Selecciona Edició
Entra a EL PAÍS
OPINIÓ

Ignorància i indiferència

La perplexitat i la consternació dels perdedors no impediran que el PP percebi el resultat electoral com una absolució

En un espai radiofònic recent, Ángel Gabilondo, amb el seu humor subtil, explicava un conte filosòfic, com si fos un acudit de filòsofs. Un filòsof pregunta a un altre quin pecat és pitjor, si el de la ignorància o el de la indiferència, i l'altre li contesta “ni ho sé, ni m'importa”. El pecat de la ignorància voluntària consisteix a negar-se a conèixer una veritat dolorosa o reprovable. El pecat de la indiferència reprotxable consisteix a conèixer la veritat esmentada, sense experimentar cap retret davant d'aquesta. El 26 de juny els espanyols vam tenir ocasió de posar de manifest com ens assemblem al segon filòsof. El triomf incontestable del PP aglutina sentiments, desitjos i temors dispars, i expressa els errors o pecats de la ignorància voluntària i de la indiferència reprotxable.

La nit del 26-J vam veure llàgrimes entre el públic, majoritàriament jove, que esperava uns resultats electorals esperançadors en una plaça de Madrid. Amb perplexitat percebien que eren desbordats per tot el que signifiquen Bárcenas, la Gürtel, la Púnica, Aguirre, les retallades, l'atur, les feines escombraries i anys de camaraderia tèrbola en la gestió pública madrilenya i espanyola. L'estupefacció de moltíssims televidents es va desbordar quan es van adonar que a València el PP havia augmentat els vots. Tots els assumptes relacionats amb la corrupció són, pel que sembla, pecata minuta per a aquest electorat creixent. Que les evidències de gestió delictiva signifiquin necessàriament una gestió greument perjudicial per als electors, pel que sembla, és una realitat enquadrable al capítol de les ignoràncies voluntàries.

El pecat de la indiferència reprotxable ha clavat profundament les arrels en la nostra convivència. I així, demà continuaran vius, i electoralment absolts, els artificis dels protagonistes dels sobres de 500 euros, les obres estrafolàries, les mordidas miserables, les alcaldesses vergonyoses, els paradisos fiscals, les prostitutes de confiança i els aeroports de l'avi. Tota aquesta vergonya quedarà oculta sota una capa d'ignorància voluntària, expedida per prosseguir la seva dinàmica lucrativa a l'empara d'una indiferència reprotxable, al límit del cinisme, que, segons la RAE és desvergonyiment en la defensa d'accions vituperables.

A l'estupefacció d'uns i la perplexitat dels altres, s'afegeix la consternació en comprovar que el ministre de l'Interior, Fernández Díaz, ha estat premiat a Catalunya amb 45.000 vots més, i a Espanya amb la part alíquota del triomf dels seus. Els seus electors han premiat la llei mordassa, les concertines sanguinàries i les devolucions en calent, les condecoracions de verges i els irregulars pilots secrets de policia patriòtica, la insolidaritat cruel davant del drama dels refugiats i el populisme punitiu sense complexos. De manera colpidora, han premiat les maquinacions que ordia amb el director de l'Oficina Antifrau de Catalunya (OAC) per desprestigiar adversaris polítics independentistes. Aquest director infringia la seva obligació legal de guardar el secret de les seves actuacions, i va trencar aquest mandat legal xerrant-li secrets al ministre. En la seva més que discutible cooperació amb Interior estava obligat legalment a atenir-se a l'ordenació jurídica, i ho va trencar proposant tràmits irregulars per fingir unes actuacions falses o instrumentalitzades.

La llei estableix que depèn únicament del Parlament de Catalunya i li ordena no rebre instruccions de cap autoritat. Va trencar aquest mandat posant-se a les ordres del ministre, amb expressió servil i casernària. La llei li prohibia utilitzar en benefici privat informacions derivades de la seva funció, i ho va trencar concertant-se amb el ministre per emprendre, en benefici del PP, investigacions prospectives, que són veritables causes generals, per “veure a qui o què agafem”, rigorosament prohibides pel Tribunal Constitucional. El director de l'OAC, de professió magistrat, ho sabia. El ministre, cap orgànic de la policia judicial, ho hauria de saber. El director de l'OAC es mereix que l'hagin fet fora. (Encara que també és preocupant que torni al seu càrrec anterior per jutjar la gent, amb aquest historial de dependència compulsiva).

L'estupefacció, la perplexitat i la consternació dels perdedors no impediran que els afavorits per la recompensa electoral la percebin com una absolució, com una porta oberta a continuar com fins ara. I si els pregunten per què hi continua havent corrupció contestaran com el filòsof del conte de Gabilondo: ni ho sé, ni m'importa.

José María Mena va ser fiscal en cap del TSJC.