Selecciona Edició
Connecta’t

Quan el castellà és llengua de merda i en català no em parlis

Cada cop que hi ha un cas de glotofòbia som una mica menys civilitzats

Un bus de Londres.
Un bus de Londres.

La notícia lingüística de la setmana no ha estat, com aparentment semblava, en un ferri dels mars baleàrics, sinó en un autobús londinenc. Segons ha explicat ella mateixa, una noia, Cristina, va ser durament increpada pel conductor de l’autobús en què viatjava senzillament perquè parlava per telèfon amb la seva mare en espanyol, segons l’home una “llengua de merda”. Es tracta, pel que sembla, de pràctiques no tan estranyes arran del Brexit, amb alguns energúmens que culpen la immigració comunitària de la situació econòmica i social del país.

N’hi ha que se sorprenen, ara, que la llengua que hom parla sigui un element d’escarni, burla, menyspreu. D’altres llengües i cultures hi estan avesades, gairebé ja t’hi has fet. Però així com la civilització ha avançat en el reconeixement de la diversitat com una riquesa o, com a mínim, com un no-argument de discriminació, ha avançat també en la consolidació de la llengua de l’altre com una nosa, una molèstia, una cosa indigna d’haver de sentir. Molts que es mossegarien la llengua abans d’escarnir algú pel color de pell o l’opció sexual acaben tenint carta blanca per insultar o enriure’s del que parles.

Malauradament, sembla que l’alterofòbia ha trobat en la llengua un vast terreny per córrer, perquè sempre hi haurà qui rebutgi el que no coneix i la llengua és una excel·lent targeta de presentació, o una llufa delatora. L’obertura de fronteres i el mestissatge han fet que el fenotip hagi deixat de ser una evidència de pertinença o no a una societat, i sovint la constatació que algú altre no és d’aquí ens entra més per l’oïda que no pas per la vista. Podem passar inadvertits fins que obrim la boca. La llengua que parlem es transforma així en la credencial del prejudici, l’element suficient que justifica que siguin mal educats amb nosaltres o senzillament que ens increpin.

La llengua ha estat sempre la gran oblidada de la lluita per la dignitat de l’individu, tal vegada perquè grans civilitzacions que són considerades fundadores de la democràcia moderna i dels drets del ciutadà han estat també grans persecutores de la diversitat lingüística, tot associant, precisament, civilització i progrés amb llengües importants i endarreriment i ruralia amb llengües petites. Allò de ser aldeano. La gràcia, en tot cas, és constatar com algunes llengües que treuen pit en unes contrades poden veure’s com llengües vils en d’altres, en un sorprenent gir dels esdeveniments. La notícia, aquí, és que sigui l’espanyol el perseguit.

És obligat que el respecte per la persona sigui integral, i ha d’abastar tota la seva condició, sense importar color de pell, orientació sexual o llengua que parli. No cal ni tan sols que una cosa tan simple consti amb lletres d’or en declaracions institucionals, ni menys encara en constitucions. És una qüestió d’educació, de decència, de reconèixer-se igual tot i parlar diferent. Ningú ha de tenir dret d’increpar-te per parlar amb la teva mare en la llengua que vulguis, com ningú t’ha de respondre amb un improperi si demanes alguna cosa en català en un territori o servei on el català és una llengua habitual. Per exemple en un ferri entre dues illes balears.

I el debat no és si és legítim o no que l’afectat comparteixi amb les xarxes socials la imatge de l’increpador (segur que molts haurien aplaudit la foto del conductor de l’autobús londinenc), ni tampoc si un determinat treballador en té prou amb unes llengües i no en necessita d’altres per molt que en aquell territori aquestes últimes siguin normals. El debat és si estem disposats a permetre que la llengua de cadascú sigui la coartada del menyspreu i la barbàrie; si, un cop assolits evidents avenços en el reconeixement de la diversitat racial, sexual o religiosa, permetrem que sigui una opinió primària sobre les llengües el que ens resti humanitat.