Selecciona Edició
Connecta’t

Barcelona: el turisme com a excusa

Fa un segle que la ciutat vol créixer a partir d’aquest sector, com mostra el llibre ‘Destinació BCN’

Coberta d''En Barcelona: Guía práctica de la ciudad, de 1921, on els visitants guaiten la ciutat des del Tibidabo.
Coberta d''En Barcelona: Guía práctica de la ciudad, de 1921, on els visitants guaiten la ciutat des del Tibidabo.

Allotjament de primera categoria, 0,50 pessetes; de segona, 0,25, i de tercera, 0,10. Exempts de pagar els turistes menors de 10 anys, els agents comercials col·legiats, els viatjants de comerç, els obrers i els funcionaris”. Era el projecte d’una taxa turística a la Barcelona de la República.

Perquè el 1934 ja es veia amb claredat que el turisme era una activitat que interessava, i molt, a la capital catalana. No deixa de ser curiós que Barcelona hagi trigat 78 anys a introduir la taxa turística, i no exempta de polèmica. En un moment en què la pressió del turisme sobre la ciutat genera debat, mesures polítiques i malestar en molts barris que veuen com perden identitat, la mirada retrospectiva que fa el documentat Destinació BCN. Història del turisme a la ciutat de Barcelona (Editorial Efadós) dóna les claus per entendre el moment actual. I, de passada, desmuntar idees de l’imaginari popular, com que els Jocs Olímpics de 1992 van ser el detonant de la transformació de la ciutat i de la seva projecció internacional. “Si van tenir l’efecte que van tenir va ser perquè feia un segle que la ciutat impulsava polítiques per atraure visitants estrangers no només per raons econòmiques, sinó com a senyal d’identitat, una mena de patriotisme que va substituir el nacionalisme en les èpoques de les dictadures. El turisme ha estat una excusa, el pretext per impulsar Barcelona”, explica l’antropòloga Saida Palou, coordinadora del llibre on escriuen 16 autors, entre historiadors, arquitectes, exregidors i periodistes.

El llibre té l’origen en la tesi doctoral que va fer Palou, doctora en Antropologia Social i Cultural per la Universitat de Barcelona, i que actualment desenvolupa la seva activitat docent a la Universitat de Girona. Aquest treball va ser el que li va valer obtenir el premi Ciutat de Barcelona d’Història Agustí Duran el 2011. El més curiós és que a l’antropòloga el turisme no la preocupava el més mínim i havia descartat fer aquesta assignatura quan va cursar els estudis universitaris. El 2004 va rebre una beca per fer la tesi doctoral: “Era l’any del Fòrum i era un moment de molt debat. Uns deien que Barcelona havia de moure el món i d’altres manifestaven clarament el rebuig a aquest discurs i al model que s’havia implantat. Vaig pensar a indagar en el passat”, comenta ara l’antropòloga, que va tenir en l’Arxiu Històric de l’Ajuntament de Barcelona el seu gran aliat per buscar informació. Xavier Tarraubella, director de l’Arxiu Històric, va seguir de prop l’evolució de la tesi i va ser el promotor d’unes jornades tècniques sobre la història del turisme, el 2014. Part dels treballs que es van presentar en aquelles sessions són els que han donat cos a Destinació BCN, amb un resultat esplèndid de recopilació de fotografies i materials històrics per part de la Casa de l’Ardiaca.

Barcelona: el turisme com a excusa

Al llarg de les pàgines del llibre es van configurant un seguit de qüestions, agents i fets que expliquen la història del turisme de Barcelona. Aquests són alguns dels més destacats.

Un instrument polític

L’arrencada d’una promoció turística planificada i pensada de la ciutat l’impulsa el mateix Ajuntament de Barcelona el 1906 quan crea la Comissió d’Atracció de Forasters i Turistes (CAFT). Problemes de pressupostos van fer tanmateix que la comissió municipal desaparegués. En el seu lloc va néixer, dos anys després, la Societat d’Atracció de Forasters (SAF), que sempre va comptar amb subvencions de l’Ajuntament fins que es va dissoldre amb l’esclat de la Guerra Civil. El seu primer president va ser l’alcalde conservador Domingo J. Sanllehy, i a més d’altres membres del consistori, va aplegar empresaris del sector hoteler i comerciants.

La promoció turística que va fer la SAF va anar més enllà de Barcelona: Montserrat va ser un altre dels centres d’interès. “Preocupada per la imatge exterior d’Espanya, vista com un territori de bandolers, un paisatge de panderetes dominat pel fanatisme religiós, la SAF es va esforçar a desmarcar Barcelona d’aquesta imatge, tot presentant-la com una ciutat industrial, cosmopolita i plenament europea”, escriu al llibre Albert Blasco, doctor en Història Contemporània. Molt activa, el seu instrument de difusió principal va ser la revista Barcelona Atracció, que va ser dirigida pel popular escriptor Josep Maria Folch i Torres. Els que s’encarregaven de fer la propaganda turística eren els seus delegats, especialment a Espanya i també a tots els països i continents on els catalans tenien fàbriques, empreses i oficines comercials. A més, convocaven conferències i publicaven articles en diaris i revistes. El 1921, la SAF tenia 255 delegats a Espanya, que Blasco assegura que van fer un treball desinteressat de “marcat caràcter patriòtic”. A Barcelona, la seva oficina d’informació al turista era al número 30 de la rambla del Centre i, segons detalla Palou a la seva tesi doctoral, el 1909 van atendre 319.675 viatgers. També va ser idea d’aquesta societat proposar Barcelona per acollir uns Jocs Olímpics el 1908. La proposta no va prosperar però dóna una idea de l’empenta de la SAF.

En temps de la dictadura de Primo de Rivera es va crear una homòloga de la SAF, el Patronat Nacional del Turisme (PNT), que, segons Blasco, tenia un perfil més baix que la institució catalana. Queda bastant clar que el turisme no té ideologies ni colors polítics. Interessa a tots. El 1901, la Lliga Regionalista buscava la modernització i va veure un filó en la promoció de les visites d’estrangers. De fet, bona part dels grans quadres d’aquesta formació estaven dins l’estructura de la SAF, com ara Enric Prat de la Riba i Francesc Cambó.

Barcelona: el turisme com a excusa

L’Exposició Universal de 1929 va situar Barcelona entre les ciutats del turisme modern i europeu. Tres anys després, el 1932, es va constituir la Federació de Turisme Catalano-Balear, i el mateix any va sorgir l’Organització Turística de Catalunya. Les estructures que reafirmaven que el turisme era un instrument útil es van multiplicar i es va crear, per exemple, l’Oficina de Turisme de Catalunya (OTC), que es va encarregar de publicar nombroses guies, cartells i material de propaganda. Va ser el Patronat de Turisme de Catalunya, el 1933, qui va dissenyar tota una bateria d’iniciatives encaminades a promocionar la ciutat, com la celebració d’una Exposició Internacional de Turisme. L’arquitecte Josep Lluís Sert va ser nomenat president del Patronat i entre els vocals hi havia noms com Josep Suñol i Garriga (president del Barça el 1935), Joaquim Folch i Torres (museòleg i historiador) i Joan Pich i Pon (alcalde de Barcelona també aquell any). Es va posar data a aquesta Exposició Internacional: el 15 de maig de 1934, i es va dotar amb una important partida econòmica de gairebé quatre milions de pessetes. Però no es va arribar a celebrar, com tampoc va prosperar la introducció de la taxa turística. Després, l’esclat de la Guerra Civil ho va paralitzar tot i la postguerra va aparcar definitivament les iniciatives encaminades a promocionar Barcelona.

Medievalitzar el centre

Barcelona: el turisme com a excusa

Barcelona no va ser destí dels viatgers el XIX: les elits que s’ho podien permetre “no trobaven atractius culturals significatius, presents o antics”, sosté Eduard Riu-Barrera al llibre. El santuari i la muntanya de Montserrat eren el més visitat. Van ser els enderrocs per a l’obertura de la Via Laietana el que va propiciar la creació d’una zona monumental, com les que tenien les ciutats europees en què es mirava Barcelona, especialment París. La medievalització del barri de la Catedral —llavors en obres— va sorgir el 1908. Tota una operació de city-marketing, en paraules del doctor d’Història de l’Art, Agustí Cócola. La quantitat de peces, façanes i materials antics dels enderrocs de la Via Laietana es va anar acumulant en magatzems municipals.

Josep Puig i Cadafalch va ser una de les veus que va apuntar que amb els enderrocs es podria millorar la part més antiga de la ciutat, al voltant de la Catedral. El 1927, es van començar les obres en el perímetre: la Casa dels Canonges —al Palau de la Generalitat—, la plaça del Rei, el Palau Reial, les muralles romanes i el Palau Episcopal. Cócola destaca en el llibre una de les operacions: “A la plaça de Sant Felip Neri s’hi van traslladar dues façanes del segle XVI que havien estat desmuntades amb l’obertura de la Via Laietana”. El pont neogòtic del carrer del Bisbe que uneix la Casa dels Canonges i el Palau de la Generalitat —que provoca veritables col·lapses de turistes fent fotos al carrer del Bisbe— va ser ideat per l’arquitecte Joan Rubió i Bellver.

L’arquitecte en cap de l’Ajuntament de Barcelona, Adolf Florensa, que va dirigir totes les intervencions, va escriure: “Aquesta quantitat de monuments, en un espai tan restringit, dóna com a resultat un ambient d’una densitat històrica i emocional tremenda, que esglaia el visitant sensible i li produeix impressions inoblidables”. L’operació del barri Gòtic també va servir, de passada, de “neteja social” i els “pobres” van ser desplaçats. Una operació d’“esponjament” que dècades després s’ha repetit a Ciutat Vella, amb l’obertura de Santa Caterina o de la rambla del Raval.

Hotels, guies i plànols

La Guia dels Forasters a Barcelona de 1842 detallava el registre de 23 fondes que s’agrupaven a prop del Pla de Palau, llavors centre comercial de la ciutat. L’enderrocament de les muralles i la consolidació de la Rambla va propiciar l’obertura de fondes de luxe, com ara la Fonda Oriente, la Cuatro Naciones, la Fonda España o la Fonda Falcón, que es va situar a la plaça del Teatre. El pas del concepte de fonda al d’hotel es va produir a partir de la dècada dels vuitanta del XIX. I va ser la celebració de l’Exposició Universal de 1888 el que va propiciar el primer desenvolupament hoteler de la ciutat, precisament en la confluència de la vella Barcelona emmurallada i la que ja s’estenia per l’Eixample. Els tres hotels que representen el canvi de plantejament, segons destaquen Maribel Roselló i Pamela Valdívia a Destinació BCN, són el Gran Hotel Continental (1892), el Gran Hotel Ambos Mundos (1893) i el Gran Hotel Colón (1902). La publicitat dels hotels era explícita: “Hotel de primer ordre. Tot Confort Modern. 130 habitacions amb 200 llits i 80 cambres de bany. Primera casa a Espanya que té telèfon interurbà a totes les habitacions”. Aquest era el cartell publicitari de l’Hotel Bristol, que es va inaugurar el 1918 a la plaça de Catalunya.

Resseguint l’evolució de les guies de Barcelona també es nota l’impacte del viatger. Les primera que va editar l’Ajuntament va ser el 1821, però no va ser fins el 1847, amb la Guía-Cicerone de Barcelona, ó sea, viajes por la ciudad, d’Antoni de Bofarull, quan es van començar a introduir informacions d’interès per al viatger, com ara la ubicació de les fondes i restaurants i horaris i tarifes de transport. L’evolució tant de les guies com de la cartografia mostra, un cop més, la imitació d’aquest material respecte de l’utilitzat en capitals europees que portaven molt d’avantatge a Barcelona, i també que s’opta pel pla monumental.

Barcelona: el turisme com a excusa

I què s’indicava en aquests plànols i guies als anys vint del segle passat? Sorprèn veure que les coses no han canviat tant: la Sagrada Família, el parc Güell, el laberint d’Horta, el barri de l’Eixample, la Barceloneta o el barri Gòtic, “llavors denominada Barcelona Medieval”, subratlla Blasco en un dels capítols. L’excursió a Montserrat era una proposta que no solia fallar. L’explotació actual de la imatge del Modernisme —la casa Batlló, la Pedrera, el Palau de la Música o el recinte de Sant Pau— és relativament recent. De fet, els anys de l’alcalde José María de Porcioles (1957-1973) van ser de condemna a la piqueta per a molts edificis modernistes. Una altra dada que situa Barcelona al capdavant del turisme des del segle passat: el 1910 es va crear la primera agència de viatges d’Espanya, amb Viatges Marsans.