_
_
_
_
_

La gran aventura del ferotge dinosaure nedador

L’extravagant Espinosaure, rival mediàtic del T. Rex, desembarca al Museu Blau en una formidable exposició

Jacinto Antón
L'exposició Spinosaurus, el gegant perdut del cretàcic.
L'exposició Spinosaurus, el gegant perdut del cretàcic.JOAN SÁNCHEZ

A l’antic Camp de la Bota, a quatre passes del mar, ha aparegut un dinosaure. I no un de qualsevol, un aterridor exemplar d’Espinosaure, bestiola extravagant la mida, l’armament i la ferocitat del qual superen els dels depredadors terrestres més grans que hagin existit mai, inclòs el tiranosaure, el famós T. Rex, que el sobrepassaria per dos metres, sense comptar les ungles. L’animal, de característiques estranyes —fins i tot per ser un dinosaure: nedava i pescava—, es troba al costat del Museu Blau, la seu principal del Museu de Ciències Naturals de Barcelona (NAT), i és el reclam i un dels atractius de l’extraordinària exposició Spinosaurus, el gegant perdut del cretaci, que ha organitzat la National Geographic Society (NGS) —coincidint amb el 15è aniversari del canal NatGeo— amb la col·laboració de la Universitat de Chicago, que es complementa amb fòssils de la col·lecció del mateix museu barceloní.

El model alarmantment realista del dinosaure, que es troba en una zona protegida per tanques agafant un peix amb una grapa digna d’un Freddy Krueger antediluvià, ja feia les delícies dels nens que passaven per allà abans de la inauguració oficial de la mostra, prevista per a aquesta tarda, amb la presència de l’alcaldessa. “Mira, el dinosaure pescador,” ha dit un nen que feia que l’animal extingit —gràcies a Déu— semblés més gran. “És parent del Baryonyx”, ha sentenciat un altre xaval, la qual cosa demostra que els nens ens passen la mà per la cara a la majoria dels adults en coneixement sobre dinosaures (un altre parent, nen, és l’Irritator, que diu molt del caràcter de la família). També és veritat que l’Espinosaure és mediàtic: Spielberg, recordaran, el va convertir en el dolent de Jurassic Park III en substitució del T. Rex, en aquell moment en hores baixes després que se suggerís que en realitat el vell tirà era un carronyaire, i que tenia plomes.

L’avantatge que l’Espinosaure de l’exterior del museu en realitat no estigui viu és que el pots mirar molta estona sense ser endrapat de manera cruel i odiosa i observar-ne la rara morfologia. En destaca l’enorme cresta dorsal, la funció de la qual és discutida (hidrodinàmica, termoregulació), tot i que l’exposició aposta decididament pel fet que era un element d’“ostentació” per impressionar tant els rivals com les parelles. També en destaquen el crani allargat i les llargues mandíbules com de cocodril, proveïdes d’esgarrifoses dents còniques. A més, té la mirada repelosa.

Hauria vençut a un tiranosaure?

L’Espinosaure es presenta a l’exposició com el carnívor més ferotge que hagi viscut a la Terra. “El depredador més gran que ha poblat el planeta”, segons el paleontòleg del museu, Vicent Vicedo. En preguntar-li un morbós periodista entusiasta dels dinosaures qui hauria vençut en un combat entre un T. Rex i un Espinosaure, el paleontòleg ha llançat pilotes fora: “No van conviure, així que és un enfrontament dubtós.” D’acord, doncs amb el Carcharodontosaurus. “És difícil de dir”. Afortunadament, en sortir, l’arqueòleg i naturalista Jordi Serrallonga, col·laborador del museu, s’ha atrevit a dir que guanyaria el Tiranosaure o el seu parent. “A Internet les apostes són a favor seu”, ha adduït. En qualsevol cas, la mandíbula llarga de l’Espinosaure —que alguns veuen com fràgil a la torsió— no jugaria en contra seu: “Mira els cocodrils quina mossegada tenen, al zoo de vegades s’ha hagut de fer servir un gat hidràulic per obrir la boca d’un cocodril i treure’n el membre d’algú”. Que interessant és el món.

Si tots els dinosaures són interessants, l’Espinosaure ho és més encara pels hàbits curiosos que deriven de la seva constitució: estaríem davant d’un dinosaure semiaquàtic de dimensions colossals (15 metres de llarg, alguns científics en suggereixen fins i tot 18, i gairebé 7 tones de pes), adaptat formidablement per nedar (cos sinuós i potes del darrere palmades) i pescar (grapes davanteres potents amb llargues ungles per atrapar preses esmunyedisses, dents que encaixaven com una cremallera per enxampar peixos i sensors especialitzats amb nervis sensorials al morro per detectar moviment a l’aigua). Tot això no el va impedir, a més, ser una veritable molèstia per a la fauna terrestre.

L’exposició, apassionant, afegeix a la presentació en societat del dinosaure la sensacional història del seu descobriment, una formidable aventura vital i científica en què s’entrecreuen un vell explorador aristòcrata alemany, la II Guerra Mundial, un jove paleontòleg marroquí, excavacions al desert, desastres i coincidències afortunades. La mostra de la NGS i el museu té la intel·ligència i la sensibilitat de proposar un viatge a través de tot això cap a les rares i grans goles de l’Espinosaure. El primer àmbit de l’exposició explica com el paleontòleg Ernst Stromer (Von Stromer!) va trobar, abans de la I Guerra Mundial, al desert egipci els primers fòssils del dinosaure i li va donar nom (Spinosaurus aegyptiacus). El nom d’Espinosaure no era perquè mengés peix, sinó per les llargues espines dorsals que en sostenien la cresta. Stromer va muntar l’esquelet i el va exhibir al Museu de l’Estat de Baviera, a Munic, fins que l’edifici va ser destruït per un bombardeig aliat a la Segona Guerra Mundial, contra el qual no es podia defensar ni tan sols un carnívor com aquest. Stromer va tenir una discussió amb el director del museu perquè evacués el dinosaure, però aquest, el director, era un nazi i s’hi va negar.

L’exposició mostra una reconstrucció del despatx del paleontòleg alemany, amb els papers, les fotos i fins i tot la lupa i el despertador. I també una restitució de com estava el fòssil perdut en el museu. Un altre diorama mostra el centre destruït per les bombes. La història —que simplifica una mica les investigacions a fi de crear més dramatisme— continua amb l’obsessió del paleontòleg Nizar Ibrahim per retrobar l’Espinosaure, les seves indagacions en altres museus i sobre el terreny, amb experts com Paul Sereno. Una història plena de misteri, aventura i casualitats que ens porta fins a la regió de Kem Kem, al sud del Sàhara, i les troballes tan recents com les del 2014, que completen i resolen el puzle del dinosaure nedador, rebatejat —amb la idea que n’és una espècie bessona— Spinosaurus maroccanus.

L’exposició, amb nombrosos fòssils i material audiovisual, mostra llavors en una pantalla animada una espectacular reconstrucció de com era l’hàbitat del dinosaure, un delta immens i fèrtil en el qual es desenvolupaven multitud d’espècies. Un lloc on era millor no haver-hi posat mai els peus. Sens dubte, perillós. Un altre dels misteris d’aquesta aventura de l’Espinosaure és que el seu ecosistema al nord de l’Àfrica al cretaci, fa 90 milions d’anys, era ple de carnívors, que predominaven absolutament sobre els herbívors. Aquest “enigma de Stromner”, com se l’ha anomenat, potser explica que l’Espinosaure s’especialitzés a pescar: hi havia poca carn disponible a terra i, a més, la competència amb un coetani com el Carcharodontosaurus, un “cosí zumosol” del T. Rex, del qual s’exhibeixen reconstruccions interessantíssimes a les quals difícilment aproparà la mà cap visitant amb seny. També es mostren altres animals, com un Pterosaure: hi ha evidències que l’Espinosaure en podia haver caçat algun que sobrevolés la superfície de l’aigua de manera imprudentment baixa.

L’àmbit central de l’exposició, veritable viatge en el temps, mostra una element tan espectacular com la reconstrucció completa de l’esquelet d’un Espinosaure nedant. Una estampa meravellosa i impressionant, inoblidable. A poca distància de la gola se li ha col·locat la presa, un peix serra amb cara d’ensurt. Diverses pantalles mostren imatges del dinosaure nedant i pescant. El conjunt és enormement esclaridor. Potser, es podria criticar, deixa una mica massa tancats els problemes que presenta un animal el comportament del qual és encara discutit.

La penúltima secció de l’exposició explica com s’ha fet la reconstrucció de l’Espinosaure i l’última afegeix a la mostra els fòssils del dinosaure que casualment formen part de les col·leccions del museu barceloní; una bona oportunitat per posar-les en relleu. Aquests ossos, ha explicat la directora del NAT, Anna Omedes, van arribar al centre el 2012 amb la donació de la col·lecció paleontològica privada del doctor Juan Antonio Vela, espectacular en trilobits. Alguns dels fòssils estaven identificats com de l’Espinosaure i el museu ha confirmat que efectivament, almenys els vuit que s’exposen, ho són.

Omedes ha destacat que l’exposició, exhibida prèviament a Washington, Milà i Berlín i que no pararà a cap altra ciutat espanyola, és una oportunitat excepcional de submergir-se en una aventura científica de primera magnitud que conté una part lúdica i de la qual poden gaudir tots els públics, pels diferents nivells de lectura que ofereix. La mostra va acompanyada d’una sèrie d’activitats, com una tarda de cinema i la recuperació de les tertúlies d’El Club dels Llunàtics.

Regístrate gratis para seguir leyendo

Si tienes cuenta en EL PAÍS, puedes utilizarla para identificarte
_

Sobre la firma

Jacinto Antón
Redactor de Cultura, colabora con la Cadena Ser y es autor de dos libros que reúnen sus crónicas. Licenciado en Periodismo por la Autónoma de Barcelona y en Interpretación por el Institut del Teatre, trabajó en el Teatre Lliure. Primer Premio Nacional de Periodismo Cultural, protagonizó la serie de documentales de TVE 'El reportero de la historia'.

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_