la filosofia— més sublim i la vida diària.

Les vint últimes pàgines de la novel·la acaben aplegant art i vida en la figura de la dona persa, en qui el narrador troba fascinació, afinitat i potser un amor en estat larval. Vet aquí un miratge? Vet aquí una inquietud? Vet aquí un miracle de virtut i compassió? La persa acabarà responent afirmativament (el “sí” que intitula l’obra) a la pregunta abominable que li farà el narrador-personatge, i aquesta pregunta serà quasi una condemna.

Devia fer uns quinze anys que aquest lector no llegia Bernhard. L’editorial El Gall ha resolt traduir la pentalogia que indicàvem i això ha estat una manera de retrobar l’autor, i de retrobar-lo amb nous sentits, com passa sovint amb la bona literatura. Sí, per descomptat, cal llegir aquests llibres.

Thomas Bernhard

Traducció de Clara Formosa

El Gall Editor

117 pàgines. 14 euros