Selecciona Edició
Connecta’t
CARTES DE MÉS A PROP

Allò que fas quan no fas res

Les vivències intenses són les imprevistes? La vida de veritat és la que ens succeeix, i no la que planifiquem o busquem?

Em passà a Moià, a Girona, a la Nucia, a l’Alguer, a Alacant, i potser m’ha passat sempre i, curt de vista, només ara, en la distància, me n’adone: hi vas perquè tens un compromís, perquè has de fer una xarrada que has preparat a consciència els dies previs. Participes en l’acte, tornes a casa, passen dies, setmanes, i, quan aquell viatge queda lluny, els records que perduren, els que s’han gravat als murs de la teua memòria, no són els de l’acte, sinó els de tot allò, aparentment insignificant, que envoltava l’acte, tot el que vas fer abans i després de l’acte, tot el que feies quan no feies res. El passeig sense rumb durant el matí lliure a l’Alguer, l’escorcoll d’una petita llibreria, el capuccinoen un bar buit... Per què no se me’n van, del cap? Què significa, això? Que les vivències intenses són les imprevistes? Que la vida de veritat és la que ens succeeix, i no la que planifiquem o busquem? Que la vida programada és vida en llauna? Per què, amb tanta música exquisida que tinc a casa, sempre busque primer, a la ràdio, què hi posen? Per què m’encanta anar a la llibreria sense saber què vull?

La rellevància de l’aparentment insignificant m’ha fet pensar en l’Albert Serra, en la Història de la meva mort, que he vist fa dies, i on fa una cosa que deu ser constant a la seua obra: filma, només, moments insignificants de la vida dels seus ínclits personatges. Just el contrari del biopic. Ni començament, ni nus, ni desenllaç. “Un tot és allò que té començament, mig i fi”, diu Aristòtil, i la norma s’ha seguit —amb variacions infinites— fins avui. Serra esquiva el “tot”, es recrea en el fragment marginal. A les antípodes del que diuen els manuals per a guionistes, en comptes d’eliminar la palla que resta nervi al relat, Serra se submergeix en la palla, no li interessa el nervi ni, tampoc, el relat. El resultat és inevitablement avorrit, feixuc de veure de principi a fi en una sala de projeccions. O així m’ho sembla, pobre de mi. Per què té èxit, en certs àmbits?, ens preguntem molts. Potser perquè aquests àmbits no depenen del públic sinó d’uns intermediaris. Perquè el seu èxit es produeix no a les sales de cinema —buides—, sinó al circuit de l’art contemporani —també buit—, on l’opinió del públic no compta. I potser és això, el que fa Serra: art contemporani, art conceptual on la idea, l’ocurrència, és el més —sovint l’únic— important. Tanmateix, les seues escenes on no es diu ni passa res important —és important veure, de principi a fi, sense el·lipsis, com caga Casanova?—, em fan pensar en aquelles vivències que esmentava i que, en passar el temps, perduren en la memòria. No serà, aquesta, una vida més autèntica, i l’altra, la planificada, una màscara, un simple aparador? Cal dir, tanmateix, que aquelles vivències marginals, aparentment insignificants, de què parle al principi de l’article, no ho foren gens, d’avorrides, sinó tot el contrari.