Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

L’efecte dissuasiu

Tot i el mantra que als joves no els preocupa la seva intimitat, tots els estudis demostren que són molt més conscients de la seva privadesa i la protegeixen molt més que els adults

Dedicar-se a treballar, com és el meu cas, en com la tecnologia i les dades ens canvien la vida és fascinant. Però de vegades posa els pèls de punta, i a mi me’ls posa cada vegada més quan veig quina vida els espera als joves d’avui en la societat que tot ho registra. Ens hem acostumat a sentir el mantra que com que els joves han naturalitzat la tecnologia, la seva privadesa els importa un rave. Que valoren altres beneficis com la immediatesa, la proximitat remota, l’intercanvi entre iguals o la comunicació low cost. I cada vegada que algú s’atreveix a advertir que els estem deixant un món en què costi de viure en termes de poder reinventar-se, fugir del seu passat, amagar-se o tenir intimitat, aquestes opinions es descarten perquè no provenen de nadius digitals. Sembla que som massa vells per tenir opinió. I com que ningú vol ser vell, les crítiques es van apagant.

És sorprenent que ens hagin arribat a convèncer que als adolescents no els importa la privadesa. La generació que somia de posar cadenats a les portes de la seva habitació, que no disposa de més intimitat que la que arrenca a cantonades i racons que no li pertanyen, la que no ha tingut ni veu ni vot en el disseny i implementació de les tecnologies que els envolten, de la videovigilància a les cookies, passant per les aplicacions d’aprenentatge, precisament aquesta generació és la que ens asseguren que viu amb tranquil·litat i alegria la dictadura de la transparència.

Potser un exercici d’empatia hi pot ajudar. Vostè s’imagina com afectaria la seva vida saber que possiblement tots els moments de la seva vida poden estar registrats? Ja sigui en fotografies o vídeos, en actualitzacions d’estat a les seves xarxes socials o en comentaris d’uns altres. Si cada vegada que s’enfrontés a una entrevista de feina, una cita, un control policial o un esdeveniment hagués de repassar tots els moments o opinions que, si estiguessin a la disposició del seu interlocutor, li arruïnarien la vida, com se sentiria?

Les persones joves ja pateixen de forma desproporcionada els efectes del bullying, que precisament gràcies a les noves tecnologies adquireix una profunditat i transcendència que no tenien els insults que en la nostra època (afortunats!) s’enduia el vent. Els i les adolescents també són víctimes de la fascinació dels seus pares i mares amb cadascuna de les seves ganyotes, que aviat acaben a les xarxes socials, alimentant bases de dades que ja no pertanyen ni a la fotògrafa ni a la fotografiada. És difícil donar consentiment als 3 mesos. I és impossible retirar-lo més endavant, quan una ja no vol que aquesta foto a l’excusat, molt bufona en el seu moment, acabi fent tombs pel món el dia que, per exemple, reculli un Premi Nobel. Els menors d’edat s’enfronten també a la vulneració sistemàtica dels seus drets atès que com que les seves dades i intimitat estan especialment protegits sobre el paper, però sovint ningú sap com es tradueix això a la pràctica, la seva desprotecció al món real és encara més gran que la dels adults.

Però parlar de la societat de les dades no és només parlar de fotos i vídeos i xarxes socials. La nostra interacció amb la tecnologia capta també els nostres desitjos, opinions i opcions polítiques, i la nostra posició geogràfica. Des de què mengem fins a on vivim. A l’escola, cada vegada més, l’aprenentatge individual, les notes i els comentaris dels docents acaben en un registre digital. Com escaparan els alumnes d’avui de qui van ser o del que aquestes dades insinuen sobre ells?

Potser el més pertorbador és que no serà necessari que aquesta foto a l’excusat els arruïni un èxit professional o que el vídeo d’aquest Cap d’Any els allunyi de la feina a la qual aspiren. La possibilitat que això passi és suficient perquè s’ho pensin dues vegades abans de fer qualsevol cosa. Perquè tinguin por. Perquè s’autocensurin. Els experts parlen sovint del chilling effect, l’efecte intimidatori o dissuasiu que pot generar la consciència de ser vigilat sobre l’exercici de drets fonamentals com la llibertat d’expressió o manifestació, o sobre decisions aparentment banals de la vida quotidiana.

Potser per això, malgrat el mantra, tots els estudis demostren que els joves són molt més conscients de la seva privadesa i la protegeixen molt més, online i offline, que els adults. I potser va sent hora que captem el missatge i contribuïm, amb la seva ajuda, a construir tecnologies i polítiques tecnològiques que no els puguin arruïnar el futur.

Gemma Galdon és doctora en Polítiques Públiques.