Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Pensions

S’ha utilitzat una possible crisi de la Seguretat Social com a espantall contra el procés independentista, però qui ha buidat la ‘guardiola’ és Mariano Rajoy

És un dels assumptes recurrents en les campanyes electorals d’aquest país des de fa un quart de segle. Atès que la quasi universalització de l’Estat assistencial es va produir durant el llarg govern de Felipe González, moltes persones grans de bona fe van identificar la seva petita paga mensual amb la generositat del PSOE, i el Partit Popular va haver de posar-hi a fons, el 1993 i el 1996, per convèncer milions de jubilats que la seva pensió no era un present de Felipe, sinó un dret, i que la seguirien percebent encara que l’inquilí de la Moncloa fos José María Aznar. El boca-orella socialista, naturalment, insinuava el contrari.

Per descomptat, més tard el PP va fer el mateix, només que tal vegada d’una manera més descarada i emfàtica. Tots els pensionistes espanyols han rebut cartes successives dels ministres populars de Treball o Ocupació, des d’Eduardo Zaplana fins a Fátima Báñez, vantant-se de preservar i enfortir el sistema públic de pensions, i d’haver-ne augmentat la quantia.

El partit de Rajoy va afrontar les dues campanyes electorals de desembre i juny passats amb un programa que enarborava la “confiança plena en el futur de les nostres pensions”, de les quals es presentava com a garant. En la falca radiofònica gratuïta del PPC pel 26-J, una veu femenina que semblava la d’Andrea Levy afirmava que “només votant el PP augmentaran les pensions, ara i sempre”. S’oblidava de remarcar que, per a una pensió d’uns 400 euros, la revaloració mensual el 2015 va ser d’1,10 euros, i el 2016 d’un euro just...

Però el tema ha tingut també, aquests últims anys, un altre ús polític molt destacat: el d’espantall contra el procés independentista català. Per citar només dos exemples de l’àmbit de l’agitprop: a l’octubre del 2014, vigília del 9-N, el digital Crónica Global va publicar una edició especial en paper en la qual, amb el títol “La secessió, un mal negoci per a Catalunya”, s’afirmava entre altres coses que, “a causa de la caiguda de cotitzadors a la Seguretat Social, el sistema públic de pensions augmentaria el seu dèficit en 2.800 milions d’euros”, situant-se “al límit de la fallida”. L’abril del 2015, un encartament publicitari de Societat Civil Catalana sostenia que, en cas d’independència, “la Seguretat Social catalana hauria de reduir dràsticament les pensions per no fallir”.

Així estàvem, tant els pensionistes com els qui aspirem a ser-ho, escindits per l’ardu dilema entre abraçar l’estelada i tenir una vellesa sense massa penúries, quan dissabte passat EL PAÍS ens va colpejar amb un impactant titular a portada: “La ‘guardiola’ de les pensions només en té per a tres pagues”. La informació puntualitzava que, al llarg de l’últim quinquenni, l’Executiu de Mariano Rajoy ha retirat del Fons de Reserva de la Seguretat Social més de 54.000 milions d’euros, sobretot per fer front a les pagues extres d’estiu i Nadal. D’aquesta manera, només queden en el citat fons 25.176 milions; i, com que l’import de cada nòmina mensual del sistema de pensions ascendeix a uns 8.500 milions, no cal ser Pepe Borrell per veure que, després de satisfer l’extra de desembre del 2016 i les de juliol i desembre del 2017, a la guardiola només hi haurà teranyines.

Em faig càrrec que la notícia és recent, i digerir-la requereix una mica més de sis dies. Però, a la llum de les dades avançades per EL PAÍS, no haurien de modificar-se alguns discursos i alguns argumentaris? Les conviccions, els sentiments, les fílies i les fòbies no les modifica cap dada econòmica (acabem de comprovar-ho amb el referèndum del Brexit); però, després de tantes avaluacions sobre els costos ruïnosos de la independència, no caldria començar a calcular també l’onerosa factura de la dependència?

Ho diré amb altres paraules: en aquest moment, i demagògies al marge, què amenaça de manera més greu i versemblant tant els ingressos dels actuals pensionistes catalans com les perspectives d’aquells treballadors actius que ens anem acostant a la jubilació? Una hipotètica secessió, o el col·lapse de la tresoreria de la Seguretat Social espanyola? Què resulta més problemàtic: que un eventual Estat català sigui capaç de construir un sistema de pensions sanejat, o que els partits estatals puguin en un curs consensuar les grans reformes vitals que facin sostenible a tres anys vista el sistema espanyol?

Joan B. Culla i Clarà és historiador.