Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

El contracte social

La refundació de CDC, més que una necessitat, era una condició necessària, però no serà suficient si les idees i els fets no són millors del que ho han estat durant molt temps

Vull entendre que el congrés fundacional del Partit Demòcrata de Catalunya és una declaració d'intencions i que té una importància relativa comparada amb l'acció dels propers mesos i anys. Refundar-se, no obstant això, és només el primer pas. Convergència no tan sols ha fallat a molta gent, moltes vegades i de manera continuada, sinó que el sòl s'ha bellugat sota els seus peus i la societat per a la qual va ser creada i que la va sustentar ja no existeix.

La refundació, més que una necessitat, era una condició necessària. Era necessària però no serà suficient si les idees i els fets no són millors del que ho han estat durant molt temps. El llistó està molt alt. En plata, primer: el nou partit haurà de demostrar durant anys que, com li ha succeït a Esquerra, encara que pateixi la guerra bruta, tot el que aparegui sigui fràgil. És cert que Esquerra no ha tocat tant poder, però ha passat un test d'estrès com pocs partits.

Segon: excepte la CUP, que se'n va a l'altre extrem i així ens ha anat la cosa, tots els partits han menyspreat el debat ideològic. Convergència també, i l'última vegada que ho va intentar de veritat li va sortir una cosa tan pintoresca com la Fundació Catalunya Oberta. Avui alguns dels seus exmembres van dient pestes del partit al qual volien accedir, quines coses... Des d'aquell moment negligible, han produït molt poc o res.

I tercer i relacionat amb els dos anteriors: el paradigma d'estabilitat econòmica i política per al qual havien estat educats els quadres convergents es va acabar el 2008. L'empobriment és una realitat i les respostes numèriques o retòriques no són capaces de donar solució a tots els interrogants que es plantegen avui.

El país s'ha bellugat tant que no espera mitges tintes. Encara que sigui cert que la Convergència de fa cinc setmanes ja no era la de fa cinc anys, aquí no se'n perdona una i el PDC haurà de demostrar des del primer moment que no es comporta com el que va ser i que no repetirà el pitjor error que un partit polític pot cometre, trencar aquest contracte social que compromet representants i representats. En una herència no es poden recollir els guanys sense acceptar també els deutes del finat. Cal reconèixer els deutes i els errors, molt millor del que s'ha fet. No cal un acte de fe, però durant el temps del duel caldrà ser respectuosos, com a mínim, no mostrant la supèrbia a la qual ens han acostumat alguns dirigents. Si no poden apartar la supèrbia, que apartin els dirigents.

Mentre durava el congrés no vaig poder evitar pensar en Xavier Trias. L'exalcalde de Barcelona resumeix com pocs les contradiccions a les quals s'enfrontava Convergència i a les quals s'enfrontarà el PDC. A Trias li va tocar ser alcalde de Barcelona en una de les èpoques més complicades de la ciutat i es va situar com a centre de molts sectors enfrontats. No es va sentir còmode amb la posició del seu partit en el cas Esther Quintana i va ser el primer que va reaccionar amb contundència a la confessió de Pujol. Ada Colau el va titllar de mafiós aprofitant que les clavegueres redactaven informes falsos sobre ell. No és estrany doncs que Trias demanés al congrés que es reconeguessin els errors. Suposo que estava pensant, també, en les seves fotos al casament de la filla de Millet.

La conseqüència més immediata de trencar el contracte social és la pèrdua de credibilitat. Conceptes com honor i paraula, construcció i resistència no aguanten el dubte, i hi ha hagut tants casos de corrupció, tan repetits i tan continuats, que han pagat justos per pecadors. En aquesta situació, el PDC només té una opció: no cometre cap dels errors que s'han comès i, si apareix un altre cas de corrupció, la nova direcció ha d'actuar en conseqüència per estalviar la vergonya als qui no tenen perquè passar-la.

La pèrdua de confiança té conseqüències terribles. Va estar a punt de passar-li a Esquerra amb el 9-N, li ha passat a la CUP amb els pressupostos i li ha passat a Convergència, que ha desaparegut. Això no vol dir que no hi hagi segones oportunitats, però surten caríssimes. És molt el que hi ha en joc, un nou contracte social, per contemporitzar o posar-se de perfil. Almenys això és el que diuen els precontractes que hem anat signant a terminis des de la consulta d'Arenys. La història serà molt dura amb els qui la maltractin.

Francesc Serés és escriptor.