“Tenim una política cultural pendent de l’aparador”
"M'agrada que la CUP posi el dit a la llaga. És conseqüent. Una mica massa, de vegades"
El gener de 2014, Eugènia Broggi (Barcelona, 1974) va presentar els dos primers títols de la seva editorial, L’Altra. Ara ja n’ha publicat 23, i dos d’aquests títols han rebut enguany, merescudíssimament, el premi Llibreter (Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin, i Germà de gel, d’Alicia Kopf). Abans de començar l’entrevista li explico el cas de Tim Berners-Lee, l’inventor de la web, que per evitar la redundància periodística i perdre temps amb preguntes que ja li han fet mil vegades, les té publicades, amb les corresponents respostes, a la seva pàgina d’internet. Només cal copiar-les amb el seu permís. Broggi comenta que una de les explicacions que ha donat més repetidament és per què va abandonar un refugi tan segur com un gran grup editorial, el 62, i va encetar aquesta aventura. Estava cansada de les obligacions comercials i les inèrcies d’una gran màquina i va obrir el seu petit taller. “Amb els anys estic més agraïda al temps que hi vaig passar. Vaig aprendre el que sé, el que cal fer i el que no i m’ha obert moltes portes”. I una pregunta que detesta: què fa diferent una petita editorial d’una altra? “L’afany no és distingir-se, molts editors pensem igual, treballem de manera semblant”.
Pregunta. Sempre ha dit que va crear l’editorial per publicar els llibres que l’entusiasmen. Ha estat fidel a aquest principi?
Resposta. Per ara, sí. Hi haurà un moment que hauré de cedir una mica, ja sigui perquè trobi llibres que m’entusiasmin i no els pugui comprar, o perquè hauré de pensar una mica més en el lector, no solament en el que em ve de gust.
P. Quina mena de lector?
R. La veritat és que no es pot saber amb seguretat. Quan vaig fer el projecte editorial vaig anar a Barcelona Activa i van demanar-me que pensés en el client potencial. És impossible. Una mercadotècnia absurda. Quan vaig llegir Lucia Berlin i vaig decidir publicar-la no vaig rumiar si agradaria a algú. M’havia agradat tant a mi... I la sorpresa ha estat que ha agradat al meu marit, amb qui no coincidim massa en gustos literaris, a la meva cosina, a la meva mare... I a l’inrevés. Vaig llegir Instrumental, de James Rhodes, i em va semblar massa dur. I mira l’èxit que ha tingut. Després el vaig anar a veure al festival Primera Persona. Vaig entendre el meu error, que l’havia cagat. No es poden fer teories a priori.
P. Quina tirada fa d’un llibre?
R. D’entrada, uns 1.500. Ara és fàcil reeditar. Això, un controller et diria que és una mala pràctica perquè el cost unitari d’anar fent reedicions petites és més car. Però, per altra banda, si el distribuïdor i el llibreter veuen que imprimeixes més llibres dels que ets capaç de vendre, tindran una mala percepció del teu treball.
La crítica indulgent
Eugènia Broggi, com en d'altres coses que tenen relació amb el sector editorial, sembla tenir les idees clares sobre el paper que té a Catalunya avui un element cabdal com és la crítica literària. Hi ha bona crítica? "No massa. No és culpa dels crítics, és culpa dels diaris, de les seves amistats. Som un país massa petit. ¿Un diari es pot carregar la novel·la d'un columnista propi, per exemple?"
Però la crítica eternament indulgent no és fiable... "Aquest sí que és un problema del crític. Els crítics es troben amb els escriptors en taules rodones, tertúlies, i busquen la comoditat. A més, si volen ser escriptors hi pot haver la por d'enfadar les editorials. Abans de Sant Jordi hi va haver la polèmica a les xarxes entre la Marina Espasa i l'Empar Moliner sobre els escriptors que fan crítica. ¿És sospitosa la crítica d'un escriptor que té una obra al mercat sobre el treball d'un col·lega que també és al mateix mercat els mateixos dies? Crec que no. A Anglaterra o als Estats Units no seria un problema. Però aquí la crítica ha perdut una mica de credibilitat i la gent es malfia dels interessos dels crítics, dels diaris. Ser imparcial del tot és impossible, i el públic no se'n refia". I realment la crítica té impacte? "Sovint en té més una recomanació d'un llibreter que coneguis o d'un escriptor, que parlen sense necessitat de parlar i diuen sobre aquella obra el que els dóna la gana".
P. 25 llibres encara és un catàleg primet. ¿Pensa jugar amb el factor catàleg, posant autors joves o desconeguts al costat d’altres amb més nom, perquè aquests ajudin a legitimar l’interès pels primers?
R. I tant. Vaig publicar el noruec Karl Ove Knausgård tot i que era un possible suïcidi editorial. I m’he adonat que tant aquí com internacionalment la gent va pensar de mi que anava de debò. De cop em va col·locar, sense calcular-ho, estratègicament en una situació més visible. Els seus agents em fan l’onada, m’ofereixen tots els seus autors.
P. Amb Knausgård primer no volia publicar els dos primers llibres del sextet perquè ja havien sortit en castellà. Però s’ho va repensar perquè no era honest publicar parcialment un sextet. Que el llibre ja existeixi en castellà mata la carrera comercial de la versió catalana?
R. Si surten alhora, no. Sempre hi haurà lectors que no accedeixen mai al català i d’altres, al castellà. Si fa poc temps que ja ha sortit en castellà, molta premsa no et farà cas perquè no és una novetat, la notícia ja està cremada.
P. No publica e-books...
R. M’estressa fer-ho. Com a lectora, la meva sensació és que en la lectura digital pots distreure’t més, abandonar-la fàcilment, és menys sacrificada. Com a editora, no en faig no pas perquè tingui un ideari en contra. És per problemes logístics.
P. Va firmar un manifest donant suport a Antonio Baños. Què en pensa ara, de la CUP i de les bufetades que rep des de determinats sectors sobiranistes?
R. La CUP no ha enganyat mai a ningú. Les seves accions han estat conseqüents. Si durant la campanya diuen que no investiran Mas, no ho fan. Si pensen que els pressupostos són injustos per al gros de la societat catalana, no els aproven. També és veritat que crec que haurien de tenir una visió política més general, perquè si no aproves els pressupostos encalles la legislatura. Són molt conseqüents. De vegades, una mica massa. Però m’agrada que hi hagi gent que digui als polítics que són el que són. Que governin, potser no, però sí que posin el dit a la llaga.
P. L’esquerra sempre ha parlat de la cultura com un element transformador.
R. No m’agrada que la cultura a casa nostra estigui tan vinculada a la política. Tots els polítics, als que els toca i als que no, van a festes culturals, inauguracions, premis... I no és una barreja inofensiva.
P. Però si no hi anessin, diríem que ignoren la cultura.
R. És que la seva feina és fer política cultural. No multis o tanquis l’Heliogàbal, l’Horiginal. No posis obstacles. No cal anar a fer el parlament al premi Llibreter. Ho trobo antiquat. M’agradaria que hi hagués polítiques amb persones més invisibles però que fessin intervencions efectives. És una política cultural d’aparador, estan més pendents de ser vistos que de fer feina.
P. Kopf, que ja va guanyar el Documenta 2015, parla d’un sistema cultural domèstic sense suport institucional que s’aguanta per la paciència dels pares, de rendistes i perquè els artistes són pluriocupats a punt d’un atac de nervis. Estan igual els petits editors?
R. Aquí si tu, com a govern, vols que els teus escriptors escriguin, has de trobar maneres de finançar-los de debò. Els editors tenim un sistema pervers de subsistència. Quan tu publiques una obra, tu col·loques a les llibreries... posem que mil llibres. I els cobres. Quan arriba l’hora de la devolució, per evitar retornar pagaments, col·loques uns altres mil llibres d’una altra obra. Això fomenta boles editorials, la necessitat de publicar. La veritat és que els editors tenim més ajuts que els escriptors. Però com publicarem autors d’aquí si no hi ha qui pugui escriure? No tenen temps perquè s’han de buscar la vida: donar classes, escriure articles a tort i a dret.... No hi ha cap suport real i sostingut als escriptors perquè puguin escriure i crear sense patir... gaire.
