Selecciona Edició
Connecta’t
LA CRÒNICA

Porno i vi blanc

"Des que conec la teva obra, el cinema per a adults el comparteixo en parella i abans el consumia sol”, exclama un fan de la directora Erika Lust a la Filmoteca

La directora Erika Lust, el 2008.
La directora Erika Lust, el 2008.

“És clar, cinema porno fet per una tia”, justifica com un lament al seu col·lega, tots dos allunyats de l’intel·lectual suposadament assidu. Sí, no queden entrades a la Filmoteca de Catalunya per a la inauguració del cicle sobre sexe i censura que s’obre amb nou curts d’Erika Lust, ariet del pornofeminisme, que ella mateixa presenta. “Per fi, gent jove i sang fresca a la Filmoteca”, comenta, aquest sí, un veterà prototip d’abonat, prejudici volent. Efectivament, el públic és heterogeni: parelles joves i cinquantines, algun intel·lectual seixantí de manual (llengües, barbes i cabellera, motxilla a punt i una mica mancat de dutxa ja en aquesta primera calor de juliol)... Però, sobretot, dones, de tota classe, edat i condició. Una bella rossa, enguixada, feia uns atlètics saltirons des de les seves crosses. “Potser és una gimnasta del porno que ha sofert un accident laboral”, murmurava un entès al seu company, broma que va derivar en discussió erudita sobre l’existència del subgènere del cinema porno amb amputats...

Què feia un servidor aquí té molt de misteri perquè mai m’ha mogut l’ambició de sexe. No cal recórrer a Freud: la culpa, de les monges teresianes, quan una, sense venir al cas de res, ens va deixar anar un dia a classe a la nostra tendra edat de set anys que si ens fèiem tocaments se’ns assecaria la medul·la espinal. Sí, un clàssic, això ho sé avui, però aquest inesborrable matí més d’un ignorava de què estava parlant. Santa innocència que va durar encara, per qui subscriu això, un temps prou prolongat... Després, ni una trista revista de les abundants en els quioscos dels setanta, ni després cap llibre de narrativa eròtica a les lleixes domèstiques... Influx inconscient d’un Index Prohibitorum Librorum teresià.

Abstret en aquests pensaments, van irrompre els curtmetratges nascuts de XConfessions, projecte iniciat a Internet per Lust el 2013, pou sense fons de guions de pel·lis porno en potència: la gent envia les seves fantasies i confessions sexuals de manera anònima i ella n’escull dues cada mes per convertir-les en curts. “És l’audiència la que em demana què vol veure”, admet. I és real com la vida mateixa. Ja saben: la veïna insaciable que amb els seus udols de plaer no deixa dormir; el cunyat que s’embolica amb la cunyada després de l’àpat familiar soporífer... Tot amb el seu attrezzo gimnàstic corresponent, si bé allunyat del que Lust anomena el “porno mainstream”; la seva, diu, és una oferta de “sexe divertit on l’home no apareix com enfadat castigant la dona en l’acte sexual i la dominació i la submissió estan desmitificats”.

Bé, la cosa anava bé sota aquestes premisses d’acord amb les cares dels espectadors, relaxats, sense necessitat de fer-se enrere a la butaca (“imatges de sexe massa continuat incomoda”, aclaria després la directora), quan cap a mitja projecció van aparèixer dos curts sobre BDSM (traducció: bondage i disciplina; dominació i submissió; sadisme i masoquisme; pel que sembla, sexe no convencional, vaja). De la meitat de la sala, a l’esquerra, amb el de la dominatrix una dona va desertar. Amb el de l’amo, en començar a treballar al seu consultori —la gent demanava hora, com si fos al metge: la protagonista (no és la veïna que gemegava uns films abans?) va aparèixer amb el seu cistell d’anar a comprar i la seva barra de pa— els abandonaments ja van ser quatre i alguns rostres impassibles fins llavors a la sala buscaven la mà, que fregava fronts i feia de visera davant tant mastegot, rodeta de punxes i anells als mugrons.

“T’exciten les teves pel·lícules?”, li va deixar anar un espectador en el torn obert de preguntes, les respostes de les quals es van acompanyar diverses vegades d’aplaudiments, com alguns curts. “La típica pregunta!”, va respondre la directora, que s’hi va sobreposar amb didactisme: “Excitar és només un dels objectius de les meves pel·lícules; també ajuden a trobar respostes i provar coses en les parelles...”. I aquí va exclamar un fan: “Des que conec la teva obra, el porno el comparteixo en parella i abans el consumia sol”. Més aplaudiments per a la confessió, com en una reunió d’un altre tipus d’addictes.

Excitar i compartir em van tornar a retrotreure. Aquesta vegada, uns vuit anys enrere. Sí, jo vaig menjar amb Erika Lust. Ostres i vi blanc en un restaurant suec, crec (el meu homenatge). El local ja no existeix, com el reportatge, congelada la seva publicació per aquesta incomoditat mal entesa de la progressia. Lust (m’hi vaig acostar, però no vaig arribar fins a la sueca nascuda a Estocolm el 1977 Erika Hallqvist) lluïa un abric vermell i em va explicar la seva filosofia —desenvolupada en el seu llibre Porno para mujeres—, amanida amb una infinitat d’anècdotes i casos que van provocar que cada dos minuts el cambrer s’obstinés a emplenar unes copes que desbordaven, que voletegés pertorbat per les taules adjacents o que, des d’una altra, un vestit comensal mutés en home girafa...

“Necessitem més visions noves i fresques; vinga, apuntin-s’hi”, animava la directora. Vaig rebuscar a la rebotiga eròtica mental i vaig recuperar un parell de fantasies que potser tindrien èxit... per a mongívols. Poc abans, van preguntar a Lust si saltaria al llargmetratge i qui ho va formular tenia una semblança sorprenent amb el cunyat porno del curt. A la sortida, era l’amo (no era també la víctima de l’insomni per la insaciable veïna viciosa?) el qui conversava amb dues belles damisel·les. Sens dubte: els homes de Lust. Dissimuladament, em vaig posar a la seva altura. En la distància curta de la vida real, vaig veure possibilitats i si no hagués estat perquè ja sabia què s’amagava sota els seus pantalons, per fi hauria abandonat el periodisme i provat fortuna per a la franja de pornomadurets versió Lust. La directora, sempre fugint de l’arquetip d’ejaculacions magmàtiques, músculs pertot i capacitats amatòries sens fi, va proclamar: “Cal buscar l’estil propi d’un mateix; en el fons, l’important és la personalitat, aquest atractiu que et fa únic”. Insistirem amb l’eròtica d’aquesta basa (quin remei).

MÉS INFORMACIÓ