Selecciona Edició
Connecta’t
Festival Grec

Quant estàs disposat a pagar pels teus desitjos i ambicions?

Sílvia Munt dirigeix ‘El preu’, d'Arthur Miller, al Teatre Goya, en el marc del festival Grec

Una escena de l'obra 'El preu', al Teatre Goya de Barcelona.
Una escena de l'obra 'El preu', al Teatre Goya de Barcelona.

Més Arthur Miller a Barcelona. Recent encara el Panorama des del pont protagonitzat per Eduard Fernández i d'ahir mateix Les bruixes de Salem d'Andrés Lima, que ha obert el Grec, arriba, en el marc d'aquest festival, una altra obra del dramaturg nord-americà nascut ara fa un segle, El preu. Es representa al Teatre Goya (fins al 7 d'agost), també en una producció de gran volada, amb Sílvia Munt com a directora, Ramon Madaula i Pere Arquillué com els dos germans que centren la història, i Lluís Marco i Rosa Renom arrodonint un gran repartiment.

El preu, recalca Munt, és un Miller tardà (del 1968), madur i carregat d'una profunda saviesa i humanitat. “Aquí està més concentrat a parlar de la naturalesa humana, de la llibertat individual, del preu que es paga per les ambicions i els desitjos personals que no pas de la buidor del somni americà, com a La mort d'un viatjant, o dels perills del maccarthisme, el tema de Les bruixes de Salem”, assenyala la directora.

A la peça –traduïda al català per Neus Bonilla i Carmen Camacho dos germans que no s'han vist en 16 anys es retroben al vell habitatge familiar, un àtic a Manhattan –en un edifici que s'ha d'enderrocar–, amb motiu de la venda del mobiliari, que és tot el que queda de la família i que acumula, com la pols, els fantasmes del passat. Victor Franz (Arquillué) és un sergent de policia frustrat i amargat, a punt de jubilar-se. El seu germà Walter, cirurgià, podria semblar un triomfador, però es troba en una situació semblant de qüestionament de la vida. Els dos tenen el seu propi record de les coses, els dos creuen que l'altre ha estat capaç de negociar millor les seves cartes, i que han pagat un preu més alt en la vida que no pas el germà. A molts els sonarà proper l'argument. La dona d'en Victor, l'Esther (Renom), per la qual el contingut del pis no és sinó una possibilitat d'obtenir uns diners extres, i el vell taxador jueu que apareix per donar un preu pel conjunt, Gregory Solomon (Marco), que hi posa algunes notes de comèdia, són el contrapunt al duel emocional entre els germans.

El preu del títol es refereix a la suma del taxador i a quant valen els objectes i els records que hi té associats cada germà, però també al preu del llegat del passat i a quant estem tots disposats a pagar pels nostres desitjos i ambicions en el curs de la nostra vida. “Sempre pagues factures”, subratlla Sílvia Munt. “Sigui quina sigui l'elecció que facis”.

“Vaig llegir l'obra fa dos anys, tornant de Formentera, en aquestes llargues hores mortes a les quals ens tenen acostumats les nostres meravelloses aerolínies, i me'n vaig enamorar”, diu Munt. “Mai s'havia fet en català, tot i que és una de les millors obres de Miller i la més madura, el seu últim èxit de públic i crítica”. Per la directora, El preu constitueix una magnífica radiografia humana, d'allò més íntim i essencial de l'ésser humà. “L'autor mostra el pes de les eleccions que fem, les conseqüències a llarg termini del que decidim”.

L'obra, ambientada després del crack del 1929, no necessita cap actualització, segons la directora. “La devastació d'una família per la crisi té una projecció directa en el nostre temps, sense que calgui forçar-ne una adaptació. És un text amb una vigència evident”. Munt assegura que espectadors que ja han vist l'obra li diuen que tenen els mateixos problemes de relació amb els seus germans.

L'espectacle, d'una hora i quaranta-cinc minuts, és molt sobri pel que fa a l'escenografia. Munt ha jugat amb les ombres que provoquen els mobles, “les ombres del passat”. La directora no ha tingut cap objecció a retallar parts del text per fer-lo més lleuger. “Avui no cal explicar tant les coses”.

Sílvia Munt torna a treballar amb el seu marit, Ramon Madaula, a qui ja va dirigir fa dos anys a El dubte, també en el marc del festival Grec. “Tornem a estar junts, i n'estic molt contenta, però és una cosa que s'ha de fer de tant en tant, t'has de donar aire, massa feina junts tampoc és bo per a la parella”. Com a El dubte, a El preu hi ha espai per al debat. “El teatre ha de plantejar preguntes, fer-te pensar, i sentir que algú t'entén, que no estàs sol en el que et qüestiones, que hi ha qui t'acompanya en les teves pors i esperances. Aquesta és la meva idea d'aquest ofici. Tant en el cinema com en el teatre faig les obres que em toquen, que em provoquen alguna cosa. Per això he fet la pel·lícula sobre els desnonaments. Sento l'obligació i el deure de parlar del que em pertorba”.