‘Hooligans’ amb despatx
Per primera vegada hem tingut proves directes de l'ús sistemàtic dels aparells de l'Estat per lliurar una guerra bruta contra adversaris polítics legals i pacífics
Mentre el gruix de l'opinió publicada ja es troba immersa en l'escenari postelectoral, en l'especulació i l'expressió d'anhels sobre la política de pactes per executar a Espanya durant les properes setmanes, ja sabreu disculpar-me si aquest article desentona amb la melodia dominant i retrocedeix un parell de pantalles, fins a les jornades prèvies als comicis del 26-J. No em semblaria històricament just que les novetats sorgides de les urnes diumenge passat dissipessin, esborressin de la consciència col·lectiva, la transcendència del Fernandezgate.
Per primera vegada en la història de la democràcia postfranquista hem tingut proves directes (no indicis, no imputacions, no sospites...) de l'ús sistemàtic dels aparells de l'Estat per lliurar una guerra bruta contra adversaris polítics legals i pacífics, buscant la destrucció moral dels seus principals líders sobre la base d'associar-los falsament amb pràctiques corruptes, fraudulentes i delictives.
Hem escoltat el senyor ministre de l'Interior conversar tranquil·lament durant hores amb un company de luxe sobre l'explotació política de rumors, maledicències i xerrameca de cafè referides als aleshores més alts càrrecs institucionals de Catalunya (el president de la Generalitat, l'alcalde de Barcelona, el líder de l'oposició al Parlament...). Els hem sentit parlar amb la més gran desimboltura sobre els mitjans de comunicació afins a què podien recórrer com a còmplices de les seves intrigues. I referir-se a la fiscalia en el mateix to en què s'al·ludeix els membres del servei domèstic, com un dòcil instrument al servei del poder.
L'interlocutor de Jorge Fernández Díaz en aquests edificants diàlegs era el senyor Daniel de Alfonso Laso, director de l'Oficina Antifrau de Catalunya. De la qual cosa es dedueix que, en les circumstàncies de subordinació política que viu aquest país, és perillós inventar artefactes com l'oficina esmentada: creada el 2008 amb el lloable propòsit d'"enfortir la integritat en el sector públic català, prevenint i investigant la corrupció" (copio de la seva pàgina web), les revelacions de Público.es mostren que, en aquest últim lustre, De Alfonso la va convertir en una terminal del Ministeri de l'Interior i en un esforçat peó de la policia patriòtica afavorida per Fernández Díaz. Està clar que no eren tals les intencions del govern Montilla vuit anys enrere, però quan no es té veritable poder certs experiments es poden transformar en bumerang.
Tanmateix hi ha una cosa, al meu judici, encara més greu. Fins al 2011, Daniel de Alfonso era magistrat de l'Audiència de Barcelona, i tornarà a ser-ho tan aviat com el Parlament català culmini la seva destitució. I bé, un alt membre de la judicatura en un Estat democràtic i amb separació de poders, pot proclamar davant del ministre de l'Interior que ell és "espanyol per damunt de tot", i afegir: “considera'm un caporal del teu Cos Nacional” i després continuar dictant sentències? Existeixen molts jutges i magistrats amb la mateixa disposició d'ànim? És amb uns paràmetres jurídics semblants que es jutjarà, per exemple, els encausats pel 9-N?
De les magres conseqüències polítiques de l'escàndol, no em sorprenen ni el cínic aplom dels seus dos protagonistes en presentar-se com a víctimes, ni la desimboltura a obviar el contingut de les converses, ni la simètrica negativa a dimitir. Em semblen més dignes de reflexió els efectes del cas sobre el vot al PP de Catalunya diumenge passat.
Si, després de les flagrants revelacions dels dies previs, la candidatura encapçalada precisament per Jorge Fernández va guanyar 45.000 vots absoluts, 2,2 punts percentuals i un escó per al juràssic Llorens, resulta desassenyat presumir que, a una part substancial d'aquests vells i nous votants, els sembla raonable i fins i tot necessari que el ministre de l'Interior intrigui, ordint trames, filtracions, dossiers i informes apòcrifs, per acabar amb els enemics de la unitat de la pàtria? Més encara: no es pot sospitar que, per a alguns d'aquests electors populars, els Mas, Junqueras, Trias, etcètera, ja haurien de ser a la presó?
Potser entre els votants del ministre conspirador hi ha aquells hooligans de La Roja que, aquest dilluns a la tarda, es van concentrar al centre de la plaça de Catalunya als crits d'"Antes gabachos que perros catalanes", "Artur Mas a la cámara de gas", "Puta TV3", etcètera. I és que el fervor patriòtic, de vegades, es descontrola; ja sigui al carrer, l'urna o el despatx ministerial.
Joan B, Culla i Clara és historiador.
