Selecciona Edició
Connecta’t

El pop nacional treu cap al Cruïlla

La música en castellà, Damien Rice i Crystal Fighters van ser els vèrtexs d'una pletòrica nit del festival

Vetusta Morla en acció la primera nit.
Vetusta Morla en acció la primera nit.

Nit d'èxit al Cruïlla, el festival dels comuns, el dels que no tenen un altre festival. Allà, davant d'ells, milers de persones que, mancant dades oficials i per mera estimació visual, van signar la nit numèricament més nodrida en la història del festival, el pop nacional va aixecar la veu i va imposar la seva existència mitjançant les actuacions de Bunbury, Chambao i Vetusta Morla, reis de la nit amb permís dels folgosos Crystal Fighters, una banda l'èxit de la qual és indissociable del concepte de diversió a dojo. En una nit llarga i divertida en la qual propostes anònimes com la de Speed també van trobar refugi i seguiment, fins i tot els valencians Zoo van omplir el seu escenari amb el seu hip-hop en català, en una prova que al Cruïlla tot té encaix i sap posicionar grups locals encara petits a la rampa d'enlairament. En aquella enorme amanida d'estils només hi va faltar la quota indie defensada per Damien Rice davant d'una multitud. I sí, és veritat, al Cruïlla funciona tot, tot té el seu públic en aquest petit miracle que a poc a poc va aconseguint el seu espai sota el sol. I el futur, sembla clar, és falaguer.

En l'àmbit del pop nacional l'indiscutible triomfador va ser Bunbury, un artista que és com l'all: o irresistible o insuportable. S'opti pel que s'opti no se li pot negar que té una banda de nassos, que sona sòlid i convincent, que té un carisma animal i que la seva barreja entre rock i romanticisme llatí funciona i resulta personal. Per contra, Vetusta Morla, la veu del ferit, l'artista que s'ho pren tot a la valenta, l'emoció constantment a flor de pell, com els barbs, van sonar molt menys convincents, menys sòlids, més com una banda aspirant que com una banda triomfal. I no és una qüestió d'estil, sinó de so, de resultar convincents més enllà de les cançons. Pot ser que fos simplement un mal concert, però la comparació amb Bunbury els va perjudicar. I el de Crystal Fighters ja és motiu d'estudi, perquè sonen pitjor que ningú, com una xaranga d'hippies a Ketama. Prenen una idea, en aquest cas una línia de ritme, i la repeteixen insistentment, amb una tossuderia infantil. Això sí, són la banda genuïnament sanferminera. Tot i ser anglos, representen millor que ningú el so “txosna”. Misteris de la globalització.

La resta de la jornada també va elevar Damien Rice, un cantautor indie de tall clàssic que pegava... com peguen les coses al Cruïlla, perquè sí, perquè tots som del nostre pare i de la nostra mare. Va fer un concert sòlid, traient tot el partit possible a la seva capacitat per generar loops de guitarra i veu, i amb un repertori molt equilibrat obert amb The Professor & La Fille Danse es va imposar davant una massa xerraire que aconsellava allunyar-se de l'escenari per escoltar-lo per sobre de les interessantíssimes converses. Cal dir que aquestes converses eren o en castellà o en català, hi era molt poc representat l'anglès, cosa poc menys que insòlita a Barcelona, ciutat de festivals que no solen reservar una hora noble a propostes modestes com la de Zoo, concert en el qual,  l'escenari, només se sentia parlar en català, tal com després el castellà amb accent colombià o llatinoamericà en general es va imposar a l'escenari de Bomba Stereo, els qui van cantar la cançó que pot ser l'himne oficiós del festival, un Soy Yo que reivindica l'orgull per la pròpia identitat…"no te preocupes si no te aprueban/cuando te critiquen tú sólo di/soy yo”.

MÉS INFORMACIÓ