Selecciona Edició
Connecta’t

Peralada, 30 anys de culte als divos

Passeig per un festival que arrenca avui, marcat com sempre per una passió visceral per l’òpera

El muntatge de 'Carmen' que Calixto Bieito va fer a Peralada el 1999, un dels més carismàtics de tota la història del festival.
El muntatge de 'Carmen' que Calixto Bieito va fer a Peralada el 1999, un dels més carismàtics de tota la història del festival.

Tot va començar per pur atzar. Al castell de la vila de Peralada (Alt Empordà), a deu quilòmetres escassos de Figueres, les nits del seu famós casino transcorria al ritme marcat pels crupiers, entre ruletes, fitxes i copes. A fora, als jardins, per reforçar l’oferta d’oci i gastronomia, Casinos del Grup Peralada organitzava als anys vuitanta les gales de l’Estiu Musical, cites plenes de glamur amb figures com Liza Minnelli, Sammy Davis Jr., Paul Anka, Jerry Lewis o Rudolf Nureiev. Però una nit de l’estiu de 1986, gairebé per casualitat, el futur artístic de Peralada va canviar de rumb.

 “Després d’un recital d’Elena Obraztsova, en un sopar amb el seu agent artístic, Carlos Caballé, va sorgir una idea que semblava un somni: i si en lloc de les gales organitzem un festival consagrat a l’òpera?”. Així recorda Luis López de Lamadrid, primer director del Festival Castell de Peralada, el naixement d’una aventura que en la seva inauguració, el 18 juliol de 1987, va tenir com a padrina de luxe Montserrat Caballé. Amb més de 700.000 espectadors i més de 60 produccions operístiques en els seus trenta anys d’història, Peralada ha estat i és sobretot un festival de veus, amb l’òpera com a motor de la seva eclèctica oferta.

El carismàtic pianista xinès Lang Lang obre aquesta nit l’edició del 30è aniversari, i la seva elecció respon al gust pel glamur i la brillantor mediàtica d’un festival que, entre el públic, sol tenir coneguts rostres del món cultural, empresarial, polític i social. Però el senyal d’identitat que marca la diferència amb la resta de festivals de l’estiu musical català i espanyol és la passió visceral per l’òpera. I ho demostren amb una Gala Lírica (el proper dia 15) que celebra els seus 30 anys de vida i amb l’estrena d’una nova producció de Turandot, de Puccini (6 i 8 d’agost), amb direcció escènica de Mario Gas i la gran soprano Irene Theorin en el paper titular.

El castell de Peralada. ampliar foto
El castell de Peralada.

La passió per les veus està en l’ADN de Peralada. Montserrat Caballé i el seu germà Carlos, llavors l’agent més influent, de seguida van donar prestigi a l’aventura començada pel matrimoni format per Carmen Mateu i Artur Suqué, propietaris del castell, promotors i mecenes d’un festival líric insòlit, per la seva gestió i finançament privat, en el mapa de festivals europeus.

“Vam crear el festival amb il·lusió i passió per l’òpera, però no vam pensar mai que arribaria a ser el que és ara. Ha estat una tasca pacient, la suma del treball de moltes persones que han sabut aprendre dels èxits i fins i tot dels propis errors”, recorda Carmen Mateu de Suqué, presidenta de l’Associació Cultural Castell de Peralada.

Van aixecar el teló amb Luis López de Lamadrid com a director del festival i Caballé com a director artístic, que va optar per una fórmula inusual, amb edicions monogràfiques plenes de sorpreses; en la primera edició, que explorava la relació entre Mozart i Salieri, es va estrenar a Espanya el Falstaff d’Antonio Salieri, en un escenari situat al costat de les muralles del castell, molt utilitzat fins a principi dels noranta.

Montserrat Caballé amb 'Mamma mia' el 1990. ampliar foto
Montserrat Caballé amb 'Mamma mia' el 1990.

La reina de les primeres edicions va ser la mateixa Montserrat Caballé, protagonista de la doble sessió inaugural de 1987; a la tarda, recital benèfic a l’església del Carme, i a la nit, amb assistència de la reina Sofia, solista del Rèquiem de Mozart.

Lady Di a la llotja

Va ser un començament prometedor, però el detonant mediàtic que els va donar fama internacional va tenir lloc el 13 d’agost de 1988, amb la tornada als escenaris de Josep Carreras: 40 cadenes de televisió van oferir al món la imatge de l’històric esdeveniment, amb la reina Sofia, Anna Maria i Irene de Grècia i Diana de Gal·les, Lady Di, a la llotja central. “Va ser un moment únic en la història del festival”, recorda Carmen Mateu.

Lady Di amb la Reina Sofia i Joan Carreras a Peralada. ampliar foto
Lady Di amb la Reina Sofia i Joan Carreras a Peralada.

En l’últim any de Caballé al timó artístic, es va estrenar un muntatge de Le villi, de Puccini, amb Joan Pons, Isabel Rey, Maya Plitsetskaia i Giuseppe di Stefano com a narrador; a partir de 1990, López de Lamadrid va agafar les regnes en solitari, amb l’estret suport de Luis Polanco, assessor artístic fins a la seva sobtada mort el 2006. “La sortida de Caballé va ser amistosa; portava la carrera dels millors cantants del món i no podia dedicar al festival el temps que necessitava”, conclou avui López de Lamadrid.

La programació va abastar altres gèneres a la recerca del gran públic, incorporant l’esperit d’aquelles gales primigènies, amb figures del jazz al pop, del flamenc a la salsa i la cançó melòdica. La llista és impressionant: des de Keith Jarrett i Tete Montoliu a Bebo i Chucho Valdés; de Dionne Warwick, Omara Portuondo, Norah Jones i Woody Allen, al duende de Paco de Lucía, Enrique i Estrella Morente o Miguel Poveda; d’Albano i Rosario a Ana Belén, Víctor Manuel, Joan Manuel Serrat i Miguel Ríos, que ara tornen per celebrar els 20 anys de la gira El gusto es nuestro.

L’eclecticisme defineix una oferta de vegades coincident amb els cartells d’altres festivals generalistes veïns, però amb més efervescència creativa. “Sense deixar de contractar grans figures, prioritzem les produccions pròpies, les estrenes i el suport als nous valors. I obrim nous camins per convidar —una cosa insòlita en aquells anys— creadors d’altres disciplines a incorporar-se al món de l’òpera”, diu López de Lamadrid, que cita com a exemples Mario Gas, Carles Santos, Calixto Bieito, Àlex Rigola, Xavier Albertí, Comediants i La Fura dels Baus.

Més enllà dels divos —van desfilar els més famosos, llevat de Luciano Pavarotti, al qual van perseguir, sense èxit—, Peralada va començar a cridar l’atenció per les seves apostes més innovadores. La primera fita va ser una sorprenent producció de Viva la Mamma! (1990), divertida versió de l’òpera de Donizetti Le convenienze ed inconvenienze teatrali, en què Emilio Sagi va explotar la vena còmica i teatral de Caballé, Joan Pons, Isabel Rey i Carlos Chausson: va ser un gran salt a la recerca d’una identitat pròpia en la creació de muntatges lírics.

La Carmen de Bieito

La bona ratxa va seguir amb el muntatge de Carles Santos El barbero de Sevilla (2000), però si cal escollir una producció pròpia que ha fet història, aquesta és, sens dubte, el muntatge original de Calixto Bieito de Carmen, de Bizet, estrenat el 1999 amb les veus de Roberto Alagna, Angela Gheorghiu i Annie Vavrille i la vibrant direcció musical de Gianandrea Noseda al capdavant de l’orquestra de Cadaqués, durant anys referent de qualitat al fossat de Peralada.

“És la producció espanyola més contractada al món. Fa un mes s’ha presentat a San Francisco i la temporada que ve ho farà a l’Òpera de París; va ser una aposta de risc i va aixecar polseguera, però avui és un clàssic”, assenyala López de Lamadrid.

El 1992 van entrar en l’Associació Europea de Festivals i van fer un pas de gegant en la modernització del seu equipament escènic, amb la construcció, sota la direcció de Francesc Fontanals, d’una impressionant caixa escènica que permet —cosa poc usual en un festival a l’aire lliure— acollir muntatges de gran envergadura i complexitat tècnica.

El monumental escenari va abandonar el 2010 el seu històric emplaçament al costat del castell per assentar-se en una nova zona dels jardins, on roman tot l’any: a l’inici de l’estiu, una brigada d’operaris munten les graderies de l’auditori, amb capacitat per a 1.800 espectadors.

Emocions en dansa

Les grans companyies de dansa d’arreu del món, un altre eix de la programació de Peralada, sempre han elogiat la qualitat de l’escenari; Antonio Gades i Roland Petit somiaven construir una caixa escènica similar per als seus espectacles en gira. Sense aquesta infraestructura, no haurien pogut oferir els grans muntatges de Maurice Béjart, Alicia Alonso, Julio Bocca, Víctor Ullate, Nacho Duato, Ángel Corella, Sara Baras o Ramon Oller, que va estrenar en aquest escenari la seva sensacional Carmen (2003).

Però les possibilitats tècniques i els alts pressupostos no garanteixen la qualitat d’un muntatge. Va decebre, en aquest sentit, el costós espectacle Cròniques, creat per Jordi Savall i Joan Ollé, inspirat en les cròniques de Ramon Muntaner, fill de Peralada. I entre els rotunds fracassos, s’endú la palma una infumable versió francesa de La flauta màgica de Mozart: “Va ser l’única vegada que vam contractar un espectacle sense haver-lo vist abans, i encara avui me’n penedeixo”, assegura López de Lamadrid.

Davant els costos desorbitats de l’òpera, es va imposar la política de coproduccions amb altres festivals, amb Granada, Santander i Sant Sebastià al capdavant; tot va anar més o menys bé fins que la crisi econòmica els va deixar sense pressupost per seguir coproduint muntatges lírics i Peralada va haver d’assumir-ho en solitari. I el llistó de qualitat al fossat i a l’escena ja no va ser el mateix.

Un muntatge del Béjart Ballet Lausanne. ampliar foto
Un muntatge del Béjart Ballet Lausanne.

A l’altre costat de la balança, es van potenciar propostes de petit format en espais singulars, com ara el claustre del Carme —feu de recitals— o la biblioteca del castell. L’empremta de Luis Polanco es va fer sentir en les apostes més innovadores i el suport als joves intèrprets. Gràcies a la seva obstinació es va estrenar Babel 46, de Xavier Montsalvatge, i es van establir les bases d’una política de suport a la creació contemporània. El Memorial Polanco manté el seu esperit, i, malgrat la crisi, s’han estrenat òperes com La casa de Bernarda Alba, de Miquel Ortega, Java Suite, d’Agustí Charles, o WOW!, d’Alberto García Demestres.

L’historial de Peralada es mou, doncs, entre grans muntatges, espectacles interdisciplinaris i propostes més íntimes; des de musicals com Follies i A little night music, de Sondheim, dirigits per Mario Gas, fins a vetllades de teatre clàssic; de la superba Medea que va protagonitzar Núria Espert, als èxits de Salvador Távora i Comediants.

I, com sempre, els espectacles més cars no són sempre els millors. Han passat pel seu escenari actors com Gérard Depardieu i John Malkovich, que va obrir el festival del 2009 amb The infernal comedy, però van deixar més empremta altres nits de trobada entre paraula parlada i música: Adolfo Marsillach, Amparo Rivelles i María Jesús Valdés en una vetllada amb els clàssics (1996); Irene Papas i la cantaora Carmen Linares recreant textos de Sant Joan a Apocalipsi, veu de dona (1998); Paco Rabal i Enrique Morente retent homenatge a García Lorca a Canción con reflejo (1998), o Josep Maria Flotats i Lluís Claret, que l’any passat van recrear amb emoció la paraula i el pensament de Jean-Claude Grumberg a la biblioteca del castell.

L’hora del relleu

John Malkovich, durant la seva actuació el 2009 amb l’espectacle 'The Infernal Comedy' ampliar foto
John Malkovich, durant la seva actuació el 2009 amb l’espectacle 'The Infernal Comedy'

López de Lamadrid va deixar la direcció el 2007, tot cedint el testimoni a Joan Maria Gual. “Em van trucar després de fer un estudi sobre el funcionament i l’estructura del festival per encàrrec del Grup Casinos i la Generalitat, i em van proposar dirigir-lo”, recorda Gual. “Vaig acceptar amb il·lusió i molt de respecte per la feina feta, però també amb ganes de donar-li un toc personal a la programació”.

El nou director va formar un equip professional més sòlid, amb un repartiment més racional de tasques i el convenciment que “l’ànima d’un festival és el seu equip tècnic”. Però no va arribar a completar el contracte de cinc anys, potser perquè les seves idees no van acabar d’alimentar la passió que tot ho mou a Peralada: l’òpera i, si pot ser, feta amb divos.

“Mai m’ha agradat el culte als grans noms, i vaig intentar generar un entorn de festival amb propostes més íntimes, trobades amb artistes i la posada en marxa del Petit Peralada, destinat als nens i les seves famílies”, resumeix Gual amb la sincera perspectiva dels anys.

Se sol dir que Gual va cavar la seva pròpia tomba en no donar el màxim protagonisme a l’òpera. “Discrepo absolutament, i només cal mirar la programació: en el meu últim any es van muntar dos títols, Tosca i Don Pasquale. Però vaig apostar per altres gèneres, amb trobades úniques d’artistes com Bebo Valdés i Concha Buika, que només es van poder veure a Peralada”.

Gual va passar també uns anys turbulents, i no només per la crisi, sinó per la pròpia dinàmica dels festivals catalans, amb la poderosa competència de Cap Roig i la Porta Ferrada en els terrenys —pop, jazz, música llatina— que atreuen més públic. I va oblidar una regla sagrada en la tradició lírica del festival: el públic que enyorava les funcions de Medea, de Cherubini, amb Caballé, Carreras i Obraztsova; Sansón y Dalila, de Saint-Saëns, amb Carreras i Marjana Lipovsek, o l’Otello verdià amb Plácido Domingo, no acudeix a Peralada sense divos al cartell.

“No m’imagino Peralada sense aquest culte als divos: és un festival de veus”, afirma el seu actual director, Oriol Aguilà, que el 2010 va succeir Gual amb l’encàrrec de “reconstruir aquesta identitat operística”. I ho està aconseguint: en les últimes edicions han actuat els tenors més cotitzats —Jonas Kaufmann, Juan Diego Flórez, Piotrz Beczala, Marcelo Álvarez i Gregory Kunde— i han tornat veus tan estimades com el baríton Carlos Álvarez i Plácido Domingo, mentre que han triomfat sopranos com Sondra Radvanovsky, Eva Maria Westbroek i Diana Damrau.

Xifres exorbitants

Els honoraris dels divos i el cost d’una producció operística arruïnen qualsevol pressupost, i això ho saben molt bé a Peralada, que solen manejar al voltant de tres milions d’euros en cada edició, una xifra que aquest any de celebració ha pujat als 4,2 milions.

Els números maregen, i els afronten gairebé sense ajuda pública; la Generalitat aporta menys del 10% del pressupost de cada edició i els ingressos per taquilla suposen el 45%; la resta surt d’empreses patrocinadores i Casinos de Catalunya. “Al final, ells cobreixen tots els dèficits, i això ha estat sempre garantia d’independència i tranquil·litat”, comenta Aguilà.

“El difícil és fer sostenible un espectacle tan costós com l’òpera”, apunta donant xifres sobre la magnitud de l’encàrrec: posar en marxa la nova producció de Turandot, amb decorats i vestuari fabricats en tallers de la comarca, costa 800.000 euros per a només dues funcions, i d’aquesta quantitat només recuperaran a taquilla el 30%... si omplen l’aforament.

“Mentre la família Suqué-Mateu segueixi donant suport a l’òpera i la dansa com a indestructible senyal d’identitat, seguirem presentant grans veus i estrenant muntatges”, diu Aguilà, mentre parla de plans de futur. “Cal potenciar les coproduccions, però això exigeix una planificació a diversos anys vista, com fan els teatres, i és difícil, als festivals d’estiu a Espanya solen treballar a curt termini”. De moment, el Festival de Peralada fa que treballa un llarg termini de 30 anys.