Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

De nou, govern en funcions

El conflicte institucional plantejat per la negativa de Rajoy a sotmetre’s al control del Parlament pot repetir-se. Però, encara que estigui en funcions, ha de retre comptes atès que la divisió de poders no queda hibernada

Si calgués donar credibilitat als singulars líders polítics que han protagonitzat la recent convocatòria electoral, hi hauria raons per afirmar que la investidura d’un president del Govern no serà fàcil. Mentrestant, d’acord amb l’article 101.2 de la Constitució, “el Govern cessant continuarà en funcions fins a la presa de possessió del nou Govern”. Després dels excessos comesos després de les eleccions del 20-D pel Govern en la seva autoritària concepció de la divisió de poders i del control per les Corts Generals sobre la seva actuació, el tema ara podria tornar a plantejar-se de nou. La reflexió sobre quina ha de ser la relació entre el Parlament i el Govern en funcions segueix sent pertinent i gens gratuïta.

És una qüestió d’indubtable rellevància constitucional, que prové de la singularitat institucional creada quan el Govern en funcions va manifestar la seva oposició a ser objecte de cap tipus de control per part de les Corts en aquest període d’interinitat. La seva argumentació es va basar en la impossibilitat de fer-ho, atès que la seva legitimitat democràtica era tributària d’una majoria parlamentària diferent de la sorgida en les eleccions del 20-D. Així mateix, el Govern invocava l’article 21 de la Llei 50/1997, del Govern, sobre les seves atribucions quan està en funcions, que es redueixen en l’essencial al despatx ordinari dels assumptes; afegint que les decisions que pogués prendre en casos d’urgència o raons d’interès general, en tractar-se d’un control de legalitat, la seva acreditació només podia ser valorada pels tribunals.

Aquesta posició governamental va donar lloc, per primera vegada primera al plantejament d’un conflicte d’atribucions per part del Congrés dels Diputats que en el seu moment —quan?— haurà de ser resolt pel Tribunal Constitucional. Doncs bé, existeixen poderoses raons per discrepar del criteri del Govern, que per allò de prendre’s de debò la qualitat democràtica de les institucions no hauria de tornar a practicar. I així s’evitarien abusos com el protagonitzat pel Ministeri d’Agricultura, que en període d’interinitat va atorgar fa uns mesos a una empresa gallega d’energia i cel·lulosa un extens termini de pròrroga per operar a Pontevedra, de manera que va condicionar la posició de governs futurs.

En una situació de Govern en funcions la divisió de poders no queda hibernada. D’acord amb això, la segona qüestió es redueix a donar resposta al següent interrogant: les decisions d’un govern en funcions, que ha d’afrontar la gestió ordinària dels assumptes i assegurar la transició al nou govern sorgit de les eleccions, l’eximeix durant aquest lapse de temps de tot tipus de control parlamentari? És evident que no, ja que el Govern en funcions no pot viure extramurs de la funció de control que correspon a tot Parlament i del control jurisdiccional posterior dels seus actes. Però aquest control en cap cas pot suplir el control parlamentari.

Cal diferenciar entre control polític i control parlamentari. El primer és el que s’expressa a través de la qüestió de confiança i la moció de censura, que poden suposar el cessament del Govern; és evident que es tracta d’un supòsit que no procedeix en un Govern en funcions, la legitimitat política del qual va concloure amb la celebració de les eleccions. Però el segon no pot desaparèixer; la qüestió estreba a determinar el seu abast i límits.

El sentit de la interinitat d’un govern en funcions és evitar la desaparició de l’òrgan constitucional i evitar el desgovern. Però el Govern no va poder actuar com ho podia fer abans de la celebració de les eleccions. Les seves funcions són reduïdes. El Tribunal Suprem ha interpretat la gestió limitada al despatx ordinari dels assumptes públics que pot definir-se com “aquells la resolució dels quals no impliqui l’establiment de noves orientacions polítiques ni signifiqui condicionament, compromís o impediment per les quals hagi de fixar el nou Govern” (sentència de 2 de desembre del 2005).

En aquestes circumstàncies, el control parlamentari s’ha de traduir sobretot en l’exigència d’informació sobre l’actuació ordinària del Govern. Per exemple, sobre la posició defensada en el Consell Europeu arran del referèndum del Brexit, ja que les institucions de la UE no s’aturen per les eleccions nacionals; o sobre les declaracions dels ministres o les inconcebibles converses del Ministre de l’Interior divulgades recentment. El control parlamentari de la interinitat hauria d’actuar com a antídot que pal·liï la cada vegada més la precària salut democràtica d’aquest país.