Selecciona Edició
Connecta’t
L'esport català mira a Rio 2016 | 1. Natació

“Quan nedo no em veig tan petita”

Jessica Vall, la bracista barcelonina de 27 anys, tenaç i perfeccionista, bronzeal Mundial, aspira a dues finals en els seus primers Jocs Olímpics

Jessica Vall, al CN Sant Andreu.
Jessica Vall, al CN Sant Andreu.

Jessica Vall es va entossudir a arribar a ser olímpica a Rio. No va parar fins a fer-ho realitat. Braçada a braçada, amb tenacitat i sense complexos, la barcelonina s'ha guanyat el dret a somiar a aconseguir alguna cosa important als Jocs Olímpics, malgrat la seva explosió tardana en l'elit mundial.

Als 27 anys, propulsada definitivament per l'estímul que va suposar per a ella el Mundial de Barcelona el 2013, somia a classificar-se per a les finals dels 100 i els 200 metres braça a Rio. “Ho veig difícil, però és la meva il·lusió. Espero gaudir, com a Kazan i a Berlín”. A Barcelona es va acostar a l'elit, als Europeus celebrats a la ciutat alemanya va pujar al tercer esglaó del podi en els 200 braça, i a la ciutat tàrtara, al Mundial del 2015, va repetir el bronze, després d'una remuntada supèrbia des de l'última posició a la final.

Una medalla molt especial

Jessica Vall, biòloga, està especialitzada en indústria farmacèutica i treballa com a tècnica de laboratori a l'IMIM (Institut Hospital del Mar de Barcelona d'Investigacions Mèdiques). “Ajudo altres investigadors a dur a terme els seus projectes, sobretot per detectar noves tècniques d'anàlisi de molècules”, diu.

La medalla de bronze al Mundial del 2015 l’hi va dedicar al seu marit, l'Alberto, que poc abans havia tingut una greu malaltia. “No sabíem què tenia. Vam patir molt. Ho vam passar malament. Vam haver d'adaptar els meus entrenaments a la situació, gràcies a l'ajuda i comprensió dels meus preparadors.” Va passar diverses nits a l'hospital al costat de l'Alberto, a qui va tractar el pare de l'estrella de la sincronitzada Ona Carbonell, especialista en l'aparell digestiu.

Practica la natació des que tenia sis anys. Però la seva carrera no es va disparar fins que va arribar al CN Sant Andreu i es va creuar amb Jordi Jou, un exnedador de distàncies llargues, ara entrenador. El punt d'inflexió el va fer a la seva manera. “Vaig estar molts anys al Catalunya, després, dos o tres a l'Hospitalet, però sempre vaig voler anar al Sant Andreu”, explica la Jessica. Al club del Fabra, el que va inaugurar la piscina el 1992 després de comprar al FC Barcelona els terrenys en què es van foguejar alguns dels seus futbolistes, va ser on va començar a destacar.

“Això no s'aconsegueix de la nit al dia”, prevé Jordi Jou. “Comencem el setembre del 2009. Jo llavors començava la carrera com a entrenador. Les hem passat de tots colors. Ara tenim un grup de 20 nedadors i intentem alegrar-nos-en i motivar-nos, tant si un aconsegueix una mínima per a un Campionat d'Espanya, com quan la Jessi o l'África (Zamorano) van assolir les mínimes per als Jocs.” La Jessica ha preferit continuar amb Jou, al Sant Andreu, sense desaprofitar alguns dies de treball amb la resta de components de l'equip espanyol al Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat o en concentracions en altres llocs.

L'ajuda de Melki

“Necessito treballar amb gent que s'hi deixi la pell com me l'hi estic deixant jo”

La Jessica recorda la importància en la seva eclosió de Melkiades Álvarez, al seu dia, un dels millors bracistes d'Europa. “Em va ajudar molt en l'entrenament. Em va inspirar”, agraeix. Melki, que ara exerceix com a entrenador a Màlaga, rememora: “Quan vaig sortir del CAR, vaig tornar al Sant Andreu. Em demanava consells i la vaig ajudar en algunes qüestions tècniques. Era molt treballadora. Es fixava en tot. Molts s'exigeixen molt des que són petits, més del compte. I això és el que ella ha sabut gestionar molt bé”.

La classificació de la Jessica per al Mundial de Barcelona va resultar extraordinàriament emotiva. Un any abans, el 2012, havia mort el seu avi, el mateix que sovint l'acompanyava a la piscina. Va ser també l'any en què es va llicenciar en Biomedicina. Això la va alliberar per aplicar-se en el seu objectiu. “Vaig acabar la prova i per megafonia no deien res. Era un sac de nervis. Quan em van confirmar que havia aconseguit la mínima, em vaig posar a plorar i no vaig parar durant hores. En el control antidopatge em van dir: ‘Però, nena, deixa de plorar que no pots ni fer el pipí!”.

“No tinc ídols, però Rafa Nadal m'inspira pels valors que transmet”

Jou considera decisiu un altre moment en la carrera de Vall: “Va canviar el xip en la primera concentració amb l'equip nacional. Sempre recordaré que, quan va tornar, em va dir: ‘Jou, hem d'entrenar molt més’”. “És veritat”, assenteix la Jessi, “fins aleshores em pensava que ens entrenàvem intensament, però després de treballar amb tot l'equip a Tenerife li vaig demanar més intensitat i duresa a Jou”. “Era tou”, ironitza l'entrenador. “Ara ja no li dic això, eh!”, riu ella.

La Jessica acumula unes 32 hores d'entrenament a la setmana, que reparteix en dues sessions diàries, combinant sessions a l'aigua i sessions de condicionament físic a fora. Neda entre 12 i 14 quilòmetres cada dia. “Més que gent de nivell, el que necessito és treballar al costat de gent que s'hi deixi la pell com me l'hi estic deixant jo”, demana la Jessica. “Melki, per la seva manera de ser, molt obert, em va inspirar i em va ajudar. Com a nedador no tinc cap ídol, però Rafa Nadal transmet uns valors, una manera de ser i d'afrontar les dificultats que ens inspira a tots”.

“És obstinada i el millor és la seva capacitat per aprendre”, diu Jordi Jou, el seu entrenador

Jou avalua la seva deixebla. “El millor que té és la percepció a l'aigua, la seva capacitat per aprendre qualsevol tipus de moviment nou. És capaç de nedar cada braçada d'una manera diferent. No hi ha gaire gent capaç de fer-ho. És una cosa innata, tot i que fa cinc anys que evoluciona i cada vegada té més la percepció del que fa bé i el que ha de millorar.” L'entrenador, mentre la Jessi es posa a riure un altre cop, afegeix: “És tossuda. Quan vol alguna cosa, t'agradi o no, ho vol i no hi ha res a fer”.

Aconseguir les mínimes per a Rio no va ser fàcil. “Quan ho vaig aconseguir, va ser com si m'hagués tret una motxilla de sobre perquè era un objectiu aconseguit. Però per sort, tinc més reptes i allò em va animar per continuar treballant”, confessa. Les seves principals rivals solen ser molt més altes. Ella mesura 1,64 metres. “Jo, quan surto a nedar, no em veig tan petita. Però després, quan veig les fotos del podi, em dic: Ui, doncs sí que sóc més petita!”. Intervé Jou: “La constitució més que l'altura té coses negatives i positives. Una noia més corpulenta no ha d'anar tant amb compte quan entra a l'aigua. Ella, com que pesa poc, no entra amb tanta velocitat. Qualsevol petita desalineació del cos o de les cames la frenen. Però sol arribar més fresca al final de les proves i té més flotabilitat, cosa que ajuda, i més en la braça”.

Entrenador de la PlayStation

La Jessi compara el seu entrenador amb un jugador de la PlayStation. “És com si tingués el comandament. Sap com he treballat. Llegeix la cursa com vol llegir-la aquell dia i em diu el que he de fer. Vaig totalment confiada, no em plantejo si podré aconseguir-ho o no, intento fer-li cas”. Tots dos es fixen en l'escola japonesa i, especialment en Kanako Watanabe. “Veig vídeos d'ella. Neda sempre amb el mateix estil i als últims metres s'hi esforça una mica més, però no es nota en l'estil”, explica la Jessi. “La manera de treballar dels japonesos impressiona. Els veus i alguns són petits i no són extremadament forts, però són els millors del món i la meva condició física s'assembla una mica a la d'ells”, rebla la Jessi.

MÉS INFORMACIÓ