Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Cap a la nova metròpolis

La crisi econòmica i l’austeritat han propiciat noves exclusions socials i desigualtats urbanes

El 1987 la Corporació Metropolitana de Barcelona (CMB) va ser abolida a dret fil de les lleis de règim local, impulsades pel govern de CiU. En aquell temps, el conflicte es va relatar en termes de lluita de poder al territori, al servei d’un o un altre model de país (maragallista o pujolista). Més enllà de Barcelona, els municipis metropolitans sembla que es van veure poc reflectits en les claus de la disputa. Potser la desaparició de la CMB va truncar, alhora, dos processos en marxa: el de maduració d’un govern metropolità amb capacitat real de desenvolupament de polítiques; i el de plasmació d’un esquema territorial monocèntric, articulat per relacions de jerarquia espacial entre Barcelona i la resta de la metròpolis. Han passat molts anys, ha canviat gairebé tot. El 2010, el Parlament va restituir la dimensió institucional de l’Àrea Metropolitana. Però el debat sobre el model de governança i els equilibris socioterritorials segueix ben obert. Potser avui existeix una estructura d’oportunitats que permet plantejar-ho en condicions inèdites. I val la pena aprofitar-la per forjar un salt qualitatiu cap a una metròpolis més democràtica; i amb més justícia social, espacial i ambiental.

Durant les tres últimes dècades, el municipalisme democràtic ha estat un factor potent de transformació urbana. A l’àrea metropolitana, els municipis que van créixer des d’una lògica de perifèria han anat forjant els seus propis projectes de ciutat. I avui configuren una xarxa molt més sòlida d’identitats i de teixits socials; un entramat que dota la metròpolis d’un caràcter policèntric, que convoca a enfortir relacions horitzontals. La crisi i l’austeritat han deixat, en canvi, un rastre de noves exclusions socials i desigualtats urbanes. Les costures de la cohesió metropolitana es tensen pels seus barris més fràgils i els seus col·lectius més vulnerables. L’escala metropolitana reapareix amb força com a marc necessari de la redistribució; de reconstrucció de dignitats socials i urbanes. Avui afrontar aquest desafiament implica fer-ho des de lògiques d’innovació democràtica; i des d’una agenda diferent de polítiques públiques. Es tractaria de repensar la institucionalitat metropolitana: com a espai intermunicipal compartit, i amb més i millor vinculació ciutadana. Una perspectiva superadora de riscos centralistes i de velles dinàmiques tecnocràtiques. No és fàcil, però l’escenari de nou municipalisme i d’apoderament col·lectiu és possible.

Emergeixen reptes en dos plans. Per un costat el de la governança democràtica. És interessant afrontar la possible elecció directa d’un govern metropolità. Hi ha arguments en una o en altra direcció. L’entramat institucional es vertebra sobre l’elecció municipal directa i les subsegüents —sobre la base d’aquests resultats— la constitució de les esferes supramunicipals. És possible canviar aquesta lògica en l’àmbit metropolità? La qüestió requereix un debat inclusiu de totes les mirades, i especialment de les ciutats més fràgils. Hi ha un aspecte, no obstant això, que em sembla especialment rellevant. L’àrea metropolitana no és un mer àmbit de gestió, és un espai de naturalesa política. S’hi decideixen actuacions estratègiques (urbanisme, habitatge, mobilitat, cicle de l’aigua..) que expressen valors en conflicte, s’hi dirimeixen models alternatius i s’hi generen impactes directes sobre la vida quotidiana. Per tant, aquestes polítiques no s’haurien d’inscriure en marcs d’elecció directa, deliberació democràtica i control ciutadà? La població que teixeix cada dia la ciutat metropolitana, no hauria de constituir també el seu demos, el subjecte polític de la metròpolis? Una nova governança en tot cas com a oportunitat de canvi: d’articulació de xarxes municipals cooperatives, de connexió amb pràctiques socials, d’orientació comunitària.

La segona dimensió del repte és de caràcter substantiu: la metròpolis democràtica com a espai de construcció del bé comú. Des d’una agenda ambiental audaç, la nostra ciutat metropolitana podria emergir com a referent de transició ecològica, de protecció del clima i d’acció per un aire net (la mobilitat sostenible com a prioritat). Referent també d’avenç cap a la sobirania alimentària i energètica, cap a la gestió pública de l’aigua. El moment és dur. La crisi i l’austeritat ens han deixat una geografia inèdita de desigualtats socioresidencials; i sabem que els espais urbans més vulnerables creuen límits municipals (el Besòs com a exemple). Les polítiques d’àmbit metropolità, per tant, són necessàries per generar noves dinàmiques d’inclusió entre col·lectius i territoris. La metròpolis funciona a més com un espai econòmic integrat. I el repte de la cohesió també es juga aquí: en la necessitat de conjugar el suport al teixit productiu, amb l’aposta per l’economia social i solidària, i amb decisions a escala metropolitana sobre ocupació i salari digne. Un entramat socioeconòmic innovador connectat a la investigació a les seves quatre universitats públiques.

Es tracta, en definitiva, de no deixar escapar una nova finestra d’oportunitat; d’afrontar un repte col·lectiu en bona part encara pendent: construir una metròpolis més democràtica, com a espai polític on fer possible el dret a la ciutat.

Ricard Gomà és professor de ciència política a UAB-IERMB