Selecciona Edició
Connecta’t

Una gesta als Alps

"Homes com nosaltres", una novel·la d'Emilio Lussu que explica la brutalitat de la guerra

La duríssima batalla d’Asiago és l’escenari recreat per Emilio Lussu. Ampliar foto
La duríssima batalla d’Asiago és l’escenari recreat per Emilio Lussu.

Va haver-hi la sort el 2014, en el centenari de l’inici de la Gran Guerra, que als diaris circulessin moltes bibliografies sobre el conflicte. Fins i tot en les més completes —i algunes eren realment extenses i avisades— no hi era gaire sovint l’italià Emilio Lussu (Armungia, Sardenya, 1890 - Roma, 1975), escriptor, polític, militar i antifeixista, que el 1936 va participar en la Guerra Civil en les Brigades Internacionals i el 1938 va recalar a Davos —en un sanatori per curar-se una malaltia pulmonar—, des d’on va escriure Homes com nosaltres.

A les lletres italianes, en què a la postguerra es va crear el terme “literatura de l’armistici”, aquesta obra de testimoni, plenament narrativa, és de referència, juntament amb d’altres d’Ungaretti, Malaparte i Comisso. S’hi narra una batalla cabdal, la que va esdevenir-se a l’altiplà d’Asiago, als Alps, un paratge inhòspit i desolat, entre l’exèrcit italià —Lussu pertanyia a una brigada sarda— i els austríacs i els bosnians.

HOMES COM NOSALTRES

Emilio Lussu

Traducció de Teresa Muñoz Lloret

L’Avenç

227 pàgines. 18 euros

Després de l’acció, del tipisme de la guerra a les trinxeres i les ofensives per guanyar posicions, el llibre va revelant una distància i una preocupació morals. L’inici, certament, no és gaire diferent de Tempestes d’acer, d’Ernst Jünger, segurament l’obra de la Gran Guerra en què a penes es qüestiona res de l’efecte de lluitar —la guerra gairebé és un deure lúdic—, però que alhora no oculta l’anorreament físic. Lussu va escriure aquest llibre com a exiliat de la Itàlia feixista, i potser per això —en aquest inici del llibre— hi ha l’èmfasi marcial del lluitador que ha portat la bandera del seu país.

Anem veient tot seguit els afusellaments —per deserció o malentesos— en el propi bàndol; els diàlegs antiheroics dels soldats —l’enyorament familiar, la dèria pel conyac, forçar-se a ser valent pel que dirà el teu company de trinxera...—; veiem els laments perquè en alguna ofensiva algun oficial propi ha quedat sa i estalvi —hi ha oficials enfilats a avets que arenguen els soldats, d’altres que duen cuirasses gairebé de la Roma antiga sota la casaca, d’altres que es presenten sempre voluntaris i ho saben tot sobre la flora de la plana vèneta...—; la descoberta, en tasques d’espionatge, que els austríacs malviuen o es refocil·len com els mateixos italians...

Lussu, tinent d’infanteria, és prudent en analitzar l’honor, l’obediència, la glòria i altres valors castrenses. No estem aquí en els testimonis de franca denúncia d’Erich Maria Remarque —Res de nou al front de l’Oest— o Gabriel Chevallier —La por—, ni tampoc en expansions antimilitaristes com a la primera part del Viatge al fons de la nit de Louis-Ferdinand Céline, o la part bèl·lica d’Adéu a tot això, les memòries de Robert Graves. Però alguna cosa hi ha de l’oposició que trobem en les obres esmentades, oposició que el títol d’aquesta traducció —títol simplement descriptiu en la versió original: Un anno sull’altipiano— fixa amb un tenor humanista.

Lussu, en definitiva, no carrega les tintes en el fons moral del seu relat. El llibre s’escindeix entre escriure una gesta de la història italiana i cert compromís d’explicar la brutalitat. Menys vistós que altres llibres sobre la Gran Guerra, l’obra mereix sense cap dubte ser en totes les biblioteques sobre el tema. Lussu va poder publicar-lo el 1945, en el context de la Resistència italiana en què havia participat, just quan el país es preparava per sortir d’una desfeta superior a la que l’escriptor havia volgut descriure.