Selecciona Edició
Connecta’t
OPINIÓ

No hi ha complot sense dos

Artur Mas encara no ha demanat perdó a Xavier Trias per la campanya de desprestigi del seu director Antifrau i del ministre Fernández

Les converses secretes Fernández Díaz-De Alfonso constitueixen un dels episodis més putrefactes de la nostra democràcia.

Han passat dues setmanes i en aquest temps tant el ministre de l’Interior com el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya s’han pogut explicar a gust. Perfecte. Cap dels dos ha desqualificat els enregistraments per inexactes, cap ha afirmat que el que allà s’ha reflectit sigui fals.

Només han intentat deslegitimar-les per “esbiaixades” o per haver estat tretes “fora de context”. Però si fos el context el que hagués fallat, el que diu el text va a missa. Així que les cintes no serveixen només de suport creïble per a un relat periodístic versemblant, sinó també veraç. I més: indicis a tenir en compte en un eventual procés criminal.

No succeeix cada dia que un ministre i un magistrat dedicat a lluitar contra el frau comploten per fabricar proves dèbils o falses; per fer-ne publicitat en mitjans propagandístics afins encara sense perfilar-les, a fi d’arruïnar prestigis aliens; per propiciar judicis paral·lels a rivals polítics pel sol fet de ser-ho; per perseguir ideologies.

L’encarregat de la seguretat de tots (però que és incapaç de garantir si més no la seva) i el perseguidor dels nostres delinqüents (que cau en pràctiques tan fraudulentes com alguns d’aquests) es conciten entre si. No ho fan per intercanviar informació, sinó per manipular-la, per polititzar-la i per destruir personatges públics.

Quina inseguretat ens proveeix Fernández (i si acaba recalant a l’ambaixada davant el Vaticà, alerta, cardenals, amb els vostres faldellins!), quina inquietud ens provoca De Alfonso, que allotja la intenció de tornar airós a la Magistratura, i davant del qual ningú assenyat voldria ser susceptible de ser jutjat.

Les seves pràctiques encaixarien en els tipus penals de revelació de secrets, malversació de cabals públics, i sobretot, prevaricació, el delicte de l’autoritat que consisteix a prendre decisions sabent que són injustes.

La destinació judicial d’aquest assumpte dependrà en gran mesura de la valentia dels fiscals i de la seva fartanera davant el principi de subordinació jeràrquica que el Govern ha retorçat a esclavista anul·lació del lliure albir.

Més enllà de la gravetat jurídica del cas, hi ha la política. A saber, “l’ús sistemàtic dels aparells de l’Estat per lliurar una guerra bruta contra adversaris legals i pacífics, buscant la destrucció moral dels seus principals líders sobre la base d’associar-los falsament amb pràctiques corruptes, fraudulentes i delictives”, com no podia escriure’s millor i ho va fer Joan B. Culla en aquestes pàgines (1/7/2016).

Ara bé, molts comentaristes semblen obviar que un complot, conspiració o conjura exigeix almenys dos protagonistes. Al costat de la responsabilitat evident del presumpte ministre de l’Interior, hi figura el servil col·laboracionisme del director de l’Oficina suposadament Antifrau de Catalunya, ja moderant els impulsos del seu interlocutor, ja exaltant-los, ja implorant-li cautela: un triple fàstic.

En efecte, davant la intenció declarada de Fernández de filtrar elements policials o manipular fiscals per perpetrar publicacions interessades, Daniel de Alfonso aconsella “dosar” la informació; davant els presumptes dubtes del ministre, es declara espanyol, oprobiosament “per sobre de tot”; en comptes de procurar la millora de l’Administració, es refocil·la per haver “destrossat el sistema sanitari” català; i proclama la seva vocació de botxí sense vergonya: “Sóc partidari d’assestar el cop quan el cop acabi amb l’animal”.

És clar que el presumpte magistrat se sap culpable vulnerable: “Sóc espanyol per sobre de tot, però a mi m’enfonsa” la filtració que pretenia el filtrador.

La conjura no va quedar en mera conversa íntima de taula braser. Algunes de les seves pistes —no totes falses— van arribar a coneixement públic. Amb algunes de les més grosseres es va perjudicar, amb la mentida a punt, personatges de prestigi personal indiscutit, com el llavors alcalde de Barcelona.

Però la seva responsabilitat no és exclusiva “de l’Estat” (pel Govern espanyol), ja que no hi ha complot sense dos. Ho és també de la Generalitat, perquè el nomenament de De Alfonso va ser realitzat a proposta personal del mateix Artur Mas. I aquest no només no ha assumit —tampoc— cap responsabilitat política davant tant disbarat, sinó que cavalca la campanya de l’enemic exterior. Ni tan sols ha demanat perdó públic a les seves pròpies víctimes més properes. Com Xavier Trias.