Selecciona Edició
Connecta’t

Portugal consola Cristiano

Els portuguesos, malgrat la prematura lesió del davanter, derroten França a la pròrroga i guanyen el seu primer gran títol

El futbol dóna tantes voltes que Portugal va guanyar a París a la grega, com aquella Grècia imprevista que va esclafar els portuguesos a Lisboa en la final del 2004. En un partit de fallida, que només rebobinaran els portuguesos, i potser únicament els molt fanàtics, Portugal es va sobreposar a un gran impacte, la prematura lesió de Cristiano Ronaldo. Els seus sanglots, els de la frustració i els del triomf, quedaran com a pòster del torneig. Una Eurocopa buida de bon futbol va coronar una selecció que se les va enginyar sense brillar gaire, però a qui la història li devia un tribut, per la memòria d'Eusebio, per Coluna, per Futre, per Chalana, per tants bons futbolistes. A Saint-Denis va tenir molt de mèrit derrotar França amb el cop demolidor de perdre CR molt aviat. Un gol a la pròrroga d'Eder va deixar gelada tot França, la selecció que va ser de llarg la més atlètica, no pas la més poètica ni amb més bon gust pel futbol. Amb la potència muscular no en va tenir prou. La pilota, que pocs dels jugadors van tractar amb afecte, va triar finalment el modest Eder.

L'arrencada del partit semblava més aviat un simulacre de final, amb errors dels grossos, sobretot per part de Portugal. No van ser poques les vegades que la pilota va estar a punt d'esquinçar-se, o directament de rebentar-se. Controls espifiats, passades dislocades, puntades de peu a les arnes que envaïen la gespa de Saint-Denis. Qualsevol cosa menys una final d'Eurocopa, un partit enrunat. Si el matx ja era escàs, encara va ser pitjor amb la lesió de Cristiano, just després que l'altre actor principal de la nit, Griezmann, forcés amb un cop de cap una gran intervenció de Rui Patricio.

Despenjat a la banda dreta de l'atac portuguès, a la zona temperada de mig camp, CR va fer un control, Payet va arribar sense frenada, va tocar la pilota però el va colpejar amb la cama de suport al genoll esquerre. De fet, va semblar que al portuguès l'entrada el va agafar amb els músculs anestesiats, sense tensió. No esperava que l'atropellessin. Era el minut 9 i, després de rebre la primera atenció mèdica, el jugador va voler seguir. Cristiano és d'aquests paios que no deixen la plaça si és que no reben una cornada tridimensional. Durant els vuit minuts més que va suportar sobre la gespa se'l va veure molest, vacil·lant, amb el gest difícil, sense parar de mirar-se el genoll, frega que fregaràs. Fins que al minut 17 gairebé es va rendir. Se'n va anar a terra amb tot de llàgrimes als ulls. Un altre tractament mèdic, ja amb la zona embenada, i altre cop al terreny de joc. Però res, impossible, al minut 23 el genoll va dir prou i a CR li va caure el món a sobre. No hi havia manera de consolar-lo i va marxar de Saint-Denis en llitera, amb un plor infinit i l'aplaudiment de tot l'estadi. Una commoció per a tot Portugal. Una desgràcia per al futbol.

Amb la baixa de CR, Fernando Santos va recórrer al veterà Quaresma, Renato es va desplaçar cap a l'eix amb Adrien Silva i William Carvalho, i l'equip es va perfilar d'una altra manera, amb un 4-3-3. Gairebé no va trobar sortida, més aplicada a controlar el joc sense pilota. França, més obligada per la seva condició de local i la rebaixa del seu rival sense CR, es va limitar a alguna espurna de Griezmann i Payet, i l'exuberància física de Sissoko, que quan posa el turbo no és un futbolista, sinó una tuneladora. No sempre en treu profit a causa del seu motor imponent, però es va apropar al gol després d'una bona intervenció que va desviar Rui Patricio.

A Portugal li quedava confiar en el seu porter, i llançar-se als braços de gent com Pepe o aprofitar al màxim la intendència de William Carvalho. És a dir, aferrar-se a la seva estructura defensiva. I no només per la mala sort de la seva gran estrella i capità. És una selecció predisposada a tallar el joc i a la trinxera, amb Cristiano com a punt final. A Saint-Denis no va tenir un punt seguit. Nani, que semblava exiliat del futbol de primer nivell, ha fet un campionat increïble, però no és el mateix.

Va sorprendre que Deschamps retirés aviat Payet, que ha estat un dels jugadors que li ha donat més solidesa durant el torneig i qui millor interpreta el joc francès juntament amb Griezmann, autor, ja a la segona part, d'un altre gran cop de cap interferit per Rui Patricio, a París, el millor sentinella portuguès. Amb Payet i sense, França seguia intermitent. De fet, ho necessita executar tot al màxim volum, juga a esclats, té més cames que peus. Sissoko, com a exponent. En una altra acceleració supersònica gairebé bat el meta portuguès.

Complaguda amb el seu paper de resistent, Portugal era feliç si el temps corria. No li disgustava gens ni mica l'horitzó d'una pròrroga i, arribat el cas, uns quants penals. Gignac gairebé ho va evitar quan, després de fer caure Pepe a terra amb un regateig, va disparar al pal dret de Rui Patricio. Era el temps afegit abans d'allargar la trama mitja hora més. En les pròrrogues el pànic es multiplica, una ensopegada acostuma a ser terminal. Ho haurien pogut ser un cop de cap de Pepe, en fora de joc, i un altre d'Eder, ben avortats per Lloris. I Guerreiro, amb una falta, mal assenyalada per l'àrbitre, que va picar el travesser. Amb la pilota aturada no cal que hi hagi joc per ser una amenaça. Però el futbol és tan intrigant que la bomba salta quan menys se l'espera. Un jugador teloner, Eder, reserva, militant del Swansea cedit al Lilla i que només havia fet tres gols en 28 partits internacionals, va caçar un xut ras i llunyà al qual no va arribar Lloris. Charisteas, el grec que va derrotar Portugal el 2004, vestit de portuguès. Tot un consol per a Cristiano en un dia en què va plorar tant de ràbia com de felicitat. El futbol treu i dóna en una mateixa nit. Al final, el desconsol va ser francès.