Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Guerra i frivolitat

Llegint les conclusions de l’informe Chilcot el que estremeix és l’enorme lleugeresa amb què es prenen decisions que poden tenir conseqüències tan brutals

El despit anglès (ha estat l’Anglaterra profunda, més que Gran Bretanya, la que ha trencat amb Europa) ha provocat reaccions de decepció, i fins i tot de ràbia, tant a les illes com al continent. En la indignació s’ha arribat a posar en dubte el mateix sistema democràtic, seguint la perillosa deriva que pretén desplaçar l’eix del poder de la ciutadania als experts. I, una vegada més, s’ha qüestionat el recurs sempre polèmic al referèndum que, sens dubte, quan se sotmet a vot un canvi que pugui afectar decisivament el futur de les noves generacions, mereixeria algunes cauteles: per exemple, majories qualificades; per exemple, que els més grans de 65 anys no tinguéssim dret a votar en aquests casos. El futur és de qui el viurà. El vot de la gent gran, tradicionalment conservador, acostuma a ser l’última trinxera dels poders establerts, però aquí ha passat el contrari: la gent d’edat va votar contra la City i contra les institucions europees.

L’emprenyament pel Brexit no impedeix l’admiració per la qualitat democràtica d’un país capaç de generar un informe sobre la participació del Regne Unit en la guerra de l’Iraq com el que John Chilcot va lliurar al primer ministre Cameron per ser debatut al Parlament britànic. Un informe independent que deixa en evidència l’ex-primer ministre Tony Blair, que va decidir acompanyar els Estats Units en la guerra de l’Iraq, sense una certesa justificada sobre les armes de destrucció massiva, sense esgotar les opcions pacífiques, i sense que l’acció militar fos l’últim recurs. A més de compartir amb Aznar (l’acòlit que es va posar talons de guerra per guanyar altura en l’escena internacional) una teatralització destinada a legitimar la decisió ja presa pels americans.

Han passat tretze anys d’aquell final truculent de la tercera via de Blair, un neothatcherisme que va perdre allà la seva aparença de rostre humà, i pot semblar que l’informe arriba massa tard. Però un país que vol saber la veritat del que va passar i acaba sabent-la, que vol conèixer els enganys dels seus dirigents com un acte de normalitat democràtica i no com una provocació antipatriòtica, mereix respecte i consideració. Comparin, si tenen algun dubte, amb la vergonyosa comissió de l’11-M que vivim aquí.

Llegint les conclusions de l’informe Chilcot el que estremeix és l’enorme lleugeresa amb què es prenen decisions que poden tenir conseqüències tan brutals. D’aquesta frivolitat en dóna testimoni el mateix Blair quan intenta justificar-se dient que va obrar de bona fe i que no en va preveure les conseqüències. Fa basarda pensar que el menyspreu per la informació disponible, convertint en veritats purs indicis, que l’ofuscació sobre el propi poder, que el desig d’afirmació del propi lideratge, que la construcció de l’enemic per excitar les baixes passions de la ciutadania i promoure la por o, en el cas de Blair i d’Aznar, la submissió als interessos del gran poder americà, entesa com un deure per sobre de la posició dels ciutadans dels seus països, puguin ser determinants a l’hora d’emprendre un despropòsit tan gran.

La frivolitat crida la frivolitat. Si absurda va ser la intervenció, més irresponsable va ser encara la gestió de l’endemà d’arrogància i de preparació nul·la que esglaia, per allò que indica sobre la fragilitat de la gran potència i els seus acompanyants. Una malaptesa, que a més de convertir l’Iran en la primera potència de la zona, en detriment d’aliats americans com el mateix Israel, va produir la mà d’obra necessària —militars defenestrats— per a la creació de l’Estat Islàmic. Un desastre evitable, del qual els responsables han sortit airosos. La determinació de Bush, l’activisme de Blair i el seguidisme d’Aznar en l’explosió del volcà iraquià només els ha castigat en la seva reputació. Els polítics són humans i s’equivoquen com tots. Però quan els errors ocasionen centenars de milers de morts, milions de desplaçats i desestabilitzen els equilibris geopolítics, una societat democràtica no tindria dret a exigir responsabilitats? N’hi ha prou amb dir que van obrar de bona fe?