Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

Referèndums en temps populistes

En la mesura en què no admet matisos i la gent vota amb freqüència per raons diferents de les que figuren en la pregunta, és clar que el referèndum és el pitjor mètode de participació democràtica

El Brexit ha posat en relleu el fals mite dels referèndums com a mètode democràtic de presa de decisions en assumptes complexos. No deixa de ser una ironia del destí que això hagi succeït a Gran Bretanya, una antiga democràcia representativa on la tradició té un pes enorme i, en canvi, gairebé no hi ha experiències de referèndums. Potser es comença a esfondrar un mite, que els polítics anglesos són prudents i savis, que aquella si que és una democràcia sòlida i assentada en la qual es nota el pes de la història. En aquest cas, almenys, no ho han demostrat: el referèndum ha estat autoritzat pel Parlament sense unes regles precises i específiques que permetessin interpretar adequadament els resultats: percentatge mínim de participació i de vot, ampli debat públic en el qual s’impliquessin els líders polítics de forma clara, amb una posició conjunta del Parlament previ al vot popular. Una democràcia seriosa exigeix un procés que a Gran Bretanya no ha tingut lloc.

Al contrari, tot s’ha fet de manera rude, sense cap subtilesa, deixant a l’atzar d’una majoria ocasional una decisió d’extrema importància que no només afecta els britànics sinó també la resta d’Europa i els EUA. No deixa de ser xocant que la decisió adoptada per una estreta majoria del 52% dels votants (i menys del 36% del total de la població) hagués sortit àmpliament derrotada de la Cambra. Només una fracció de diputats del partit conservador la defensava; la resta de conservadors, els laboristes, els liberals i els nacionalistes escocesos, hi estaven en contra. El partit que encapçalava el Brexit, l’UKIP, només tenia un escó.

Cal preguntar-se, doncs, en quin moment els britànics han expressat la seva voluntat: en escollir el diputat del seu districte o en votar en referèndum. Resultats tan dispars no ho deixen clar. En tot cas, no han de descartar-se noves eleccions; al contrari, semblen probables. De moment, els responsables del disbarat dimiteixen: Cameron, Farage, Johnson i l’avenir de Corbyn, ambigu líder laborista, està en un compromís. Un autèntic vendaval, una extravagància política, al país on es va iniciar la democràcia moderna.

Potser a Catalunya podem treure conseqüències dels esdeveniments britànics. Al cap i a la fi, el tema de debat és semblant i el procediment també: aquí es vol sortir d’Espanya mitjançant un referèndum, allà de la UE a través del mateix instrument de participació. No obstant això, curiosament, els responsables catalans, polítics o columnistes, esglaiats per l’experiment britànic i les seves conseqüències, guarden silenci. Molts d’ells, en la seva miopia intel·lectual, redueixen la democràcia al vot directe. “President, posi les urnes”, repetia amb veu cridanera l’actual presidenta del Parlament. I el president, àdhuc contra llei i de cartró, les va posar. Una criaturada amb conseqüències.

Però alguns, no gaires, van anar a votar, en la seva gairebé totalitat a favor de la separació d’Espanya. No obstant això, com ara ha succeït a Gran Bretanya, en molts casos el vot no era una resposta a allò que es preguntava sinó que estava motivat per una revolta contra tot, contra el sistema, econòmic, social i polític. Colau i Rabell, líders d’En Comú Podem, la confluència del partit de Pablo Iglesias a Catalunya, han declarat en nombroses ocasions que van votar a favor de la independència però que no són independentistes. Passem per alt la coherència de la seva posició, potser no exigible del tot a un ciutadà qualsevol, però sí a líders polítics. Passem-ho per alt. Però és indicatiu d’una cosa que afecta la credibilitat democràtica dels referèndums: no es contesta el que es pregunta sinó que es vota a favor o en contra d’altres qüestions, amb freqüència on més dolgui a l’establishment que governa, a l’elit o a la casta a la qual es culpa de tots els mals.

Sabíem que els referèndums eren una forma molt imperfecta de participació política. Qui els convoca fa la pregunta que més li convé, és impossible matisar-ne la resposta, la majoria de vegades el ciutadà no té un criteri format per respondre amb fonament. Tot això ho sabíem. Però ara, en temps populistes, cal afegir una altra raó: es vota per raons diferents de les que planteja el referèndum. Ara encara està més clar: és el pitjor mètode de participació democràtica, inclosos tots els altres.

Francesc de Carreras és professor de Dret Constitucional.