Selecciona Edició
Connecta’t
ARQUITECTURA

Enveja del disseny

En l’arquitectura hi ha un component sensorial i tàctil, però no la podem tocar

Les ampolles, objectes de múltiples dissenys al DHUB.
Les ampolles, objectes de múltiples dissenys al DHUB.

Al DHUB es pot veure encara l’exposició dels premis FAD, que reuneix disseny i obres d’arquitectura. Veient uns i altres, m’han fet pensar en el que els uneix i els separa, a part òbviament del muntatge de l’exposició, que potser, en un futur, podria pensar-se barrejant les coses tal com les barreja la vida. Mentre veia les obres presentades als premis he sentit enveja del disseny. Enveja perquè l’arquitectura la mirem i també la sentim, però no la toquem. Potser amb un gest —molts cops forçat— passem la mà per la superfície d’una paret de marbre, posem per cas, però el disseny, especialment el quotidià —el dels interruptors, bolígrafs i encenedors, el dels gots, ampolles i plats, el dels llibres i telèfons—, el toquem; més aviat, el “sentim” amb els dits. El disseny d’objectes té aquesta qualitat tàctil elemental i bàsica, que no té l’arquitectura. És cert que existeix un component tàctil i sensorial, de l’espai arquitectònic, no necessàriament lligat a tocar-lo, però no podem deixar de reconèixer en el disseny dels objectes aquesta condició primària que admirem i envegem, almenys jo.

Ampolles de vidre o plàstic que agafem amb la mà; gots que ens duem als llavis. Culleres barates i modestes fetes amb plàstic, que ens fiquem a la boca i buidem amb la llengua mentre les llepem. Reconeixem en aquests objectes les dimensions i la forma del cos, alguns cops de manera explícita i altres subtil: guants, roba interior, ulleres, semblen traduccions de mans, orelles o peus. Són traduccions del cos. Als edificis ens acontentem amb la cadència i les dimensions dels graons, que són les nostres passes, o amb l’amplada o l’alçada de la porta, que interpreta les nostres proporcions. Però per al disseny queda la recompensa de ser tocat, palpat o llepat. Als edificis, alguns d’aquests dissenys semblen fer d’intermediaris entre les nostres mans i l’arquitectura; són per exemple els passamans i tiradors i també els interruptors. L’exposició dels FAD coincideix amb una altra commemorativa dels cent anys de Simon. Una mostra de tots els interruptors dissenyats fins als nostres dies per aquesta firma, alguns d’ells subtils i amb una empatia per la punta dels dits envejable, i no puc deixar de pensar que els interruptors, més que eines, són la part de la casa que toquem. Però de moment, la línia evolutiva d’aquest tipus de sofisticats elements per a la casa i el treball encara sembla cercar una perfecció abstracta que destaqui del seu entorn i que els fa semblants en l’actitud al misteriós monòlit de 2001. A Space Odyssey.

Alguns dissenys per a la casa concebuts “arquitectònicament” s’han fet sentir en els darrers temps en forma de rentamans quadrats, aixetes quadrades, plats o gots quadrats, i probablement els que els han dissenyat deuen pensar que així, lliures, autònoms i —diguem-ho tot—, hostils al cos, podran exhibir millor el seu caràcter d’objecte (una paraula que alguns cops resulta odiosa). Però en realitat l’objectiu d’aquests dissenyadors era fer que aquests objectes s’integressin en l’arquitectura que els ha de contenir i s’allunyessin de la mà. A l’exposició del DHUB, entre bicicletes i mobles que es deixen acariciar, hi ha ampolles, bols, tiradors de cervesa o gerres, que ens fan veure certa afinitat formal entre ells a causa d’a aquest paper de traductors del cos. Al seu costat, les obres d’arquitectura exposades tenen també una afinitat innegable, però és per la seva vocació de contenidors.

Molts objectes quotidians han transferit les instruccions per manipular-los a la mà, i aquesta les duu a la nostra memòria, on quedaran gravades per sempre. Tot plegat ens parla de les relacions entre l’ull, la mà i el cervell, i en veure en els objectes quotidians un senyal de progrés palpable i una mostra magnífica de l’evolució humana, tal com suggeria R. Sennet a L’artesà. Si ho pensem, encara que hàgim deixat de fumar fa anys, accionem un encenedor sense mirar-lo perquè els dits pensen per nosaltres. Avui el disseny ha estès el seu component tàctil, i ha saltat de les forquilles i ganivets al menjar. La pasta n’és potser el millor exemple. Aquests objectes inanimats, amb forma de tubs, molles, cargols o cintes, primer esperen dins la bossa o el paquet de cartó, més tard semblen néixer i créixer amb l’aigua bullent, i finalment es tornen aliments que masteguem, acariciem amb la llengua i ens els empassem. Mengem disseny, i significativament el menjar ha estat la novetat d’aquesta edició dels FAD. Des d’aquest punt de vista, imagino que els dissenyadors deuen sentir una enveja similar per un ou, per exemple, una barreja genial de bressol, d’estoig i encofrat (quan el bullim). Genial es miri per on es miri, i dóna gust tocar-lo com poques coses. Les gallines haurien de rebre, a títol universal, per la seva trajectòria, el proper FAD d’arquitectura i disseny.