Patti Smith, una activista al jardí monàrquic

A la platea aplaudia des de la primera cançó una senyora que pel cap baix tenia els mateixos anys que ella. Anava guarnida amb una jaqueta de molts colors vagament psicodèlica, els cabells recollits informalment, ulleres de sol tot i que era de nit, i texans. Malgrat el seu aspecte aparentment descurat duia una fortuna al damunt només en roba. També corria per allà, en preceptiva samarreta, David Fernàndez, el polític anticapilatista enquadrat a les CUP. Tots dos davant d'un palau reial, a la zona més benestant de Barcelona, on ni es compten els diners que es tenen. Tots, fins a arribar a unes mil vuit-centes persones que no van omplir el recinte, reunits per veure-la a ella, la reina, com sempre amb una aparença semblant a la d'una bruixa urbana, tot cabellera canosa, americana negra, armilla, texans i botins de mitja canya. El festival Jardins de Pedralbes, el festival per als adinerats, baixava al carrer.

Realment era la primera visita de Patti a Barcelona en la qual semblava que jugués fora de casa, en uns jardins aristocràtics perfumats per alguna colònia cara sobreposant-se a l'olor de l'herba delicada i podada linealment. Però Patti és la mateixa a qualsevol lloc, i encara més a la seva edat, en què ja no ha de donar explicacions a ningú. Així que va sortir puntual a escena com si allò fos un bar qualsevol. Va llegir d'entrada un poema d'Allen Ginsberg com per mostrar d'on surt això seu, i quan els aplaudiments tot just s'havien apagat va començar amb Dancing barefoot, cantada ja com manen els seus cànons, avançant els braços i obrint les mans, llargues i ossudes, com celebrant cada interpretació com un regal afegit a les seves set dècades de música i vida. A la seva esquerra, encapçalant el quintet d'acompanyament, anomenat –vegeu l'homenatge de gènere– Her Band, Lenny Kaye, una altra cabellera armada amb cabells blancs, tan escanyolit darrere de la guitarra com als setanta. Ginsberg i Kaye, qüestió de fidelitats.

I seguint aquestes fidelitats, després de Frederick, Redondo beach i Free money, va arribar el seu record per a Gay Mercader, el primer promotor que la va portar a Espanya pels volts dels setanta i que ahir li va enviar un ram de flors a l'hotel. Un galant dels d'abans, a qui Patti va dedicar Grateful abans de retre homenatge a Prince, un altre galant, versionant When the doves cry. Després, sense ella en escena, homenatge a The Byrds amb Eight milers high, cantada per tres veus masculines de la banda encapçalades per la de Lenny. Després, amb Patti altre cop en escena, va sonar una versió de The last time de Stones, i encara que no van tocar My Generation, de The Who, va quedar clar que es tractava d'un concert generacional, el cant dels qui van ser joves quan el món encara es podia imaginar millor, temps en què els ideals no xocaven amb l'obstinació financera. Encara que van ser els joves els qui primer es van posar de peu i van ballar al costat de l'escenari, Patti ballava per als de la seva edat en escena.

I a partir d'aquí, gairebé ja una hora d'actuació, tot va anar creixent com la bola de neu que cau per la muntanya, com el foc que troba herba resseca per allà on passa: Summer cannibals, Beneath the Southern Cross, Pissing in a river, Because the night… en fi… tanta història que els fans li cridaven guapa! com si fos una diva pop amb cos de bisturí, dieta i bicicleta. Però ella, amable, va agrair les floretes i les va tornar amb una traca final de clàssics tancada amb People have the power. David Fernàndez i la senyora descuradament adinerada van dir que sí, que és així. I Patti, contenta, va acabar el recital segura de no haver perdut l'esperança que així sigui.