Selecciona Edició
Connecta’t
VIDA FESTIVAL

Rock per a una nit estival

Wilco va fer un concert inqüestionable al Vida Festival, de Vilanova i la Geltrú

Teedy, el cantant de Wilco, en el concert del Vida Festival.
Teedy, el cantant de Wilco, en el concert del Vida Festival.

Cal situar-se en el lloc. El bosc té llums, focus que projecten a terra formes geomètriques, on els assistents es feien fotos com assenyalats per un Déu ateu o simplement miraven com escolans sorpresos. Els seus passos aixecaven pols, que, captada pels feixos de llum, els conferia consistència gairebé física, barreres de llum que es projectaven de la copa de l'arbre fins al terra. L'entorn, bonic de dia, és gairebé màgic de nit. Potser per això, entre altres coses, el Vida Festival ha esgotat els abonaments en aquesta edició, que tenia la presència de Manel i Wilco com a reclams centrals, concentrats, a més, en la primera nit, la de divendres. I tots dos van justificar el seu paper de protagonistes de la nit a Vilanova i la Geltrú.

Wilco feia temps que no actuaven a Catalunya, i, a causa del funcionament infantil de les modes, és una banda a la qual fa temps que ja toca qüestionar. Els seus últims discos no són enlluernadors i el grup és castigat pel fet de no haver inventat la sopa d'all. Però Tweedy i els seus, aparentment aliens a això, segueixen sent una banda amb un directe impecable capaç d’unir fragilitat i tempesta, assossec i excitació. Al Vida van fer un concert inqüestionable, amb un so impol·lut, una trenat de guitarres mil·limetrat, gairebé d'orfebre, i un Tweedy en forma dins d'aquesta closca tan poc rockera que li ha tocat com a cos. El seu aire turmentat i una cabellera reixada que només pot dominar ficant-la en un barret són el perfecte complement a la seva forma de dir, malenconiosa en alguns casos, irada en d’altres, dolguda gairebé sempre. El seu últim disc va ser el protagonista de la nit, però no van faltar cançons de Yankee Hotel Foxtrot, la seva obra més respectada o rescats com l’Impossible Germany, que va omplir de sospirs les primeres files, per cert, ocupades en bona mesura per dones, cosa que diu molt de la delicada fragilitat i emotivitat del grup, el rock del qual, malgrat els tocs de guitarra, té poca testosterona. Serà que Tweedy té més carícies de comprensió que petons de desig i que la seva música no serveix per anar en camió.

Davant l’escenari hi havia la generació que converteix el Vida, o el Primavera, en el seu lloc d'oci musical. Profusió de cotxets de nadons, nens corrent sense que Art of almost aconseguís espantar-los amb el seu so maquinal o sense que Jesus, etc. els entendrís gens ni mica, cosa que sí que aconseguia amb els seus progenitors. En fi, és la nova generació, que ja creix en boscos il·luminats, davant escenaris on no hi ha cap Miliki sinó, en tot cas, la recordada Bruja Avería. Pel que fa a Manel, grup present en gairebé tots els festivals d'aquest estiu, ja se’n poden dir poques coses. Només puc apuntar que en el seu present continu, en la seva constant mutació com a banda que no vol congelar-se, han passat de les intervencions torrencials del cantant a comentaris amb tantes lectures com “sou molt amables, molt atractius i aplaudiu molt bé”. Abans feien falta moltes paraules, ara, pe seguir sent els mateixos, en sobren més de deu.